Espai de Dissidència

Aprofito per desitjar els meus lectors un Bon Nadal!

Els diaris en venien plens, ahir. La publicació d’un estudi recent, assenyalava entre les generacions més joves actituds respecte a les relacions sentimentals que fàcilment podríem considerar retrògrades, pròpies més aviat del passat. La majoria considerava normal patir, o que els nois controlessin el mòbil d’elles, o que la gelosia esdevenia un sentiment normal, o raonable el fet que les noies presentessin actituds de submissió, que sovint es podia justificar l’ús de la violència, que el patró de relació intersexual fes com si no hagués passat allò que els historiadors havíem acceptat com la revolució femenina.

No són només els estudis, probablement elaborats amb una metodologia prou rigorosa. Es percep també a les aules, termòstat social insubstituïble (i qui ja acumula dècades veient desfilar generacions de joves i criatures en pot donar fe), com també al carrer, com en l’imaginari generacional, sovint visible –i caricaturitzable- des del renovat gènere dels realities.

Podríem caure fàcilment en la temptació de recórrer al catàleg dels tòpics. De fet, entre els tertulians que ahir comentaven la notícia, es demostrava que anem sobrats de repertori. Que si la culpa la té la televisió, amb patrons de capteniment violents. Que si l’aparició de les noves tecnologies permetia un major control. Que si els joves tal… Per correcció política, observava com alguns opinadors es mossegaven la llengua per callar el que molts pensen –l’emigració de persones provinents de determinades cultures i tradicions, amb la importació de determinats models de relació entre sexes-. I, unànimement, tots es lamentaven que precisament ahir –un 20 de novembre, trenta-vuit anys després de la tranquil·la mort del monstre- i amb un govern obertament reaccionari que lentament esclafa els drets humans, la societat espanyola –arrossegant la catalana- protagonitzava un procés d’involució política que ens retornava a la caverna.

Com a historiador, ja fa una bona colla d’anys que vaig prescindir del mètode hegelià –altrament dit marxisme historiogràfic- per concebre el temps com a una línia tendent al progrés continu. La història, ni avança ni retrocedeix. Ni tampoc, com pensaven els grecs o Arnold Toynbee, torna al mateix lloc en una mena de bucle temporal. A mesura que passa el temps, les coses canvien, no necessàriament en una direcció coherent ni decent. I nosaltres, per molt que planifiquem o tractem de preveure el futur, simplement improvisem en funció de les circumstàncies. Per tractar d’imaginar com serà el futur… més que recórrer a científics socials o professionals de la història, el mètode més fiable és trucar a Astro TV i preguntar-li directament a en Sandro Rey, amb un percentatge d’encerts superior al dels economistes o historiadors.

A l’hora d’intentar comprendre el perquè d’aquest capteniment, que sorprèn a algú que s’acosta al mig segle i comença a disposar del discutible privilegi de la perspectiva històrica, potser cal analitzar allò que s’esdevé en la vida íntima de les persones. Aquest procés creixent de desigualtat entre sexes, segons les meves reflexions, té molt a veure amb la creixent desigualtat entre persones. A partir del capitalisme triomfant actual, l’inconscient col·lectiu està acatant acríticament que les diferències entre individus justifiquen les desigualtats. Desigualtats tan immenses com insuportables resulten ja les diferències econòmiques. Que aquestes desigualtats comporten implícites el verí psicològic d’acceptar la superioritat social dels uns, amb el terrible preu de la inferioritat integral dels altres. La supremacia dels més forts que dipositen el seu pes el seu damunt la fragilitat dels més febles.

Avui algunes noies consideren justificat el maltracte perquè socialment estem fent una cosa terrible. Acceptem que la democràcia esdevé una closca buida, un ritual desposseït de contingut, exercit (o no) regularment davant unes urnes, amb l’efectivitat de les rogatives en temps de sequera. Deixem que la democràcia s’aturi davant les portes de les fàbriques, els negocis, les escoles o els serveis públics. Tolerem que a les empreses s’imposi la dictadura dels amos, gerents o directors, i les diferències de remuneració astronòmiques i arbitràries. Critiquem, -i ens en fotem- d’aquells que consideren que tota decisió transcendent ha d’ésser presa col·lectivament, asssembleàriament. “Igualitarisme” és un mot que suscita befa i sarcasme entre els sacerdots de l’economia, la política i la cultura. Ens enfonsem en la barbàrie del capitalisme, i això ho traduïm en la brutalització de les relacions personals.

Hi ha el fet, a més, assenyalat per Zygmunt Bauman, en un interessant –i desolador- llibre, Amor líquid, que ens recorda una circumstància que sol passar desapercebuda. El món de les relacions interpersonals està experimentant un procés mimètic respecte als paràmetres actuals del consum. Estem convertint les persones en objectes, que renovem amb la facilitat amb què ens canviem de telèfon mòbil. Vivim apressats per la novetat, per la teòrica obligació de semblar sempre atractius a l’altre, de fer més esforç en l’aparença que en l’autenticitat. I, esclar, com succeeix en el món del consum, i dels productes d’obsolescència programada, els individus esdevenen ràpidament residus humans, material prescindible, éssers abocats a l’exclusió, empesos vers unes perifèries infinites. Cerquem l’ús intensiu de l’objecte personificat, i l’abandonem. Buquem el sexe compulsiu sense la complicació de tractar amb l’extraordinària complexitat de l’ànima pròpia i aliena. I hem aconseguit, potser a pesar nostre, allò que havia estat anhelat pels anarquistes que tant vaig investigar; una mena d’amor lliure, que a la pràctica ho és poc, de lliure. Un dels fets dels quals podem ser testimonis és de la relativa facilitat d’accés al sexe sense compromís. Fins i tot veiem com la prostitució esdevé un negoci pròsper i en expansió, inexplicablement estès en un temps en què resulten més lliures les possibilitats d’intercanviar fluids. La prostitució, esclar, també propicia satisfacció immediata, i representa la forma més crua d’entendre que, gaudint del cos, podem prescindir de l’esperit. Que podem utilitzar les persones sense haver de generar lligams, més enllà d’un intercanvi comercial i de serveis. Ja sabem, la globalització també és així. Volíem amor lliure, i ens hem trobat amb la liberalització amorosa. Altrament dita, privatització del sexe, la mercantilització de l’afecte.

Qualsevol amb un mínim de perspectiva història (aquest eufemisme que assenyala que tenim una bona colla de cabells blancs), ha tingut la seva dosi d’educació sentimental. Qui això escriu, que va tenir les seves iniciacions al llarg de la dècada dels vuitanta, també tenia coneixement de les relacions verinoses entre homes i dones. En aquell temps, encara que sovint la memòria serveixi per coartar l’autoengany, també hi havia maltractes, gelosia, i una certa –i perillosament ingènua- idea de superioritat sexual masculina, barrejada amb un discurs (en franca decadència) d’ingenuïtat romàntica amb promeses de sensualitat il·limitada. Tanmateix, l’horitzó era ben diferent. Ens pensàvem que anàvem vers un món més igualitari. La moral de combat era una altra. El progrés hegelià també l’aplicàvem en les relacions entre persones. Va arribar la Tatcher, i el nostre fràgil món s’esberlà. Les perspectives d’una creixent desigualtat a tots els nivells ens aboca, si no posem remei, a una privatització de les relacions personals. A una mena de suïcidi col·lectiu on fins i tot els sentiments cotitzen en borsa.