A la casa d’enlloc

Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona

Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).

(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)

 

En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?
A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.

També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.

En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.

Continua llegint