Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

La muntanya és plena d’hams

Il·lustració: Ramon Berga

Martí Sales – Epíleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Què teniu entre mans? Un enfilall de tres mil vuit-centes tretze paraules negres sobre blanc que prèviament havia estat un conglomerat d’uns i zeros en cent quaranta-set kilobytes. Què han estat escrutant els vostres ulls atents com el voltor cerca despulles o el rierol glaçat es descabdella a la primavera? Versos, poesia: un artifici, com el plàstic, el lleixiu, la bomba atòmica o la metafísica. No es troba a la natura, no és orgànic ni fill dels nuclis estel·lars. Ve de l’home, d’un de concret, d’en Joan Graell, d’un paratge —el Prepirineu— i d’una topada fèrtil: la d’ell amb la seva circumstància, que és geogràfica i tel·lúrica però acabarà sent existencial, amorosa, espiritual.

El pacte de l’home amb el visible s’estableix quan la primera paraula és dita. El mot que lliga: donar nom a les coses és fer món. El neguit de saber humà, l’afany per dir, equival a la pruïja per existir de la matèria viva, vegetal o animal. D’aquesta manera, la creació humana i la universal s’agermanen amb el verb i el poeta entoma funcions de demiürg, com explica Robert Graves al seu extraordinari i revelador assaig The White Goddess.

Per això, quan un poeta desplega la seva veu, crea un ecosistema propi, amb els seus girs, metàfores i camps semàntics particulars, amb ritmes, cadències i dèries que el poblen i el caracteritzen. L’ecosistema d’en Graell és l’espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema.

Potser Aiguafoc no és matèria viva, però funciona de la mateixa manera que una llavor, un camp i un brot; són pàgines llaurades amb cura, sembrades amb amor, regades amb dedicació i vigilades amb el neguit del bon poeta, aquell qui desbrossa amatent i dubtós i rastella dubtes i ombres per fer-ne foguera arran del tros —del fum també se’n serveix, que sense ell no distingirà la potència del blau que el guia. En Graell para el cos i l’ànima i s’afina pels corriols de l’aire, es fa seves les obagues i hi fa migdiada per pair-ho. És amb les mans que pasta els somnis de la lletra enfonyada en fondals, és amb versos que vessa el que li ha estat donat. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

Que en fa de temps, que els hams el van pescar! En Graell s’exposa a la natura perquè el fecundi i així poder estirar, terra endins, pregunta rere pregunta, rels que cerquin, cegues, el perquè de tot plegat. En Graell no aixeca hivernacles: surt a la intempèrie de la terra i de si mateix i aviam què creix. Primer escampa un vocabulari com qui posa fites i delimita el seu territori —saó, cendra, llum, aire, arrel, muntanya, cel, casa, ateny, rierol, foc. Després el fa rebentar amb paraules collides que no surten al diccionari —agaliu, grapal, freixera—, tangents que obren i airegen les planes i sadollen la lectura, que s’hi abraona perquè destaquen en el paisatge semàntic que ja comença a ser familiar. En Graell repeteix per afermar món: quan detona la paraula nova, l’ona expansiva és molt més gran. Aiguafoc podria ben bé ser una sextina de quaranta-vuit pàgines però és més aviat un encanteri de freixes, un himne rocós, una cançó de bressol per a les boires: tot alhora.

Martí Sales



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Comentaris d'obra · Crítiques · Ressenyes, General | s'ha etiquetat en per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent