Una dedicatòria disruptiva
Relat de Sant Jordi, publicat a l'Escata de drac núm. 22. Lleida: Ajuntament de Lleida - La Paeria, 2026.
Des que vaig aconseguir que una editorial petita i independent del Pirineu s’avingués a publicar el meu primer recull de poemes, el que més m’ha costat és habituar-me al tràfec dels actes de promoció de cada nou llibre: tinc un veritable pànic a les presentacions, a les tertúlies literàries, a les signatures de llibres… El dia de Sant Jordi el temo especialment. Però aquesta vegada, quan la nova editora de Lleida em va demanar que abandonés per un dia el meu exili voluntari a Canalda i acudís a la taula de signatures de l’editorial, a l’avinguda Francesc Macià, vaig acceptar de venir perquè estava convençut que no hi compareixeria ningú, o ben pocs lectors, a demanar-me que els escrigués una dedicatòria. La veritat és que no m’hi podia negar, perquè aquest poemari ha guanyat el Premi Màrius Torres i em sento obligat, en la mesura que en sigui capaç, a fer difusió del llibre a fi que l’editorial pugui, si més no, rescabalar-se d’una part dels diners invertits. Jo soc un poeta de secà, de muntanya, i el fet d’obtenir aquest guardó em farà entrar de ple en l’òrbita d’influència dels poetes de Ponent. Ben mirat, ja vaig aconseguir de posar-hi un peu i mig quan els curadors del llibre Poetes de Ponent, una antologia que abraça un ventall cronològic que va de la Renaixença fins als nostres dies, m’hi van incloure. No m’hi podia negar, doncs. Però en comptes de concentrar-me en la dedicatòria que he d’escriure a aquesta senyora que s’ha presentat a la parada a les nou del matí, no em puc treure del cap l’ambiciós poema que he començat a escriure fa uns dies: una oda moderna als pobles, les valls, les muntanyes i els éssers mitològics del Pirineu, que haurà de tenir més de set mil versos, distribuïts en setze cants, però en la qual, de moment, m’he quedat encallat en la tercera estrofa. Si no l’escric jo, aquesta obra, potser no ho farà mai ningú. I el pitjor del cas és que, quan em quedo trabat mentre escric, la qual cosa em passa sovint, l’engranatge immersiu de la literatura m’absorbeix completament.
Ca la Rita - Roca de Canalda Foto: Marcel Camps Colomés
Vaig baixar ahir a la nit, perquè no volia llevar-me de matinada ni haver d’anar amb presses, i vaig haver de parar més de quinze vegades pel camí a anotar els versos que em venien al cap. Quan vaig arribar a l’hotel, el cervell em bullia. I, per acabar-ho d’adobar, em vaig descuidar d’agafar el llibre Miracles i espectres, del Joan Barceló. Em fascina el relat de l’àngel que neix, fill d’un capellà i una majorala, a cal Perla de Vacalforges i que, per tal d’evitar l’escarni públic, ha de viure ocult a les golfes de la casa. El volia rellegir al vespre, a l’hotel, com faig sovint, perquè la ironia i el realisme esperpèntic del Barceló m’ajuden a desconnectar una mica de la fadiga de la poesia. Només quan estic serè durant un llarg període de temps puc llegir una novel·la. Ara tinc damunt la taula de l’escriptori les onze del cicle Temps Obert, que el Pedrolo va articular en dues sèries de llibres. Les vaig trobar en una llibreria de vell i alguna no està en gaire bon estat de conservació: el paper s’ha tornat groc i en alguns fragments la tinta s’ha mig esborrat. Per això, ara que Comanegra les ha reeditat en format digital, m’estic plantejant de comprar-me un lector electrònic. Daniel Bastida, el protagonista, viu nou vides diferents segons la novel·la en què transcorre la seva existència. A mi m’agrada emmirallar-me en el Daniel que es converteix en poeta i narrador a Un camí amb Eva, de la primera sèrie, i a les dues de la segona que la continuen: Cartes a Jones Street i «Conjectures» de Daniel Bastida, que són les darreres que Pedrolo va escriure d’aquesta obra magna. Ara que Comanegra ha encomanat a diversos escriptors i escriptores que escriguin les novel·les de la segona sèrie del cicle, les quals han de reprendre cadascuna de les altres vuit vides que viu el Daniel, a vegades penso que seria bonic que m’encarreguessin a mi la que haurà d’encarrerar la seva vida com a pagès fidel a la terra. Del Daniel Bastida escriptor, me n’atrau, a més a més de l’actitud literària, que és diferent en cada novel·la, la capacitat que té per a estimar les dones, o per a tenir-hi relacions, i la influència que aquestes exerceixen sobre ell. La primera dona per qui se sent atret és la Gabriela, la cosina de la seva mare, nou anys més gran que ell, amb qui va a viure després del bombardeig, i amb qui es fica al llit, i que, a Cartes a Jones Street, les circumstàncies permeten que es casin. En aquesta novel·la, si el Daniel es decideix a ser poeta, en comptes de novel·lista, és perquè la Gabriela el convenç que un poeta, si és veritablement gran, sempre té