Crisàlide

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

Acció poètica 6 | Pregària al Bryce Canyon · Vicenç Llorca

Acció poètica 6
Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (La Magrana, Barcelona, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe, Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, Valls, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon

CANT DE TARDOR

No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

 

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

                A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.

Vicenç Llorca

Els podeu escoltar aquí.

L’any que s’enfuig

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

Continua llegint

LA CABANA DEL MOLÍ

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Fulles d’herba · Walt Whitman

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

Continua llegint

El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

Continua llegint