Memòria de les pedres
Memòria de les pedres
Joan Graell i Piqué
Garsineu Edicions. Tremp, 2002.
A Memòria de les pedres, el poeta es deixa seduir, a parts iguals, per les creences i els elements màgics de la tradició pirinenca i per l’herència conceptual dels poetes romàntics, sobretot als poemes profètics i foscos de la part final. La principal característica és la força visual de les imatges que cada poema transmet, a vegades fixes, com fotografies, a vegades mòbils, com en el cinema. L’autor hi retrata situacions i personatges amb nitidesa, sense vels, sense filtres. És el món tal com el poeta el veu i, sobretot, tal com el sent.
Selecció de poemes:
Invocació
Salut, oh Sal·lusti!
Retorna al món
i venta’n el trust.
Fes que t’acompanyi
Sòcrates el Trist,
per cercar la raó
en ulls no lectors.
I que Anníbal el Gran
travessi el desert
amb tretze elefants,
portant ben alta
l’estirp de Salomó:
justícia per a tots!
Rastre obert
La mort m’espia,
de reüll,
a cada revolt;
com una son molt fina,
com un arbre vestit de dol.
Però el meu cotxe
sap esquivar tot sol
cunetes i barrancs.
A l’espai que el vent
esmola, sense llei
ni memòria, la sort
hi enfila les agulles
del destí. El temps
s’aplana com un ocell
de tardor. I el rastre
obert sota la sola
de les rodes escurça
la distància del món.
Encís de pergamí
A l’Isidre Domenjó,
amb agraïment.
Ritual o propòsit…:
encís de pergamí.
A les parets del temps
el cor hi penja miralls
de fortuna: la llum del món
és el vol rebec de l’esparver
fet poema. Roig de sang
i aurora escrit a les ales
i una visió subtil.
Quan el prodigi dels símbols
en harmonia uneix
amb foc desig i raó,
es deriven en passió
totes les imatges.
Així m’avinc
jo al goig de les paraules.
Pregària
Oh, Senyor!
A l’altre món,
només hi demano
una balança.
Mesureu-me bé
i feu-me purgar
cabals i rancúnia.
Llavors, lluny del foc,
deixeu-me ser arbre,
si pot ser.
Cariàtides
Falsos amors,
esveltes cariàtides,
em tempten el cor.
Totes m’ofereixen
llur cos salabrós,
però res no serven
dins l’estoig de la pell.
Són dones de pedra.
Hivern
El coratge dels arbres
és blanc.
Amb el silenci confús
de la nit, un animal
invisible i pervers
s’ajoca damunt
l’escorça de les ciutats.
En un racó del parc,
a l’Ot, el vell captaire,
el vi se li ha glaçat
a les venes.
La dansa del corb
A cel obert,
bastió del firmament,
l’ull primitiu de l’univers.
Terra endins, un laberint
humà culmina l’existència.
El món és un forat eixorc
on el foc pren ulls a l’espasa.
A cavall del vent,
l’estirp del ferro rovella
l’espai urbà. El temps
per testimoni de la mort
i de la fam. Cap herència.
Només la serena voluntat
de viure pot redimir
el gust cruent dels sentiments
en cada pèrdua.
Però sempre
resta la borda llavor
del silenci ancorada
a les venes…
I una creença:
de nit, els corbs dansen
per espantar la por.
