«El clau de Txékhov» finalista del Premi Núvol de Contes 2019

El meu conte «El clau de Txékhov» ha estat escollit com un dels 10 finalistes del Premi Núvol de Contes 2019.


Foto: Arxiu Núvol, el digital de cultura

Enguany el Premi Núvol de Contes ha rebut 222 relats, dels quals un comitè lector en va seleccionar 90 que s’han anat publicant durant el mes d’agost, a raó de tres cada dia, a la web del digital de cultura. Tots els participants del Premi Núvol, juntament amb un jurat especialitzat format per set professionals de la comunicació de les editorials Ara Llibres, Grup 62, Angle Editorial, Club Editor, Quaderns Crema, Edicions de 1984 i Enciclopèdia Catalana, han decidit amb les seves votacions quins són els 10 finalistes d’aquesta edició. Continua llegint

El clau de Txékhov

El meu conte «El clau de Txékhov» ha passat la fase de selecció del Premi Núvol de Contes 2019 i ha estat publicat a la web d’aquest prestigiós mitjà digital de cultura.
Si us ve de gust, el podeu llegir aquí: El clau de Txékhov

Txèkhov a Mélikhovo

Núvol premiarà el millor conte amb 500€, i també atorgarà premis al segon i tercer classificat, així com a l’obra més llegida. Si us interessa, podeu consultar les bases aquí: Bases premi Núvol de Contes 2019
 –

Finalista del premi literari Miquel Arimany 2018

L’Ajuntament de les Masies de Roda ha publicat els noms dels autors finalistes que opten al premi literari Miquel Arimany 2018 de narrativa. El meu conte «Píndar, el llegidor» ha estat seleccionat com un dels quinze millors relats que s’hi han presentat.
L’acte de lliurament del premi es realitzarà el dissabte 6 d’octubre, a les 6 de la tarda, a la Sala polivalent de les Masies de Roda.
Podeu consultar més informació aquí.

Quinze voltes malgrat tot

El relat Quinze voltes malgrat tot ha obtingut el Premi Drac de prosa 2017 i ha estat publicat a la web dels Premis Drac de Solsona.
Podeu llegir-ne un fragment:

 

Quinze voltes malgrat tot

(Fragment)

Si la tardor passada no haguéssim fet nova la teulada de la pallera, les goteres ens haurien podrit la trepadella. Quan els paletes van descobrir les bigues, van trobar un sarró de pastor entaforat en una esquerda al cap d’una paret. Dins hi havia una disfressa feta amb pells de gat negre, adobades i cosides amb molta perícia. A mi em va fer gràcia, la vaig rentar (feia una pudor immunda) i me la vaig emportar cap al pis de Solsona. La vaig penjar a la barana del balcó dissimulada enmig d’un parell de tovalloles perquè s’acabés d’airejar. Aquest vespre no he pogut resistir la temptació de posar-me-la per anar al ball de disfresses de la Xelsa. És una peça uniforme i elàstica que s’adapta a la forma i al volum del cos humà. Només tocar-me la pell, la pudor ha desaparegut i se m’ha arrapat a la carn com si tingués vida pròpia.


 Foto: Arxiu el Call d'Odèn

Podeu llegir el relat sencer aquí.

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària a NacióSolsona.cat

Començar de zero

comencar-de-zero

El relat Començar de zero ha obtingut el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura 2016 i ha estat publicat per Edicions Salòria en un llibre que inclou també les dues obres finalistes i dues obres recomanades pel jurat.
Podeu llegir-ne aquí un fragment:

 

Començar de zero

(Fragment)

Poques hores abans de morir a l’habitació 218 de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, la Laura recobra la consciència per uns instants. Té el cap molt espès i el crani li ressona com si hi tingués un eixam d’abelles. Els records s’esllangueixen i es fonen amb els somnis: amb les mans ensangonades m’enfilo a l’om i em tanco dins la cabana. Les branques han crescut molt i la verdor intensa de les fulles m’acull amb calidesa i generositat, com quan era una nena, i m’acosta al cel. El Francesc no hi és… El busco pels carrers del poble, entre les boixeres i els pins, dins el fenàs i els esbarzers, en la profunditat de l’aigua del riu… Per fi el veig: anem d’excursió a la muntanya d’Alinyà i trobem una àliga que ha mort atrapada en un parany dels pastors. La posem sobre dues branques de pi encreuades i l’arrosseguem fins a l’esplanada de l’om. Ara un bruixot chippewa —aquell del llibre que ens agradava tant de llegir i mirar-ne les fotografies— sermona paraules màgiques amb els braços estesos davant meu, obrint els palmells de cara al cel, paraules com llàgrimes de rosada que ajuden l’esperit de l’àliga a travessar a l’altra banda mentre les arrels de l’om acullen el seu cos… Entro sola al forat de les Encantades de Comadeuda i ressegueixo amb els dits les escletxes de la roca i el cos de la dona de pedra, però no s’obre cap porta tel·lúrica i no puc endinsar-me cap a galeries més pregones…

Bancal, roca, ocell

Roca de la Pena

Al llibre La muntanya escrita jo hi participo amb el relat Bancal, roca, ocell, que he ambientat a la roca de la Pena, al poble de l’Alzina i a la vall d’Alinyà. Podeu llegir-ne aquí un fragment:

 

Bancal, roca, ocell

Les cases de l’Alzina creixen, i minven, a l’albir de la roca de la Pena.

(Fragment)

Me n’he sortit: té la forma esvelta d’un ocell amb les ales i la cua esteses, de la mida aproximada d’una vegada i mitja el contorn del meu cos amb les cames juntes i els braços estirats, amb les ales tan llargues com m’ho ha permès la resistència i la flexibilitat de les canyes i els vímecs. S’assembla molt al dibuix de l’artefacte volador de Leonardo da Vinci que vaig veure en aquell llibre que guardava mossèn Facundo tancat amb pany i clau en un petit armari del seu recambró. Amb fil de cànem, he cosit els llençols que em va donar la Maria a l’estructura de les canyes i als travessers de vímec. Crec que serà prou dúctil al frec de l’aire i resistent al meu pes, que ja és bastant escàs. Fa mesos que no tasto la carn. M’alimento només amb naps i guixes cuits amb ceba i all, blat de moro bullit, xicoies amanides i sopes de carbassa, ordigues i fenoll. Durant aquest temps he anat vivint del que mengen els moixons: figues, aglans, formigues, molls de cardassa, llangosts, aranyons, grans de sègol, móres, flors de jonça, lledons, fruits de corner… Només tinc un propòsit, i a hores d’ara ja és irrenunciable: aquesta nit dormiré al cap de la roca de la Pena, i, quan el sol la il·lumini de ple, em llançaré aire endins per satisfer aquest desig d’eternitat que em corseca i alhora m’allibera.