‘Elefants’, el debut literari de Toni Güell
Una bona manera d’aproximar-nos a un escriptor i a la seva obra, al seu tarannà humà i literari, és acudint a les presentacions dels seus llibres. Llavors ens trobem una mica de tot: autors que havien generat una gran expectativa i a l’hora de la veritat, en la proximitat amb el lector, no són capaços de connectar amb qui els escolta, ja sigui perquè es mostren freds o distants i no són capaços de mostrar la seva cara més afable, o perquè la pedanteria o la vanitat els juguen una mala passada, i autors que, per contra, ens sorprenen molt més gratament del que ens esperàvem. Aquest darrer és el cas del Toni Güell, a qui vaig tenir el plaer d’acompanyar el dissabte 21 de juny a migdia en la presentació del seu llibre Elefants (Empúries, 2025), amb el qual ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda de contes 2024. L’autor venia convidat per Òmnium Alt Urgell, i vam fer una presentació molt propera —de fet, la més propera entre un autor i els seus lectors a la qual jo hagi assistit fins ara— asseguts als bancs del pati exterior de la biblioteca de Sant Agustí de la Seu d’Urgell.
Foto: Pepita Clop
Tot seguit transcric el text que vaig escriure a manera d’introducció, a partir de la lectura del llibre i de les entrevistes i els articles en revistes literàries que se n’han publicat, i que va servir per a posar els assistents en el context literari i humà del llibre:
L’autor que avui ens acompanya, en Toni Güell, va néixer a Barcelona l’any 1979 i és periodista. La seva formació és de lletres: és llicenciat en Humanitats per la UAB i màster en Literatura Comparada per la universitat d’Edimburg. Fa més de deu anys que condueix la secció d’opinió del diari Ara, mitjà en el qual ha publicat regularment, i ha treballat també com a gestor cultural al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i com a col·laborador i editor de diverses publicacions institucionals i professionals.
El llibre que avui ens presenta és el seu debut literari. I Déu n’hi do, quin debut! Perquè aquest llibre de contes ha estat guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda 2024 d’Òmnium Cultural. I alguns dels que ja l’han llegit, ja comparen el Toni amb Pere Calders.
A les entrevistes que li han fet de promoció del llibre, el Toni ha dit que el fet d’estar en contacte constant amb una actualitat que massa sovint està subjugada als fatalismes, l’ha dut a escriure contes amb un punt de fantasia i surrealisme que obren la porta a la possibilitat d’arribar a un món millor o, si més no, més esperançador que no pas l’actual.
Mireu, Elefants és un bon llibre per a llegir aquest estiu. Per al qui vulgui passar una bona estona, fins i tot diria per a qui és vulgui treure la calor del cos amb la lectura, perquè és un llibre fresc i lleuger, que es pot llegir així, com un pur entreteniment, que en cap moment no es fa pesat, ni cansa. Però per a qui vulgui anar més enllà, aquests contes tenen un altre nivell implícit de lectura, un estadi superior que d’alguna manera transforma la realitat o, si més no, fa que, quan els acabem de llegir, en el nostre interior la percebem d’una manera totalment diferent.
Una cosa és el plaer que et produeix mentre el llegeixes, que ja d’entrada té una bellesa estètica que s’ha d’assaborir a pleret, i una altra és la sensació que et queda quan has acabat el conte. És com quan et menges unes bones postres, que sí, la primera impressió és que són lleugeres i sovint ajuden a pair el dinar, però sempre et deixen un bon regust a la boca que et dura tota la tarda. Amb els contes d’aquest llibre passa una mica això.
El títol ja ho deixa clar: el punt de connexió entre els vuit contes d’aquest llibre és la figura de l’elefant. En alguns contes, la presència d’aquesta criatura, d’aquest ésser, és discreta, merament simbòlica, altres vegades és gairebé una pura anècdota, però hi ha algun conte, com el primer, en què té un pes literari tan gran que decanta l’argument cap on la seva trompa el vol dirigir. Potser per aquesta raó, al final del conte el protagonista descobreix que els elefants no són paquiderms, sinó proboscidis.
He dit més amunt que aquest és un llibre fresc. Ja ho anuncia a la contraportada: els vuit contes basculen entre l’humor, la gravetat i la sàtira, per a teixir històries esquitxades de petites revelacions i d’instants en què l’impossible és a tocar.
Toni Güell podria arribar a ser un gran escriptor de literatura realista en el sentit més pur de la paraula, a l’estil de Josep Pla, perquè tal com va fer el també periodista empordanès està en contacte constant amb la voràgine que transforma i fa avançar aquest món, i té la necessitat d’escriure-ho, i ho fa valent-se d’un llenguatge actual i d’un estil fluït. Però el Toni ha sigut més valent, i per a donar veu i crèdit a les angoixes humanes ha escollit un camí que a Josep Pla l’horroritzava: el camí de la imaginació i de l’enginy, amb el qual m’atreveixo a dir que en un sol llibre ha creat un món nou. I això encara té més valor, en aquest país, si teniu en compte que estem parlant d’un llibre de contes i no d’una novel·la. I si dic en aquest país és perquè aquí, a diferència del que passa en altres països europeus, al gènere de la narrativa curta no se li reconeix el valor i la importància literària que realment té.
