La mort i la bellesa

Aproximació a la poesia de Teresa Colom

(Text publicat a Fil Directe núm. 34 —desembre de 2013— i a Lo Banyut núm. 28 —primavera-estiu de 2014—)

La poesia de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) es conforma per mitjà de la combinació d’imatges i sensacions, de matèries i presències, d’objectes i animals, tots ells proveïts d’una forta càrrega evocativa, que es posa al servei de la recerca constant de la bellesa.

Teresa Colom concep cada vers amb una escriptura propera a l’hiperrealisme. Aquesta tècnica la proveeix d’instruments poètics —la precisió musical del llenguatge, la intuïció, el suggeriment, l’evocació— amb els quals és capaç de transformar els fets quotidians de la vida. En el pas de la paraula escrita a l’estadi del vers declamat, la dimensió musical creix i s’accentua; llavors, aquest canal esdevé tan poderós i seductor, sobretot quan recita els poemes ella mateixa, que corprèn a l’oïdor.

La projecció d’una veu singular
La trajectòria d’aquesta poeta andorrana ha seguit una progressió constant en el panorama de la poesia catalana actual i ara mateix hi ocupa un lloc destacat. Es va donar a conèixer l’estiu de l’any 2000 amb el llibre Com mesos de juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001) que va guanyar el primer premi del Concurs de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern i l’accèssit al premi Grandalla de poesia. A aquest llibre el va seguir La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra, 2002). L’any 2004 va deixar la feina de gestora de patrimonis en l’entitat bancària on treballava per dedicar-se exclusivament a escriure poesia. Com a fruit d’aquesta dedicació intensa han vist la llum els llibres Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), On tot és vidre (Pagès Editors, 2009) i La meva mare es preguntava per la mort (Pagès Editors, 2012). En els darrers anys ha participat en diversos festivals de poesia nacionals (Festival d’estiu de Caldes d’Estrac, Festival literari Tocats de Lletra, Festival de poesia d’Oliva, Festival de poesia de la Mediterrània…) i internacionals (Festival Internacional de Poesía de Medellín, Copenhaguen International Poetry Festival, lectures a Biblioteques de Finlàndia —Lappeenranta, Kotka, Imatra i Turku—, Encontre Internacional de Poesia de Sarajevo, Festival Internacional de Poesia de Namur —Bèlgica—, Marché de la Poésie de Paris…).

Un llibre sorprenent
El darrer llibre, al qual dedico aquesta ressenya, sorprèn d’entrada pel títol i també per l’opció de presentar els versos sense puntuació ni majúscules, de manera que l’absència d’acotacions prosòdiques dóna una llibertat total als poemes, però alhora exigeix un exercici de concentració al lector avesat a les pautes de dicció que marquen els punts i les comes.

El costat fosc de la bellesa
Si bé en els reculls anteriors mai s’havia endinsat tan al fons del costat fosc de la bellesa, convé recordar que la referència a la mort és present en aquesta autora des del seu primer llibre, en el qual, al poema Blau II, ja la desafia: «Encara que la mort m’hagués esperat a l’altra banda, hauria creuat aquell mar». A La meva mare es preguntava per la mort afronta aquest tema de forma valenta i n’assumeix totes les conseqüències. S’hi encara sense tabús ni embuts: el planteja, l’analitza i el desgrana des de tots els flancs possibles de la subtilesa, el sentiment i la sensibilitat. Des de la mort vegetal de les roses que, al primer poema del llibre, temen morir abans de poder-se sentir flors a les mans d’una parella d’enamorats, fins a la gasela que, en el poema final, corre i fuig d’un guepard per evitar ser devorada alhora que la cursa agònica li permet copsar el sentit primordial de la vida.

