Coc Ràpid

Tornant en tren de Planoles, al tard d’un dia d’agost de sol cremant i llum cegadora. Disfrutavem del paisatge, de la verdor fosca amb lluentons del sol ponent. M’explicaves històries i història d’aquell petit troç de Catalunya i del prestigi donat pels versos de Maragall, Segarra, Pijoan, Verdaguer, ho feies d’aquella manera teva pausada, ordenada, pedagògica i alhora apassionada. Catalunya ha estat la teva estimada, com ho ha estat la teva esposa, na Carme.

I em parlaves de na Carme i la seva mare, na Conxita Badia, de música i de l’àvia Carme Karr.

Jo t’escoltava meravellada, el teu coneixement polièdric era inesgotable, el teu patriotisme era fet d’una naturalitat sorprenent, la teva coherència política i personal era un exemple ètic. No t’agradava l’afalac, ni rebre’l ni donar-lo ni admeties l’enveja ni l’hipocresia. Eres un home savi que regalava cultura generosament, un intel·lectual compromès, podies emprar la paraula temible però preferies el silenci colpejador.

 Els anys t’endolciren, comprensiu amb les flaqueses de la bona gent, però
implacable amb les accions destructives. Darrera dels vidres de les ulleres, els ulls cansats et somreien sense perdre la lluentor de la ironia.

Érem a la Sagrera. El viatge acabava. Al sortir de l’estació la ciutat era plena de llum. “La nit colonitzada” diguérem. Dos petons, fins aviat!.
 
Fa uns anys de la tornada de Planoles, del viatge convertit en un regal preciós. Ahir acabares el teu, un matí d’agost. ¿Et digué que no vaig reeixir en l’intent de fer els exercicis que em confiares que musculaven la teva prodigiosa memòria?, em sembla veure aquella guspira de llum als teus ulls cansats.

Estimat Ainaud, sense pretendre-ho has estat un mestre i avui molts plorem sabent que tu no ho voldries.

Dos petons. Fins sempre, amic, mestre estimat!.