Acció poètica 3 | Conjur · Maria-Mercè Marçal

Acció poètica 3
Poema “Conjur”, de Maria-Mercè Marçal, recollit al llibre Llengua abolida (1973-1988), Eliseu Climent Editor (Poesia 3i4, núm. 58), València, 1989 (2a edició 2000).

Maria-Mercè Marçal                                                                                                [Foto: Robert Ramos]

CONJUR

Xacals venien des del fons del mirall.
Cop de fuet dominador, el seu pas
fondia el vidre. Ullglaçats, es feien
amos de l’erm; ull-roents, de la sang.
Ullpresa, presa, botí, comminada
a un estrany ritu propiciatori,
et veia a tu, només: tòtem cruel
d’una estirp oblidada, que emergia
del fons d’una mar morta. Mirall mort
i mortal. Des del fons de l’ull voraç
que m’assetjava, tu venies; dels ullals
que em fitaven, venies: en el temps
d’incendi que em prenia entre les urpes
per devorar-me i escopir l’ossam…

Xacals venien des del fons del mirall.
Xacals venien. I de sobte queia
la màscara de carn que els feia vius.
I tu venies. Tu. I conjuraves
les seves ombres ancestrals amb l’ombra
del teu cos, i el seu foc amb el teu foc.
I l’escarritx funest de la lluna esquerdada
amb l’aigua al ple, a la nit dels teus ulls.
I el grinyolar de portes desfermades
amb la veu que em cridava, esbatanant-se,
pel meu nom més secret des del teu pit,
i em comminava a trepitjar l’esglai
amb els peus nus, com un raïm amarg.

I ara te’n duc el vi, tentinejant
per entremig de feres adormides.

Maria-Mercè Marçal

El podeu escoltar aquí.

Acció poètica 2 | Aiguafoc · Joan Graell i Piqué

Acció poètica 2
Poema “Aiguafoc”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc · bancal, roca, faune, Edicions Salòria, la Seu d’Urgell  2016.

AIGUAFOC

    I

Però restarem vius sempre que
existeixin el perdó i l’escriptura.
                                       Joseph Brodsky

El finestró engoleix la llum de la muntanya.
Amb la devoció del terrissaire, transcric
paradigmes il·limitats; vers
sobre vers, dono forma
al gresol del llenguatge.
El fang de les lletres
no para de girar.

 

   II

M’encamino cap al solstici de pedra,
m’atrau l’or de sota el drac.
Martí Sales

Mentre la prosòdia
redueix el que escric,
els homes-barb surten del riu
i s’encaminen cap a les roques
atrets pel reclam magnètic del foc.
Quan la immundícia devora el gos
fan estimbar ramat i pastor
daltabaix de la cinglera.
_                                   _¿Qui, sinó ells,
pot desenterrar la feredat de l’ocell
quan el bosc s’apoderi dels bancals?

La muntanya és plena d’hams.

 

    III

Plou a barrals. I llampega.
Per assimilació d’idees,
el mal d’ossos em cargola
dins la tenebra del llit
—el balancí va capitular
fa dies. El til·ler del jardí,
arrencat de soca-rel, cau
contra els batents de la finestra.
L’esqueix d’un llibre
se’m clava al front.

El veig amb la perspectiva del cuc:
s’ha aturat amb el plomatge
flamejant damunt la bombeta fosa.
sembla un pit-roig, però té el bec
immens i l’obre davant meu
empès per una fam atroç.

Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

Acció poètica 1 | A hora foscant · Josep Carner

Avui, 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, i primer dia de primavera de l’any del Coronavirus, inicio un seguit d’accions poètiques que no s’aturaran fins que el món prengui consciència, d’una vegada per sempre, que només les coses essencials, els valors intrínsecs i els actes cognitius, com la poesia, poden salvar-nos.

Acció poètica 1
Poema “A hora foscant”, de Josep Carner, del llibre Poesia.Text de l’edició de 1957, revisat i establert per Jaume Coll, Edicions dels Quaderns Crema, Barcelona, 1992.
Aquest és el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit per celebrar l’edició del dia mundial de la poesia 2020.

Josep Carner

 

A HORA FOSCANT

És tard: els camins ja no em tempten.–
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

El podeu escoltar aquí.