Em costava de creure però m’ho van assegurar per dues vegades. En una reunió de pares en un centre d’ensenyament públic, de les dues hores que s’hi estigueren, més de la meitat se la passaren amb la discussió de què fer amb els nanos durant “alternativa”. Amb aquesta paraula es coneix el temps lectiu (2 h setmanals!) que han d’ocupar aquells xiquets que no va a classe de religió. I, és clar, ara resulta que tot depèn del professorat que acaba d’emplenar la seua dedicació amb “alternativa”. Què fem? Llegim i comentem la premsa? Fem tertúlia sobre els problemes del jovent? Ens posem a fer sudokus? Valga’m Déu (mai millor dit)!!
Aquesta és la típica situació absurda, que els ciutadans han de resoldre, derivada d’una absurditat política. La desgraciada manera de manejar-se l’estat espanyol amb l’Església catòlica porta finalment aquests disbarats. La religió és un assumpte personal que s’hauria de resoldre, en els seus aspectes doctrinaris, en l’església, la mesquita, la sinagoga o en l’àmbit estrictament privat. Els aspectes culturals, literaris, artístics, històrics o filosòfics han d’estar convenientment representats en les respectives matèries.
Que l’ensenyament públic reserve dues hores setmanals a l’adoctrinament religiós em sembla una traïdoria a la més pura tradició il·lustrada que, una vegada més, ens resistim a acceptar amb totes les conseqüències. I, total, portem dos segles tractant de resoldre-ho. Un desgavell. En rigor, “alternativa a la religió” no hauria de ser, com sembla que un pare proposava, “ensenyar sobre altres fets religiosos”. Cosa que implicitament ens diu que “religió” és una assignatura bàsicament sobre cristianisme, quan no de pur catolicisme; un aspecte que, sincerament, em resulta indiferent…
Tanmateix, la veritable “alternativa”, em sembla, és l’ateisme. El pensament crític i escèptic, l’educació en una postura laica davant les coses públiques, la nítida separació entre estat i església, les conquestes més notables del pensament il·lustrat… n’hi ha textos molt bons d’ateologia que es podrien fer servir, i etcètera, etcètera… Al final, contra l’opinió dels pares que volen que els fills vagen a doctrina en temps lectiu (i no el cap de setmana o en acabar la jornada escolar, que seria el més lògic), els altres pares acordaren per unanimitat que el proper any es posen les classes de religió/alternativa al final del dia per a que els xiquets “alternatius” puguen escampar el poll abans i se’n vagen a fer deures a casa… ep, una proposta que semblà discriminatòria a una de les mares de fill religiós!
A propòsit de tot això, l’amic i col·lega de la Universidad de Granada, Juan Antonio Aguilera ha publicat La religión frente a la educación cívica i científica, una lectura molt edificant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!