Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

Presentació de Poetes de Ponent a l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
[Foto: N.C.]

La introducció dels curadors comença així: «L’antologia que el lector té entre les mans respon a l’afirmació decidida de la seva consciència històrica i a un inequívoc supòsit territorial i lingüístic. Per això mateix, vol ser una cartografia temporal de la modernitat poètica en llengua catalana a les terres de Lleida. Com a repertori d’un període de temps força ampli, que va de la Renaixença als nostres dies, Poetes de Ponent no amaga ni la seva dimensió panoràmica ni la seva fesomia suprageneracional i diacrònica. Aquesta condició fa que s’incloguin noms considerats canònics al costat d’altres, els més propers en la cronologia, que tot just comencen a caminar.»

La introducció avança amb un apunt de la tradició de les antologies a les terres de Lleida. El repertori no és gaire extens, i, amb l’única excepció d’Escriptors contemporanis de Ponent. 1859-1980, de Josep Borrell i Figuera, es tracta d’antologies parcials, algunes de les quals es remunten al període renaixentista. Per aquesta raó, la publicació d’aquest llibre era una empresa urgent i necessària.

En darrer terme, aquesta antologia és un recorregut essencial per l’obra de 74 poetes que, malgrat la distància cronològica i estètica, malgrat la complexitat de les veus poètiques i la diversitat de les propostes expressives, presenten diversos punts en comú. Aquí vull posar de manifest la tasca ingent d’indagació i el procediment, gairebé hermenèutic, que ha permès als curadors de reeixir en la complicada comesa d’assimilar fases, tendències i estils en termes d’unitat, continuïtat i diversitat. Tal com apunten al text introductori, aquesta antologia va dirigida a un lector ampli, multisectorial, que no exclou, al costat de la seva funció divulgativa, la incidència filològica que pugui tenir.

Presentació de Poetes de Ponent a la Biblioteca Sant Agustí 
de la Seu d'Urgell. [Foto: Biblioteca Sant Agustí]

Així, aquest volum ha estat construït amb un sentit de conjunt, com una catedral, edificant les voltes de la coberta sobre arcs, pilars, arquitraus i contraforts d’estils diversos. Una complexitat arquitectònica que ha de permetre donar cabuda a la poesia veritable: la que entra pels ulls —o per l’oïda— i, un cop dins, no torna a sortir, sinó que arrela com heura a les parets de l’ànima. És remarcable, doncs, el fet que aquesta antologia no ha estat construïda com una suma aleatòria de veus, sinó amb una estructura que dibuixa èpoques, estils, tendències, idees, temes i marques expressives diverses. D’acord amb aquests paràmetres, el llibre inclou un apunt biobibliogràfic de cada autor i una mitjana d’entre 10 i 14 poemes i es pot llegir de moltes maneres. Els antòlegs ens proposen aquestes: o bé posant en relleu les obres individuals, o bé seleccionant un autor o grup d’autors en concret, o bé seguint la successió temporal d’autors i de poemes. Sigui quina sigui la forma de lectura escollida, descobrireu relacions impensades entre autors i textos tant de l’època contemporània com entre autors que van publicar l’obra en períodes molt allunyats en el temps, des de la Renaixença fins avui mateix.

Com acostuma a passar amb la publicació d’una antologia, s’obre el debat de si hi són tots els qui hi haurien de ser. En aquest sentit, a la introducció també queda explicitat el mètode dels antòlegs a l’hora de triar autors i textos: per damunt de tot han pretès aconseguir un acoblament equilibrat entre dues condicions que entenen fonamentals: la qualitat i la representativitat, fent prevaldre sempre la primera condició per sobre de la segona. Tot i això, no es pot descartar la possibilitat que n’hagi quedat fora algun o alguna poeta que també mereix ser-hi.

Presentació de Poetes de Ponent a l'Ajuntament de Peramola. 
[Foto: N.C.]

D’entre els 74 poetes escollits, 10 tenen una relació amb el Pirineu, ja sigui perquè hi van néixer, perquè hi viuen o hi treballen o perquè hi tenen algun lligam familiar o personal. La comarca de l’Alt Urgell és una de les que més poetes hi aporta, amb Josep Grau i Colell, que va néixer a Fígols el 1937 i va morir a Barcelona el 1995, Josep Espunyes, Teresa Colom i jo mateix. Els altres autors seleccionats als qui, per un motiu o altre els podem aplicar el qualificatiu de pirinencs, són, per ordre cronològic: mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller (l’Alta Ribagorça), el 1867 i mort a Barcelona el 1936; Concepció González Maluquer, nascuda a Salàs de Pallars (Pallars Jussà), el 1914 i morta a Barcelona el 2004; Miquel Lladó, nascut a Castelldans (les Garrigues), el 1919 i mort a Andorra la Vella el 1999; Anton Sala-Cornadó, nascut a Tàrrega (l’Urgell), el 1929 i mort a Barcelona el 2011, però amb un fort lligam amb Tírvia (Pallars Sobirà), on visqué llargues temporades; Xavier Macià, nascut a Viu de Llevata (l’Alta Ribagorça), el 1961 i Meritxell Nus, nascuda a Estac (Pallars Sobirà), el 1985. En aquesta llista també s’hi podria incloure, en certa manera, per la proximitat i pels lligams familiars que hi ha establert, el poeta de Ponts (la Noguera) Jaume Invernon i Forn.

