Memòria de les pedres

Memòria de les pedres
Joan Graell i Piqué
Garsineu Edicions. Tremp, 2002.

 

 

A Memòria de les pedres, el poeta es deixa seduir, a parts iguals, per les creences i els elements màgics de la tradició pirinenca i per l’herència conceptual dels poetes romàntics, sobretot als poemes profètics i foscos de la part final. La principal característica és la força visual de les imatges que cada poema transmet, a vegades fixes, com fotografies, a vegades mòbils, com en el cinema. L’autor hi retrata situacions i personatges amb nitidesa, sense vels, sense filtres. És el món tal com el poeta el veu i, sobretot, tal com el sent.

 



Selecció de poemes:

 


Invocació

 

Salut, oh Sal·lusti!

Retorna al món

i venta’n el trust.

Fes que t’acompanyi

Sòcrates el Trist,

per cercar la raó

en ulls no lectors.

I que Anníbal el Gran

travessi el desert

amb tretze elefants,

portant ben alta

l’estirp de Salomó:

justícia per a tots!

 

 

 

 


 


Rastre obert

 

La mort m’espia,

de reüll,

a cada revolt;

com una son molt fina,

com un arbre vestit de dol.

 

Però el meu cotxe

sap esquivar tot sol

cunetes i barrancs.

A l’espai que el vent

esmola, sense llei

ni memòria, la sort

hi enfila les agulles

del destí. El temps

s’aplana com un ocell

de tardor. I el rastre

obert sota la sola

de les rodes escurça

la distància del món.

 

 

 

 


 

 

Encís de pergamí

                 

                 A l’Isidre Domenjó,

                 amb agraïment.

 

Ritual o propòsit…:

encís de pergamí.

 

A les parets del temps

el cor hi penja miralls

de fortuna: la llum del món

és el vol rebec de l’esparver

fet poema. Roig de sang

i aurora escrit a les ales

i una visió subtil.

 

Quan el prodigi dels símbols

en harmonia uneix

amb foc desig i raó,

es deriven en passió

totes les imatges.

                             Així m’avinc

jo al goig de les paraules.

  

 

 


 

 

Pregària

 

Oh, Senyor!

A l’altre món,

només hi demano

una balança.

Mesureu-me bé

i feu-me purgar

cabals i rancúnia.

Llavors, lluny del foc,

deixeu-me ser arbre,

si pot ser.

 

 

  


 


Cariàtides

 

Falsos amors,

esveltes cariàtides,

em tempten el cor.

 

Totes m’ofereixen

llur cos salabrós,

però res no serven

dins l’estoig de la pell.                                

 

Són dones de pedra.

 

 

 


 

 

Hivern

 

El coratge dels arbres

és blanc.

 

Amb el silenci confús

de la nit, un animal

invisible i pervers

s’ajoca damunt

l’escorça de les ciutats.                                

 

En un racó del parc,

a l’Ot, el vell captaire,

el vi se li ha glaçat

a les venes.

 

 

 


 

 

 

La dansa del corb

 

A cel obert,

bastió del firmament,

l’ull primitiu de l’univers.

 

Terra endins, un laberint

humà culmina l’existència.

El món és un forat eixorc

on el foc pren ulls a l’espasa.

A cavall del vent,

l’estirp del ferro rovella

l’espai urbà. El temps

per testimoni de la mort

i de la fam. Cap herència.

 

Només la serena voluntat

de viure pot redimir

el gust cruent dels sentiments

en cada pèrdua.

                        Però sempre

resta la borda llavor

del silenci ancorada

a les venes…

 

I una creença:

de nit, els corbs dansen

per espantar la por.