Afrau
Afrau
Joan Graell i Piqué
Il·lustracions de Philippe Lavaill
March Editor. Vallbona de les Monges, 2005.
Afrau és un camí lumínic. Els primers poemes ens remunten a un passat primigeni que dóna forma als fenòmens culturals o espirituals que representen interpretacions del món. El lector té la possibilitat de recórrer un ampli espai de temps i de reconèixer les constants que caracteritzen la nostra existència, com a éssers deutors d’un passat primitiu i com a anelles d’una cadena immortal. Des de la fecundació de l’òvul del destí, som fills de la llum, però també de les nostres circumstàncies, i continuem el nostre periple, intentant comprendre el perquè de tot plegat.
Selecció de poemes:
Nit
Als confins de la nit,
els límits de la rosa.
Pètal invisible,
lluna que floreix,
llavor de l’alba.
Silenci fragant,
bosc adormit,
fronda d’estrelles.
Arbre del cos
Reposant en un sentit mineral,
l’arbre del cos cerca un solaç
de llum estesa a l’horitzó.
Segles tel·lúrics d’aigua i foc
nodreixen la soca de la memòria.
Tot és alhora tardor i primavera:
les fulles cauen sense recança
i un vent molt suau escampa la tendra
olor de la molsa i de les flors.
La vida ha esdevingut per atzar,
en un temps remot de llum i pedra.
Retorn
Tòtems de pedra
somouen el cor del bosc.
Sota el llambrec
delerós dels estels,
els druides clouen
un cèrcol d’ulls i foc.
Nit encrespada:
per viaranys
inaccessibles
retorna l’Unicorn.
Paisatge amb ocells
Un silenci mineral
acull el murmuri
frondós dels àlbers.
Al mirall del riu
batega, transparent,
el cor de l’aire.
Infinits i purs,
els cristalls de l’aigua
rutilen com estrelles.
La tarda s’adorm
als ulls d’un infant,
sotmesa a l’obscur
embruix del crepuscle.
Si la lluna fa cèrcol,
els ocells passaran de llarg,
amb foc a les ales.
Poesia
Escriu els colors,
la metàfora de la vida;
així el teu art
mai no es dirà mediocre.
Escandeix cada mot,
cerca el ritme just
del vers, del poema,
i et cobriran d’elogis.
Però recorda que al món
també hi ha mentida,
poeta: cal que tinguis
sempre els peus a terra…
I la terra al cor.
Cançó de finestra
Als trobadors
Amb un sol bri de tu
n’hi ha prou per iniciar-me
en ofici de requesta.
Invoco el desfici
a trenc de pell -nua
tempesta dels sentits.
Al teu voltant, un eixam
de mirades et percaça
l’esclat de l’ànima bruna
sota el vestit. L’atzur,
embriac de cuixes,
obre ferides de passió:
el goig sadoll i el cor ardit…
La fruita madura
t’esberla l’escot.
Amb els ulls hi cullo el desig.
L’estiu porta una estranya
melangia de llavis en flor.
A redós dels estels,
si em despulles de metàfores,
tindràs l’encís del foc:
cançó de finestra
que desgrana la sal
del meu reclam en cada mot.
Però et fas l’esquerpa:
tens marit?
A trenc d’atzar
Al Jordi Graell
A frec de vent
s’allera l’esperit.
Un somni de fuga
fa rodar la vida
sobre quatre rodes:
dins el motor esclata
l’impuls inexorable,
la força de mil cavalls…
A la falda de l’horitzó
llisquem, un dia rere l’altre,
per vials de fortuna
que s’endinsen en la nit.
Quina ruta hem de seguir?
Si l’oratge ens despulla
d’antigues recances,
de llegats feixucs,
estendrem les ales
al caprici del vent.
A trenc d’atzar,
el present renovarà
la fràgil herència dels sentits.
Que no ens venci la nostàlgia,
la confusa por de viure
a rampeu de l’oblit.
No cal fugir de cap país
per cercar la llibertat
inesgotable de les muntanyes;
contra l’enyor,
com ho fan les aus migratòries,
n’hi ha prou amb collir
un brot d’espígol
al moment d’aixecar el vol.
Però a cada revolt
es pot estroncar el delit.
Asfalt enllà, el camí
sense estels esdevé llarg…,
i la nit massa fosca.
De tant en tant convé
aturar-se, aixoplugar-se
a recer del temps,
i només recomençar
l’engranatge de motors
quan s’hagi espassat
l’ofec del món.
Res no em resseca
Res no em resseca.
Vora teu, el goig s’ablama,
en zel obert, a l’incendi
de la pell. Entre el desig
i la follia, el meu silenci
és una breu espera del teu gest.
Calladament celebro
la trista recança de la pluja,
l’embruix de la cambra,
mentre la rosa del teu cos
perfuma l’angúnia dels llençols.
L’amor desclou el desfici
de l’alba. La nit ens pertany.
Capvespre
Al gresol del capvespre,
lent degotall del temps,
el silenci arrela
al cor de les pedres.
Instint
Si el teu destí
pervingués
en blanc albatros,
ara ja et seduiria
la immensa blavor
del mar.
Però la natura
tan sols t’ha donat
el fluix instint d’un home.
Cap al vespre, l’atzar
et transforma en pur desig:
devorat per un dolç verí,
el teu ésser sucumbeix
als encanteris de la nit.
Revenja
El dia que vas néixer,
una àliga planava
sobre el meu front.
El dia que vas morir,
l’àliga implacable
del teu silenci
era jo.
Vent de ponent
Aquest vent que xiula
amb una bonior
corsecada de cendra i pols.
Aquest vent que porta l’oblit
a la sang, que eixuga els ulls.
Aquest vent que deslloriga.
Aquest vent que s’ho ha endut tot.
Germà llop i germana lluna:
jo sóc la font que tot ho cura,
llum de l’albada estesa
a la gran planura, destí
mineral del bisó dins la boira
i ploma del guerrer vençut
per armes que escupen foc.
Jo sóc l’ocell blau
que reneix de les cendres
enfortit amb ales
perfectes de futur.
Però no puc volar:
no veig l’horitzó.