més prestigi que un prosista. Segons ella, en aquell temps, als anys seixanta del segle passat, no hi havia cap novel·lista que gaudís de la consideració d’un Verdaguer, un Maragall, un Carner o un Foix. Aquí el Pedrolo l’encerta, perquè encara avui no hi ha cap novel·lista que tingui l’estima i l’admiració que la gent professa a Estellés o a Martí i Pol, amb una sola excepció: la Rodoreda. Però a mi em passa just el contrari que al Daniel Bastida: jo no em moc en una realitat i un temps oberts, amb un ventall infinit de possibilitats d’existència, sinó que visc reclòs en una cabana a rampeu d’una roca, i ara em trobo encallat en una mena de cruïlla abrupta i cega, sense cap possibilitat de poder tirar endavant. La meva situació només es podria comparar amb el que els passa als personatges d’un relat de Julio Cortázar que es queden atrapats dins el cotxe en un embús d’una autopista al sud de París que s’allarga durant mesos. La immobilitat de l’embotellament, agreujada pel fet que el temps no hi transcorre de manera lineal, sinó desordenat en funció dels records de cada personatge, provoca una ruptura temporal. D’alguna manera, això és el que m’està passant a mi, que soc incapaç de posar ordre als meus pensaments per tal d’escriure una dedicatòria per a la filla d’aquesta senyora que ha comprat el llibre i fa hores —i potser fins i tot dies o setmanes— que s’espera palplantada davant la taula. Segurament dec tenir la síndrome de Salinger, el qual, després de l’èxit d’El vigilant en el camp de sègol, no suportava el contacte amb els lectors enfervorits ni la pressió mediàtica, i el rebuig a la visibilitat de la vida pública el va fer recloure en una cabana a Cornish, des d’on es comunicava únicament per carta amb el món exterior. Tenia veritable pànic a exposar la seva vida al públic i per això, encara avui, no hi ha cap fotografia seva ni cap informació bibliogràfica a les solapes o a la contraportada dels seus llibres traduïts arreu del món.
Manuel de Pedrolo Foto: revista Segarra
Alço un instant la vista enlaire i m’esgarrifo de veure tanta gent que fa cua esperant que els signi el llibre. Jo que em pensava que la poesia tenia pocs lectors, però selectes, ara contemplo aquesta multitud de persones afilerades davant de la taula com si fossin els cotxes atrapats en l’embotellament de l’autopista del sud de París, i em pregunto fins a quin punt és possible que l’acte interromput d’escriure hagi generat una fractura en el temps, i que jo m’hagi quedat atrapat per sempre sota l’ombra d’aquest plataner. Ben bé sembla com si hagués passat un any sencer sense moure’m d’aquí. I molt probablement deu ser veritat, perquè quan per fi, després de suar sang i tinta, he aconseguit escriure unes línies per a la filla d’aquesta dona i aixeco el cap del llibre, m’adono que ja no hi és, ni tampoc cap de les altres persones que hi havia a la filera. Al seu lloc hi ha una altra corrua de lectors. Aparto el llibre a un costat, a la banda de l’ombra del tendal on havia deixat dues roses vermelles que havia comprat a la parada del costat, i que ara s’han tornat de color groc amb flames blaves, i dic: «La següent, si us plau». La primera de la nova fila és una noia jove i bonica, però quan li vull tornar a escriure la mateixa dedicatòria que he aconseguit estampar en el llibre anterior, ja m’ha fugit del cap. I com que no quedaria gaire bé d’obrir aquell llibre i copiar-la al seu davant, torno a capficar-me, a entotsolar-me, i em revé una altra vegada a la memòria la imatge de l’àngel que habita a les golfes d’una casa. I, d’una manera gairebé simultània, recordo que ahir, en passar pel tram d’autovia que ja hi ha construïda entre Vilanova de la Barca i Térmens, mentre em preguntava quant temps trigarà el Govern a fer-la arribar fins al Pirineu, vaig evocar d’una forma vivíssima la imatge del Daniel Bastida ficant-se al llit amb la cosina de la seva mare, i va anar de poc que, amb un cop de volant, no provoco un accident. I a aquests records els segueix el del dia que vaig llegir que el Salinger va accedir a una única visita, no subjecta a les necessitats del seu àmbit familiar, a la seva cabana de Cornish: la d’una estudiant de dinou anys amb qui, quan ell en tenia cinquanta-tres, va compartir durant nou mesos la taula i el llit. I, per fi, m’adono que segurament el meu destí no és altre que el de quedar-me tota l’eternitat assegut en aquesta cadira, rere la taula plena de llibres, amb el pensament desendreçat i obstruït, fet un garbuix, i amb dues roses que canvien constantment de color sota l’ombra del plataner, sense ser capaç d’avançar ni un segon, ni un mil·límetre, ni una lletra, en aquest procés disruptiu, tan inhumà i cruel, d’escriure una dedicatòria.
Joan Graell i Piqué
[Text publicat amb el consentiment de l'Ajuntament de Lleida]