El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

Pablo del Barco, a la introducció del llibre Fernando Pessoa. Poemas de Alberto Caeiro. Versión e introducción de Pablo del Barco (Madrid: Visor, 1984), recull la gènesi d’Alberto Caeiro: «cierto día se me ocurrió gastarle una broma a Sá-Carneiro: inventar un poeta bucólico de especie complicada y presentárselo, no recuerdo ya cómo, dentro de alguna especie de realidad. Pasé unos días elaborando poeta, mas no lo conseguí. Ya había desistido cuando un día, por fin —era el 8 de marzo de 1914—, me acerqué a una cómoda alta, cogí papel y comencé a escribir de pie, que es como escribo siempre que puedo. Y escribí treinta i tantos poemas uno tras otro, en una especie de éxtasis que no podría definir. Fue el día triunfal de mi vida, y nunca volveré a tener otro igual. Empecé con un título: O guardador de rebanhos. Y lo que vino despues fue la aparición de alguien a quien di en seguida el nombre de Alberto Caeiro. Pido perdón por lo absurdo de la frase: de mí había surgido mi maestro. Fue ésta la sensación inmediata que tuve. Tanto es así que, escritos los treinta y tantos poemas, cogí en seguida más papel y escribí, también uno tras otro, los seis poemas de Chuva oblicua, de Fernando Pessoa. Inmediata y totalmente… Era el regreso de Fernando Pessoa —Alberto Caeiro a Fernando Pessoa— sólo él. O mejor: era la reacción de Fernando Pessoa contra su inexistencia en tanto que Alberto Caeiro.»

Al Pròleg a l’obra d’Alberto Caeiro, Ricardo Reis escriu: «L’obra de Caeiro representa la reconstrucció integral del paganisme en la seva essència absoluta, tal com ni els grecs ni els romans, que el van viure i, per tant, no el van pensar, no ho havien pogut fer mai. L’obra, però, i el seu paganisme, no van ser pensats ni sentits: van ser viscuts amb allò que, sigui el que sigui, és més pregon en nosaltres que el sentiment o la raó.»

[Text el·laborat a partir de fragments dels llibres:
–Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro. Edició bilingüe. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
Fernando Pessoa. Poemas de Alberto Caeiro. Versión e introducción de Pablo del Barco. Edición bilingüe. Madrid: Visor, 1984]


Il·lustració de João Beja

EL GUARDIÀ DE RAMATS

XXXII
Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sia Déu, que no soc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament,
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia
i estima?

Fernando Pessoa
Poemes d’Alberto Caeiro
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja
Barcelona: Quaderns Crema, 2002

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *