Quina diferència ab Nemesis, de Philip Roth (2010), superficial, plana. Aquí es tracta d’un intel·lectual en crisi: tot li va per terra, i especialment el matrimoni ab una dona inhumana que se’n va premeditadament ab el millor amic d’ell, i a més miren de prendre-li tot: calés i feina, casa i fills, i d’internar-lo.
Admirable no només com retrata la societat dels anys 60 als EEUU, vista del punt de vista d’un acadèmic jueu d’origen humil, sinó també com molts dels pensaments o diagnòstics encara resulten ben actuals ara.
La idea que, malgrat la solitud existencial, som en xarxa, som socials –brotherhood is what makes a man human, p. 272–, és una de les veritats fonamentals que Herzog, desesperat i tot, no pot deixar de reconèixer. Ell mateix ho relaciona ab Dostoievsky. Després de reconèixer-ho, però, una de les contradiccions del personatge és que viu en els seus pensaments, sobrevolant. D’aquesta neurosi el van curant, al llarg de la novel·la, la relació ab els seus dos fills, ab Ramona, i ab la seva casa mig abandonada. Un moment clau en aquest procés és l’escena on veu el seu suplantador banyant la seva filleta a la banyera de casa seva, ab cura i ab naturalitat. I com això el calma, en lloc de desencadenar la tragèdia que l’arma carregada que porta a sobre feia témer. O quan es fa càrrec del rol que ha assumit la Phoebe G., que prefereix no afrontar la realitat i anar fent. Per tot arreu, en la derrota quasi total, el protagonista vessa humanitat.
L’estil és original, molt ric. De lectura exigent, sobretot si no es coneix el context cultural, social, geogràfic. Consulta constant, al diccionari i a la viquipèdia, de coses òbvies per a un lector americà. Moltes vegades, Herzog imagina una carta a algú, de la seva vida o no, viu o mort: a la seva ex, al seu psiquiatre, còmplice de la traïció; a Einsenhower, a Déu, a algun col·lega, el llibre del qual li ve al cap; anant ab cotxe, al llit, al mig d’una altra carta o conversa. I poques vegades sembla que l’arribi a escriure de debò. Aquests textos mentals, que toquen tant la seva vida personal com qüestions filosòfiques, estan en cursiva. Donen accés al que li passa pel cap. I permeten barrejar-ho, en el mateix paràgraf, amb la narració, o ab els comentaris del protagonista sobre el que està escrivint —imaginàriament.
Bellow no té por de mostrar el seu nivell acadèmic, tractant de temes filosòfics, antropològics, històrics. Ni de barrejar-los ab qüestions de cultura popular, o més arran de terra, sense perdre l’elegància. L’herència de Freud hi és omnipresent, tant pel que fa al sexe, amor i desamor, com a les altres qüestions familiars, socials, de status, de relació ab si mateix. P.e. l’amistat, des de l’estranyesa i el respecte per les vulnerabilitats, amb Asphalter, un loser irredempt. O la relació amb els germans, que oscil·la entre la mirada desvaloritzadora per l’intel·lectual –que, seguint el tòpic, “no toca de peus a terra”–, i l’amor incondicional. Però Herzog és capaç de muntar una casa, unes finestres, el que sigui, ab les seves pròpies mans. I de regenerar-se, partint de zero.
Un altre exemple: explicant a la seva nova amant Ramona el trauma del desamor –la traïció de la dona amb el millor amic–, Herzog no s’abandona a la ràbia ni a l’autocompassió, i descriu el quart personatge d’aquesta constel·lació, la Phoebe abans esmentada, ab freda clarividència, per acabar reconeguent que ella no hauria pogut casar-se ab Gersbach si aquest no hagués estat un invàlid, i que
He knew and she knew and we knew. Because this is an age of insight. The laws of psychology are known to all educated people. 190
La qüestió religiosa, des d’una posició postreligiosa:
I don’t agree with Nietzsche that Jesus made the whole world sick, infected it with his slave morality. But Nietzsche himself had a Christian view of history, seeing the present moment always as some crisis, some fall from classical greatness, some corruption or evil to be saved from. I call that Christian. And Madeleine has it all right. To some extent many of us do. Think we have to recover from some poison, need saving, ransoming. 54
Molts cristians actuals “progressistes” i els seus textos –i molts “progressistes” no cristians–, sempre profundament descontents ab el present, es poden incloure en aquesta descripció clarivident d’un element que, de fet, és judeocristià, no només cristià. Enmig d’aquest ateisme donat per descomptat, el nom de Déu sorgeix constantment, amb la mateixa naturalitat, i ben conscient d’aquesta contradicció. I sobretot, un sentit de la Transcendència humana indestructible, per oposició al materialisme salvatge del món contemporani:
The necessary premise is that a man is somehow more than his “characteristics”, all the emotions, strivings, tastes, and constructions which it pleases him to call “My Life”. We have ground to hope that a Life is something more than such a cloud of particles, mere facticity. Go through what is comprehensible and you conclude that only the incomprehensible gives any light. 266
La societat urbana i la seva deshumanització apareixen per tot arreu en la novel·la. No des de l’arrogància intel·lectual, sinó incloent en la crítica el seu propi aïllament acadèmic, vist com a dolorosa mancança. Considerant, mig esporuguit, la possibilitat de casar-se per tercera vegada amb la complaent i comprensiva Ramona, es diu de Herzog i del seu medi urbà:
