Creix a les mans l'embruix dels astres...

Tots els territoris, però sobretot els de mar i els de muntanya, acostumen a tenir cinc dimensions: una de física i una d’humana (que s’ajusten als paràmetres de la realitat), una d’idíl·lica i una de mítica (que els amplien), i una de fictícia (que els modifica). Jo sempre he pensat que el lloc on vaig néixer, Cambrils —el poble situat més al nord del Solsonès—, i, per extensió, tots els pobles, llogarets i masies del municipi d’Odèn, reuneixen totes aquestes dimensions de la muntanya. Ara, per fi, en dona crèdit el quart volum, publicat el desembre de 2017, que l’escriptor Joan Obiols ha dedicat a l’Alt Ripollès, l’Alt Berguedà, l’Alt Solsonès i l’Alta Noguera, de la sèrie de deu llibres Viatge universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món, editada conjuntament per Editorial Andorra i Edicions Salòria.

L’escriptor nascut a Peramola —i que resideix a la Seu d’Urgell—, s’ha passat un quart de la seva vida recorrent els pobles del Pirineu. En els seus llibres ha establert la semblança d’un món, uns costums i unes tradicions que, a poc a poc, s’han anat extingint. Aquesta és la premissa que determina la sèrie de llibres anterior, la que queda definida amb el subtítol “El Pirineu i la poesia de la història”. Als volums d’aquesta nova sèrie, encapçalats amb el subtítol “Viatge Universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món”, la proposició s’inverteix, i adquireix una nova magnitud, per tal com, a partir del final del segle XX i principi del XXI, ja no és l’orografia abrupta d’aquestes muntanyes la que marca el caràcter, els costums i les creences de la gent. Els llibres d’aquesta nova sèrie, en bona mesura, recullen just el contrari que els anteriors. És a dir, com el caràcter i l’empenta dels nous homes i dones que s’estableixen a la muntanya produeix un canvi en alguna de les seves característiques, ja sigui en el paisatge, en la flora, en la fauna o en els costums del país. Dit així, pot semblar una digressió innecessària, supèrflua; però s’ajusta amb exactitud als paràmetres actuals de la realitat: per exemple, a les pàg. 176-177, Obiols ens explica com, a Canalda, la txeca Stania Kuspertova el mes de juny de 2014 va obrir el Zoo del Pirineu, amb animals domèstics, aus rapinyaires i petits mamífers autòctons d’aquí, i com uns alemanys van establir l’empresa Roc Falcon més avall de Cavallera, on hi crien falcons, els ensenyen a volar i a caçar en unes gàbies enormes, i els exporten a Dubai. Si aquest no és un exemple clar de globalització, que baixi Sant Pau, l’apòstol viatger, i ho vegi.

El territori mític el trobem a la roca de Canalda, que Obiols, a la pàgina 176, descriu així: «la magnífica roca de Canalda, arrugada, amb coves que foren habitades des de temps remots —i alguna fins no fa pas gaire—, lloc d’escalada, amb les petites canals que la recorren de dalt a baix i on es poden observar, entre altres espècies, els quatre grans voltors europeus: el trencalòs, el voltor comú, el voltor negre i l’aufrany.» Ell la mira i la remira des de cal Baró, l’antiga casa dels senyors de Canalda, on conversa amb Josep Ollé, el Baró, el qual li explica que un dia va passar per allí la Carme Chacón, la ministra, que anava d’excursió i li va dir que tornaria. Una de les particularitats que defineixen els bons escriptors —el Joan indubtablement ho és— és que sovint el significat d’allò que escriuen depassa el primer sentit de la realitat, i les paraules esdevenen premonitòries, gairebé profètiques, de manera que és tant interessant allò que diuen com allò que callen o tan sols insinuen. La pobra Chacon, l’apòstol viatger del socialisme català i espanyol, no tornarà ni a Canalda ni al Congrés dels Diputats.

L'escriptor Joan Obiols

A Odèn, el Joan també fa una referència irònica al territori idíl·lic quan visita el Montnou. Hi arriba per «una via seca i solitària —país de pins, alzineres i boixos—, des d’on es difuminen al fons les imatges de la Catalunya interior.» Aquesta descripció, si hi afegim les roques, gairebé es pot fer extensiva a tot el territori de l’Alt Solsonès. Al Montnou ell espera trobar-hi la terra desitjada, un món nou, però una lletra intrusa, la «t» s’hi interposa. Observeu, de nou, la intersecció entre el plànol físic, esgrafiat, de la lletra i el plànol mític del significat. Obiols explica, a la pàgina 177, que el rètol indicador del Montnou el sorprèn —i el trasbalsa—: enfila la carretera desitjós de veure i de viure un altre món, convençut que camí amunt trobarà la terra desitjada, però llavors s’adona «que un món nou no estaria unit a l’esperança per aquesta lletra te intrusa i traïdora.» Al Montnou conversa amb el Florenci de cal Tonriu sobre el Josep Riba i Orrit, el president del Comitè d’Odèn que va marxar al final de la Guerra Civil amb un ramat de dues-centes ovelles cap a França, però el ramat es va perdre i ell va morir a la pedrera de Gusen, un camp de concentració que depenia de Mauthausen, el dia 30 de setembre de 1941.

De Cambrils, el meu poble, el Joan ha descrit molt bé la recuperació del complex dels molins i les salines, restaurat a partir del novembre de l’any 2000 i inaugurat el 10 de juny de 2015. En destaca que «el complex és d’un disseny excel·lent, modern, actual, d’una senzillesa elegant» i que l’aigua salada de la piscina prové «d’una font subterrània amb més de 200 milions d’anys i amb les mateixes propietats terapèutiques que les aigües del Mar Mort de Jordània».

Arribats a aquest punt ja puc afirmar —amb un fonament literari— que l’Alt Solsonès, a més a més de les dimensions física i humana, també en té una d’idíl·lica i una de mítica estretament lligades a la geologia i la fauna. En aquest llibre, el Joan Obiols ha explorat totes aquestes dimensions de la muntanya i n’ha fet una semblança en passatges de bona literatura.

De la dimensió fictícia de l’Alt Solsonès, fixada d’inici per diverses llegendes, en parlaré en una propera aproximació.

Joan Graell i Piqué