Eavan Boland ☆ Saviesa
Els bancals del vers
◊ B19
Eavan Boland | Poetry Foundation, Chicago (courtesy of Carcanet Press)
Eavan Aisling Boland (Dublín, 1944-2020) va créixer entre Londres i Nova York. El seu pare era diplomàtic. Quan ella tenia 6 anys va ser nombrat ambaixador d’Irlanda al Regne Unit i la família es traslladà a viure a Londres. Als 14 anys va tornar a Dublín, on es graduà amb honors en Llengua i Literatura Anglesa. A partir de 1996 va exercir de professora titular d’anglès a la Universitat de Stanford, on fou directora del Programa d’Escriptura Creativa. El seu temps estava dividit entre Califòrnia i Dublín, on vivia amb el seu marit, el novel·lista Kevin Casey.
La seva obra poètica, fortament marcada pels conceptes de desarrelament i pèrdua, tracta la identitat nacional irlandesa i la funció de les dones en la història d’aquest país. Així, la poesia de Boland s’identifica amb la dona anònima, la invisivilitzada, i enllaça amb una habilitat exquisida, com si fos una «substància trenada amb la pols de tot», el mite, la història i la condició de dona. Ultra això, els seus versos indaguen en la transcendència de la part ordinària de la vida, de la domesticitat, la microhistory, poc atesa en la poesia contemporània.
En la seva escriptura sovint hi predomina l’interès per la història dels segles XVIII i XIX, els més dolorosos de la colonització anglesa. El rescabalament de la veu de la gent corrent, l’ordinary people, és indestriable de la qüestió de la dona i s’erigeix en el motor que fa avançar la seva creació fins a ser aclamada per la crítica com «la poeta més important d’Irlanda». Segons Elain Feinstein, Eavan Boland és una de les poetes més fascinants i valentes de l’últim segle.
Podeu consultar la ressenya del seu llibre Sal oceànica, traduït al català per Miquel Àngel Llauger i editat per l’editorial Salze [aquí].
En aquest llibre hi ha el poema «Violència domèstica», format per 9 parts, per 9 poemes. El setè poema, «Saviesa», és magistral. Em té fascinat:
Violència Domèstica
7. Saviesa
L’aire es proveïa de gebre. El lilà era un fantasma
de lilà. Era esgarrifós i impacient alhora.
El metall tocava el fang, raspava la pedra. Tot era
detallat, lent. Hi havia cigarretes enceses, rialles.
Estaven excavant una època, una ciutat, la meva vida.
Feien servir pales, màquines, l’enginy.
Jo m’estava al costat i mirava, en
una nit seca d’un poble d’Irlanda.
En aquest lloc, l’arqueologia no era una ciència,
ni una recerca dels fets, ni un catàleg
meticulós de parts i de fragments d’ossos sinó
un art de la memòria i és així, vaig pensar, com
les llegendes es fixen i es fixaran sempre:
no quan les expliquem sinó quan destriem
una capa de sentit d’una altra i una
altra, i ara treien alguna cosa, empenyien
la seva superfície un altre cop al món,
alçant-la des del seu primer funeral, amb la lluna
que l’atrapa i que fa que sembli com
si nedés, entrant i sortint d’aquells fulgors,
prometent, desapareixent. Llavors
vaig veure què era: un plat, un estri rodó,
una cosa plana i corrent en què cada dia
se servia el nodriment i el restabliment
de qui vam ser una vegada,
substància trenada amb la pols de tot
el que s’ha esdevingut des de llavors.
Hi havia silenci. Ningú no alçava la vista. Ni parlava.
Llavors vaig saber que t’havia de dir una cosa:
el salmó del coneixement era gras i esmunyedís,
una estella amb pigues en les aigües somes
i en els reflexos tan buscats de les velles llegendes.
L’heroi es menjava el salmó i era més savi.
Volia dir-te això. Després em vaig despertar.
Eavan Boland
Traducció de Miquel Àngel Llauger
Sal oceànica
Salze Editorial, 2022
[Poema transcrit amb el permís de Salze Editorial]