The privations of scholarly isolation had been too much for a man of his temperament. He had read lately that lonely people in New York, shut up in their rooms, had taken to calling the police for relief. “Send a squad car, for the love of God! Send someone! Put me in the lockup with somebody! Save me. Touch me. Come. Someone – please come!” 203
De la radicalitat de l’empresa filosòfica, humanista del protagonista, no n’hi ha cap dubte, malgrat el seu fracàs. Dues de les seves amants, la hispana Ramona i la japonesa Sono, veuen en el discurs de Herzog un intent seriós d’acarar-se al “significat de la vida”:
Why did little Sono cry “O mon philosophe – mon professeur d’amour!”? Because Herzog behaved like a philosophe who cared only about the very highest things – creative reason, how to render good for evil, and all the wisdom of the old books. Because he thought and cared about belief. (Without which, human life is simply the raw material of technological transformation, of fashion, salesmanship, industry, politics, finance, experiment, automatism, et cetera, et cetera. The whole inventory of disgraces which one is glad to terminate in death.) Yes, he looked like, behaved like, Sono’s philosophe. 185
On apareix la mateixa crítica humanista, p.e. de Ll. Duch – homònim de Herzog–, a la tecnocràcia, i també a la societat de consum, governada per les finances. La qüestió social i política, on Herzog/Bellow ja semblen situar-se en una posició postmarxista (a principis dels 60!), l’acadèmic Herzog ha quedat encallat enmig d’un assaig sobre el Romanticisme que, entre altres coses, desemmascara les classes populars, en aquell temps idealitzades o sacralitzades.
Emergent plebeian classes fought for food, power, sexual privileges, of course. But they fought also to inherit the aristocratic dignity of the old regimes, which in the modern age might have claimed the right to speak of decline. In the sphere of culture the newly risen educated classes caused confusion between aesthetic and moral judgments. They began with anger over the industrial defilement of landscapes […] reaching at last the point of denying the humanity of the industrialized, “banalized” masses. It was easy for the Wastelanders to be assimilated to totalitarianism. Here the responsibility of artists remains to be assessed. To have assumed, for instance, that the deterioration of language and its debasement was tantamount to dehumanization led straight to cultural fascism. 76
Explicar-se el totalitarisme del s. xx era i encara és una necessitat per a qualsevol persona conscient i sensible. Aquí, però, s’arriba a una conclusió sorprenent, si més no per a mi. Acostumat a (sentir) reivindicar constantment la recuperació de la dignitat perduda de la llengua –del Logos– com a primer pas de restauració democràtica i de rehumanització social, seguint la tradició judeocristiana que personifiquen Steiner i companyia, sobta veure Herzog arribar a la conclusió contrària, de manera igualment convincent. El domini de la llengua, en l’esquema habitual, queda reservat a una pretesa aristocràcia intel·lectual, que s’arroga el dret i la responsabilitat de regenerar la societat illetrada, pobrets, que no saben el que volen, i van mirant la tele. Això, efectivament, implica un elitisme dirigista, una arrogància incapaç d’escoltar generosament, que es podria qualificar, en caricatura, com fa Bellow, de ‘feixisme cultural’.
Malauradament, ni en el cas de Herzog, ni en el cas dels altres, no apareix cap recepta salvadora, més enllà del diagnòstic terrible, descoratjador. L’avantatge de la versió de Bellow és que encara és més crítica i clarivident, perquè anticipant la postmodernitat es desmunta –es deconstrueix– a si mateixa.
Però malgrat l’enorme capacitat crítica sobre la contemporaneïtat, desplegada en tots els fronts i en cada pàgina del llibre; malgrat el postromanticisme, postjudaisme, postcristianisme, postfreudianisme, postmarxisme i postcapitalisme, el missatge final és afirmatiu. Arrenglerant-se amb la gran gran novel·lística russa del xix, així com amb el romanticisme, el judaisme i el cristianisme, la psicoanàlisi i el marxisme, i amb una versió sui generis del liberalisme, Bellow insisteix sobre la necessitat de recuperar la sociabilitat, contra les tendències individualistes d’Occident, que veu desembocar en la mort. I tenint cura, això sí, d’escollir mots de ressò mecanicista, com employment, gens sospitosos de neo-romanticisme:
The real and essential question is one of our employment by other human beings and their employment by us. Without this true employment you never dread death, you cultivate it. And consciousness when it doesn’t clearly understand what to live for, what to die for, can only abuse and ridicule itself. 273
El final de la novel·la és un anticlímax exemplar. Igual que la pistola carregada que no s’arriba a disparar, el col·lapse personal i professional de Herzog no arriba a la catàstrofe total, sinó que hi ha indicis d’una reconstrucció, en un marc nou –Ludeyville– i en una companyia nova. L’escena de Herzog al seu jardí, entre l’abandonament i l’esperança de regeneració, fa pensar en Candide i la seva famosa frase final.