Convé fer esment, per la rellevància conceptual que adquireixen, de la presència, al llarg dels poemes, dels objectes que provoquen, infonen o acullen la mort —soga, ganivet, taüt, tomba— així com els que, tot i ser quotidians, en un moment o altre de l’existència poden arribar a formar part del ritual funerari —la clau que obre una porta que ja no existeix, una casa nua, una ampolla buida, la finestra, el mirall, la paret, el clau que subjecta la nostra imatge… En alguns poemes, la caracterització fertilitzant i unificadora dels sentiments —el dol, la bogeria, el desànim, l’esperança— quan entren en contacte amb la mort té la missió de garantir la tensió emotiva del lector davant les circumstàncies i els elements tràgics de l’existència. Així ho planteja, per exemple, al poema Tundra, en el qual el límit que separa el predador de la presa és confús i intercanviable. En aquest sentit, la bogeria la presenta com una part que ha sortit del cos i ens dicta allò que veu; i l’esperança hi té cabuda en tant que és l’únic camí capaç d’ultrapassar la mort: «l’esperança és terra que hem tingut entre els dits / potser en les ungles dels morts n’hi hagi una mostra».

Animals totèmics
Hi ha diversos animals que, d’una forma o altra, formen part intrínseca d’aquest procés existencial en què la mort és manifesta i que, en alguns poemes, adopten un caire totèmic: la rata que fa voltar la roda de l’existència humana, el llop que es capaç de posar-se sota la pell d’un home per atraure’ns cap al seu cau, la tortuga que fingeix ser pedra per poder devorar el pardal, l’aranya que cerca l’ull que li falta al nostre esguard per poder albirar el sentit complet de l’existència o les formigues que s’emporten les restes d’un pollastre cap a les galeries subterrànies en són uns clars exemples.

La interacció de diversos punts de vista
A vegades la poeta s’encarna en l’esperit mateix dels morts per mostrar-nos la visió del món des de l’altre costat de la làpida o des de dins mateix del taüt. Així ens descriu allò que no podem veure però que a vegades pressentim, o ens evoca un destí funest que intuïm cada matí en el reflex fosc dels nostres ulls al mirall.

Tots els poemes del llibre són com diapositives que inclouen el negatiu en la imatge revelada: ens mostren la part real, evident, i alhora deixen entreveure allò que tan sols és possible de copsar per mitjà de la intuïció i el pressentiment. Molts d’ells tenen una doble lectura. En alguns, com a El secret i a Miralls, és tan transcendent el que ens diuen els versos com el que s’oculta rere el silenci dels espais en blanc, que el lector ha de capir per mitjà de la intuïció. Potser aquest és el motiu pel qual l’autora ha decidit prescindir de la puntuació en aquest llibre: per obligar-nos a aguditzar la subtilesa dels nostres sentits i centrar tota l’atenció en els versos a fi de poder arribar a comprendre el poema en cadascun dels seus estrats o nivells, ja siguin superficials o pregons.

L’escala ambigua de la consciència
Entre poema i poema, jo també m’he preguntat diverses vegades per la mort. La lectura d’un llibre, com la contemplació d’una obra d’art o l’audició d’una peça musical, deixa una impressió en l’esperit de la persona que s’hi delecta. A mi, els poemes d’aquest llibre m’han evocat atmosferes ambigües, similars a les creades en alguns contes del realisme màgic pels grans autors argentins del segle passat. Tal com jo els he capit, conformen, des del primer fins al darrer, una escala espiral i divergent, que, com la del conte La biblioteca de Babel, de Jorge Luis Borges, s’abisma i s’eleva cap a un pis remot de la casa intangible de la consciència; una escala de la qual la mort n’és un esgraó —el primer o el darrer o un del mig, ¿qui sap quan el trepitjarem?—, i que, mentre ens hi enfilem o hi davallem, en cada replà algú ens va obrint portes des dels llindars interiors del coneixement i de la intuïció, alhora que un aire aliè entra pels finestrals transformadors de la bellesa, el suggeriment i l’evocació.

Podeu llegir una selecció de poemes d’aquest llibre a la secció Bosc poètic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *