Un llapis com el vent

Un llapis com el vent
Joan Graell i Piqué
Garsineu Edicions. Tremp, 1997.

 

Un llapis com el vent és un llibre d’aprenentatge poètic que recull els primers poemes d’un poeta que ha sortit de la terra i de la gent que la sembra. Uns poemes que ens descobreixen un autor compromès, tant amb l’entorn que li és més proper com amb els qui, arreu del món, són víctimes de la violència. Aquesta opera prima desplega feixos de poesia curulla de vitalitat, íntegra de cap a peus, contundent en la crítica social, dolça quan parla d’amor.


Selecció de poemes:

 

 

La inspiració és una noia
que es passeja nua per la platja
i em regala miralls del seu cos.

 



La veu del poble

El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l’àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un alè de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l’aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l’hivern, la neu fon l’enveja.


En aquesta ciutat no hi neva,
els dies són eixordadors
i no hi ha lloc per aparcar.
I mentre passegem,
erectes damunt l’asfalt,
els pàl·lids semàfors tricolors
acarreren el nostre futur
vers una glòria del tot incerta.
Plena de restriccions,
plena d’obligacions,
plena de cruels rellotges
que ens amenacen amb llargues agulles
que fereixen els nostres sentiments,
la Urbs Moderna creix
engendrant la pol·lució
que esberla la bellesa
de la nit estelada.

Al meu poble, el diari arriba tard,
i, quan arriba, desconeix les notícies
que afecten l’avenir dels nostres fills.
El nostre diari és el mal d’esquena
i ho són les mans esquinçades pel fred.
Però al caliu del foc
tot això s’oblida
i torna la placidesa
mentre escoltem la ràdio.




 


Foguera d’esvàstiques


(Que sempre hi hagi, en cada guerra,
un grup d’homes i dones que s’hi oposin.)

Un brunzit en la nit
em refresca l’ànima.
Sento un clamor de veus pregones
que memoren, amb el semblant mil·lenari,
el triomf del coratge
sobre la força brutal de les armes.

(Les armes són efímeres,
però la guerra perdura.)

Al meu poble, tota la gent esdevingué cendra.
Cendra d’homes i dones que avui el vent escampa
damunt la pàl·lida terra.
Perquè les flors
hi creixin com el rovell als fusells.




 


He esclatat a crits


He esclatat a crits.
T’he cercat per tot arreu, bojament.
He buscat el teu nom per tots els racons
endevinant en cada espurna de vida
una presència del teu cos.
Per fi t’he trobat. Déu meu si t’he trobat!
He trobat un nom, i un cos indomable,
i també la passió d’una ànima pura

perquè si als ulls dels homes el cos no és pur

ho és l’ànima quan demostra sinceritat.
He trobat una dona d’ulls clars i serens
que m’ha acollit amb plenitud, com la natura:
amb la mateixa tendresa que s’amaga
rere la vehemència dels rius i el vent.

Et buscava a tu i he trobat l’amor.
D’amagat s’enfila cada nit entre els somnis
de la nostra cambra
i creix.




 


Dels camins


L’any 46, un grup de presoners,
ben vigilats, va obrir una carretera
que travessava el poble fins a Cervera.
Per Reis, el Jaume ja s’havia comprat
un camió, on tothom s’enfilava
per baixar cada dimecres a mercat.


Avui, els néts del Jaume no han jugat
a bales perquè a la Nacional
no hi van deixar terra. I el soroll
que ja no sentim dels passos elevats
de l’autovia fa trontollar les cases.

 

 


 

Dos pobles

Bóixols de pedra,
            Gavarra d’aigua.


Com un castell
de les llums de ponent,
la nit dibuixa el perfil
místic del pobles
allà on comença
l’alta muntanya.


Retaules de pedra,
entre serrats i obagues,
tracen el camí
al doll de les fonts.
El bestiar s’abeura
i pastura: esbossa
nítids capitells
d’un romànic etern.


El batall

antic dels campanars
anuncia
en cingleres i avencs
un perill imminent
pel qui s’hi arrisca.


El cant dels ocells i l’aigua
hi ressonen més vius
amb l’esclat de colors:
ventall florit d’ametllers,
roelles, timons,
blau al cel i verds i ocres
en ribes i sembrats
s’emporten l’hivern
llarg i cru.


Cap al tard,
a la cancarulla* dels estels,
hom hi troba repòs, quietud,
i també els versos de pau
que manquen al món.

 

cancarulla: Vorera, extremmitat.

Ulls de pluja


Dona que vas aparèixer entre els pollancres
Oferint el teu cos descalç a la pluja.
Només recordo que m’havia adormit
Al bosc i els teus ulls de fada van encisar-me.


D’amagat dels homes sortires de l’aigua
Anhelosa de libar-me el goig de la pell.
I, en fer-se clar, vas afluir riu avall.


Goja dels gorgs, surt dels joncs i torna amb mi!
Una nit vaig tenir el teu ventre de corall,
Ara romanc orat d’atzur, com un ocell,
(aigüerol i nocturn com tu).

 

 


 


Titelles


A “Los Titiriteros de Binéfar”,
       perquè no es trenqui mai
       el somriure dels infants.


Màgia de cordes i draps:
ampolles inservibles
formen caps, i la llana,
cabells arrissats
o bigotis que refinen
el cartró del nas.


Bolets que parlen
ens expliquen una història
d’elfs i elefants
que emprendran un viatge
sense aigua al fons del mar,
on els dracs de color rosa
guisen gats
i les bruixes apedaçades
fan esgaripar la mainada
i també la gent gran.


Avui, els nens més pobres
riuen de franc
al bell mig de la plaça,
i els que no ho són tant
han arraconat les joguines
i ara empaiten carrer avall
els timbalers i flautistes
de cara verda
i vestit estrany.


La funció s’acaba
i recomença la vida.
Els titellaires encaixonen
l’aventura dins la furgoneta
i se’n van, deixant-nos sols
contra la monotonia dels dies,
que romandrà de nou al poble
fins l’any vinent.

 



El ballarí


Es pronuncia la dansa.
Tot el cos fereix la rosa
braços amunt
fins a esdevenir gitana
del repic bohemi
damunt la fusta.


De tant vermella,
la passió es desborda
i vessa,
curulla de matisos
furtats al públic.


Una espurna
blanca de la nit
serva el ritme
frenètic de l’art
al tors nu del ballarí.

 

 


 

Foc d’encenalls


Bordegassos de paper:
quan bufa fort, el vent del Nord
a ràfegues se us emporta.
I si el foc us encén
esdeveniu ninots de palla,
acerats de vils emblemes
que mai ni enlloc no deixen brasa.

 



Sobre la mar
sura, com una follia
d’escuma,
una dansa frenètica
d’encesa passió.

 




La cançó de les mentides


Què m’expliques?
Les veritats a mitges,
les mentides a pams.


A la terra, els pobres no passen gana
i els fills dels indis són com els blancs.


L’aigua del mar encara és salada
i els peixos no hi moren enverinats.


Totes les cultures consten al mapa
com un patrimoni universal.


Avui no s’imposa res per la força:
les colònies són fets molt llunyans.


Els diaris no redacten cap guerra
i al món hi ha més poetes que soldats.


Els capellans ja no porten sotana
i s’han venut tot l’or del Vaticà.


Els ministres no s’omplen la butxaca
amb els diners robats als ciutadans.


No tan sols en zona americana:
arreu es respecten els drets humans.


Adam i Eva ens van enganyar:
fumaven opi a falta de pa.


I tu, lector,
si has tingut el valor
suficient per arribar
fins aquí, ja em pots
desconnectar.