Un dels textos publicats en ocasió de l’acte de lliurament dels Jocs Florals de Barcelona 2024 és el balanç poètic de l’any 2023, del professor i crític literari Pere Ballart, titulat L’insòlit trencaclosques de cada any, del qual la poeta Maria Josep Escrivà ha afirmat a les xarxes socials que «és un text crític d’altíssim nivell, ambiciós, d’ampli espectre lector i que no estalvia el sentit de l’humor. Una meravella que mereix ser àmpliament llegida i divulgada».
En aquest estudi, Ballart disposa en quatre blocs la producció poètica de l’any 2023 segons la generació dels autors. A “Culminacions” recull poemaris de qui al moment de publicar-los superava ja la setantena. “Consagracions” comprèn els nascuts entre 1953 i 1973, i “Corroboracions” els d’edats entre 30 i 50 anys. Finalment, “Eclosions” l’integra la poesia dels qui aquell any eren per sota de la trentena o acabaven d’estrenar-la.
A “Consagracions” publica aquesta breu ressenya a la pàgina 61:
Joan Graell (1971) va publicar Alfabet de l’ombra (Pagès), Premi Benet Ribas, i és com si el seu títol designés una autèntica voluntat de donar nom, amb el vocabulari més terral i genuí (“en cada mot que salves | hi arrisques tot el seny”), a la “flama ignorada, | almoina de llum” que oculta el paisatge rural. Poeta versàtil, és també autor d’Els planells magnètics (Fonoll), un rapte d’escriptura automàtica guanyador del Premi Carles Hac Mor.
Més endavant, a les conclusions de l’estudi, a la pàgina 70-71, hi escriu:
No cal ni llegir en detall el que he dit dels poetes aplegats (grosso modo, un centenar) per convenir que els seus supòsits i escriptures divergeixen molt els uns dels altres. De formes de classificar la seva multiplicitat, n’hi ha hagut sempre un gavadal. Deixeu-me’n evocar només tres, totes formulades —com a mi m’agrada— per poetes doblats de teòrics. Eugenio Montale, al seu assaig Nel nostro tempo (1972), contraposa una estètica de la contemplació a una altra de l’excitació, en una marcada disjuntiva entre pensament i pausa o sensació i velocitat. Algú dubta que segons el seu criteri Formosa, Llavina i Ripoll, per exemple, o Calvo, Graell i Dolores integrarien bàndols oposats? Una altra divisió és la que va enfrontar obertament Paul Valéry, per qui el poema és “una festa de la intel·ligència”, amb André Breton, per qui el poema és, per contra, “una fallida de la intel·ligència”. No la podem fer servir igualment per separar a un costat Porcar, Poch i Miralles, per exemple, de Palol amb Badal i amb Isern? O, finalment, la que sosté Adam Zagajewski a En defensa del fervor (2005), on desmarca els poetes zelosos de la seva “vida interior” d’aquells altres oberts “a vetllar per la història”, a registrar “la lenta però constant metamorfosi de la civilització”. Que potser no bastaria aquest criteri per agrupar, per exemple, Fulquet, Camps Mundó i Llobera i a l’altre cantó de ratlla Granell, Pons i Farré?
Podeu llegir el text complet aquí: L’insòlit trencaclosques de cada any