Foto: Pepita Clop
El conte que obre el llibre situa un empresari català que s’ha enriquit amb benzineres, el qual és a punt de rebre un premi de reconeixement empresarial i que es troba un front d’alliberament climàtic a la porta de casa seva. En aquest conte és on la figura de l’elefant apareix amb més força i intensitat. Aquí actua com una presència hipernatural, que només veu el protagonista, i que el recondueix emocionalment de tal forma que al final del conte l’home es proposa de liderar la revolució ecològica.
També hi ha algun conte la idea del qual pot semblar un disbarat, com el tercer, que imagina un país nòrdic amb un sistema econòmic que decideix que la millor manera de recaptar diners és creant un impost al vent. Malgrat que en algun moment ho pugui semblar, aquest conte no té res de superficial. Ja d’entrada, tal com el mateix Toni Güell ha confirmat, cal tenir en compte que està inspirat en l’obra Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino. En relació amb aquest conte, el Toni ha explicat en una entrevista que la idea és que si el conte ens pot semblar un disbarat, quan en sortim i tornem a la realitat potser ens la mirarem amb més escepticisme, amb una mirada més crítica. Si tenim l’impossible tan a prop en la ficció, potser en la realitat no el tenim tan lluny.
Un dels contes que a mi m’agrada especialment és un de curt. Hi ha dos protagonistes, un home que es vol penjar amb una corda en una biga de l’habitació d’un hostal i una esquiadora que debuta als salts d’esquí. Tots dos s’estan preparant per a fer el seu salt, i l’autor fa servir el mateix tipus de llenguatge, periodístic, equidistant i allunyat de l’angoixa, per a descriure els preparatius del salt en ambdós casos, però resulta evident que un dels salts es fa amb la intenció de sortir-ne viu i l’altre amb la intenció totalment contrària. En acabar-lo de llegir m’ha fet pensar en els contes que tant m’agraden de Julio Cortázar.
D’alguna manera es pot dir que aquests contes fan el mateix efecte que uns prismàtics. En llegir-los, ens acosten tant a la realitat que el que de lluny ens feia l’efecte que era una cosa determinada, de sobte ho percebem d’una forma totalment diferent. Actualment estem vivint un canvi d’època —Toni Güell ho ha remarcat més d’una vegada— que ens sobrepassa a causa d’una sèrie de problemes i esdeveniments polítics i econòmics que han generalitzat un relat dominat pel fatalisme: tot s’ha globalitzat i alhora s’ha reduït a un marc monolític i pessimista en què sembla que no serem capaços de donar forma al futur perquè les forces que hi ha en contradicció —la tecnologia (la intel·ligència artificial), el populisme, el racisme, el sexisme, les violències de gènere i altres xacres— estan massa desbocades i són massa fortes. I aquest llibre és un intent de curtcircuitar els fatalismes del nostre temps. O, directament, de fer caure els ploms de manera que quan torni la llum ja no sigui tan mesquina ni quimèrica. En cada conte hi percudeix la idea que sempre hi ha la possibilitat de trobar una porta oberta, tant individual com col·lectiva. Això és el que passa, per exemple, a L’ordre dels factors, que planteja una reflexió sobre el veritable poder de l’amistat, alhora que el protagonista qüestiona el sentit de la vida mentre l’edifici on viu s’ensorra sota els seus peus. En llegir-lo ens adonem que el sentit de la vida el creem nosaltres, d’una forma semblant al que passa amb l’amistat. I la reflexió que se’n desprèn, almenys en el meu cas, és que potser de tant en tant ens aniria bé de reflexionar sobre la vida com si tinguéssim la mort a tocar.
Per acabar, només us vull dir que potser la millor clau de lectura per a aquest llibre és la que ha donat Júlia Bacardit en un article al diari digital Núvol: ella creu, i jo ho subscric, que amb aquests contes Toni Güell obre una escletxa al mur de l’estranyesa, amb la qual situa el lector davant d’una revelació, i així la literatura es converteix en una nova manera de veure la realitat. Cada conte és una epifania. I això el Toni ho ha disposat així perquè diu que aquesta és la mena de literatura que li agrada de llegir. I també perquè és més valent del que ho era Josep Pla. Aquesta literatura també és la que més m’agrada a mi. Per això em fa tant goig de ser coparticipant del debut literari del Toni avui aquí al pati de la biblioteca de Sant Agustí.
Enllaços a les entrevistes i als articles publicats sobre aquest llibre:
Ara Llegim – “Hi ha tantes raons per creure en l’adveniment d’una utopia com de l’apocalipsi”
Diari digital Núvol – Els elefants són per tot arreu
VilaWeb – La imaginació una mica desfermada és imprescindible i saludable