Finalment, cal citar un dels valors, ja al·ludit al principi d’aquesta ressenya, que Josep Borrell assenyala a l’epíleg en relació amb la voluntat implícita dels antòlegs: «la selecció de textos d’aquesta antologia servirà, de ben segur, de referent per a properes tries. La recepció sostinguda en el temps, la seua pervivència, servirà per afinar en la seua valoració.» Així, el qui subscriu aquestes línies, s’assegura la pervivència més enllà del convenciment que el seu nom no figurarà mai en un futur cànon de la literatura catalana.

Organyà, juliol-agost de 2019

…………………………………………………………………………………………………………………………………..

Els 11 poemes dels meus llibres inclosos a l’antologia:

Pregària

Oh, Senyor!
A l’altre món,
només hi demano
una balança.
Mesureu-me bé
i feu-me purgar
cabals i rancúnia.
Llavors, lluny del foc,
deixeu-me ser arbre,
si pot ser.

[Memòria de les pedres, 2002]

 

Tronada

Alguien dio una orden terrible que devolvió la loba
a su cueva y al viento al mar de fuera.
Un petirrojo entró en el pecho del hombre.
Manuel Rivas

La llum de la tarda es precipita
amb estrèpit al congost dels ulls.

Les feres del bosc, esbalaïdes,
busquen refugi. A l’hora roja,
un furiós desgavell d’astres
desferma la bèstia del foc.
El cel clava arrels a la terra.

Enlluernats per la desfeta,
els falcons s’aboquen en picat
a l’autumne cec de la pedra.

 

Paisatge amb ocells

Un silenci mineral
acull el murmuri
frondós dels àlbers.

Al mirall del riu,
batega, transparent,
el cor de l’aire.
Infinits i purs,
els cristalls de l’aigua
rutilen com estrelles.

La tarda s’adorm
als ulls d’un infant,
sotmesa a l’obscur
embruix del crepuscle.

Si la lluna fa cèrcol,
els ocells passaran de llarg,
amb foc a les ales.

 

El cor de l’estiu

 
                    Ombra flairosa, cap al tard
                        que el sol de posta encara mulla…
Joan Duch i Arqués

Finestres obertes
al cor de l’estiu.

L’ombra floreix
al caient de la tarda
i evoca una remor
llunyana d’aigua.

La lluna és un ham:
com un parany,
la nit es bada.

[Afrau, 2005]

 

Neguit

Agonia d’aram
a les arestes de l’aire.

Un sol tèrbol, com de fang, s’escola
pels terrats somnolents de la vila.

Passa un falcillot
amb un signe de mort a les ales.
El vertigen del cel engendra
un reclam d’ocells insaciables.

Sagna el crit.
El cor s’afua.

 

Plany

Àrida solitud dels aurons.

Un aire eixorc ha corsecat
la soca perenne dels dies.
Amb una espurna de lluna tendra
el garbí encendrà els ulls de la terra.

Arreu s’alça un plany esquiu.
Negra sort, fredor de la pedra.
Pit estellat sobre la neu:
mort de griva.

[Llibre del vesc, 2009]

 

Carrigal

*Carrigal: munt de rocs.

Arrels de la nit,
claror dels rocs que fulguren
als tarters de l’ànima.

El somni de la serp
forada l’ull del faune:
poderosa llavor
de broma plana.

 

Aiguafoc

       II

M’encamino cap al solstici de pedra,
  m’atrau l’or de sota el drac.
Martí Sales

Mentre la prosòdia
redueix el que escric,
els homes-barb surten del riu
i s’encaminen cap a les roques
atrets pel reclam magnètic del foc.
Quan la immundícia devora el gos
fan estimbar ramat i pastor
daltabaix de la cinglera.
_                                   _¿Qui, sinó ells,
pot desenterrar la feredat de l’ocell
quan el bosc s’apoderi dels bancals?

La muntanya és plena d’hams.

 

Afany

He vist el foc de la terra. Ha sorgit dels avencs pròdigs on la serp i el faune pugnen per existir. Ara ateny, a frec de llum, el vol fèrtil de l’ocell que cobreix boïgues i pins. Jo llauro sense descans: soc rella, solc i camatimó. Davant meu, el cor de la mula batega com una roca viva. En cada llavor encomano el meu afany al trànsit lent de les bromes. De mica en mica acumulo el benefici tèrbol de la incertesa dins un clot de silenci. Quan per fi s’aturi l’arreu, ¿quina pluja podrà alleujar el neguit roent dels solcs?

A boca de fosc intueixo l’aigua que fulgura, com un pou de claror, als estanys subterranis.

 

El vers i l’espiga

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.

Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.

 

FAVNVS IN ROSIS

On comença el poema
hi ha sempre una casa
amb un jardí clarivident.
Captiu en l’alè del temps,
el bust d’un faune hi contempla
l’ànima dels vianants
que s’allunyen de la tenebra
a peu de carrer. Sovint
algú s’hi atura, com ara tu,
i li ret culte de bellesa
entre el desig inassolible
de les roses, que ja són flama.
La gratitud de la casa
et corprèn. Tot queda escrit
als pergamins de l’aire
i es llegeix a prop d’aquí:
en el somni del riu,
en la cal·ligrafia de la roca.

[Aiguafoc · bancal, roca, faune, 2016]

Un pensament a “Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

  1. Retroenllaç: Carrerada de llibres | Bernat Puigtobella

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *