EL GRAN POETA DE LA VIDA
Retrat literari del poeta Vicenç Llorca
A la tardor de l’any 1991, quan mig país esperava amb candeletes la celebració dels jocs olímpics de Barcelona i l’altre mig ja començava a témer els efectes econòmics de l’entrada a la Unió Europea, jo em vaig matricular per cursar els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. En aquell temps, pels passadissos de la facultat de filologia i pel bar de la Universitat hi deambulava, mitificat, l’esperit de l’il·lustre professor i poeta Jaume Vidal i Alcover, que havia mort al gener d’aquell mateix any.
En aquella època jo devorava tots els llibres de poesia que em passaven per les mans amb l’afany de trobar un alè d’inspiració en els versos que llegia. Aquesta fal·lera em va abocar, d’una forma gairebé malaltissa, a la biblioteca de la Universitat. Una tarda, per un caprici de l’atzar, o potser guiat per l’esperit de Jaume Vidal i Alcover, la meva mà va trobar i va obrir el llibre La pèrdua (Columna, 1987), de Vicenç Llorca. Els sonets que encapçalen aquest llibre em van enlluernar. En aquell moment, captivat per aquells versos, em vaig adonar que el que jo realment desitjava fer no era acabar la llicenciatura, sinó aprendre l’ofici de poeta. A mig curs ja havia perdut la motivació per l’estudi i me’n vaig tornar cap al meu poble del Pirineu.
Deu anys més tard, ja casat amb la Núria i establert a Organyà, vaig sentir de viva veu l’autor d’aquell llibre que m’havia transmès una alenada d’inspiració poètica, a la presentació de Cel Subtil (La Magrana, 1999), el seu sisè llibre de poemes, a la sala d’actes de l’Ajuntament d’Organyà. En aquell recital, el poema Pregària al Bryce Canyon, que evoca els cants i el sentit mineral i còsmic de l’existència dels indis d’Amèrica del Nord, em va quedar gravat per sempre més a la memòria i va arrelar al meu esperit.
Set anys després d’aquell primer contacte entre poeta i lectorem vaig trobar casualment amb Vicenç Llorca a la plaça d’Organyà, assegut al seu costat al concert de Festa Major, i el vaig saludar. Ell hi puja sovint, perquè la seva dona és filla d’aquesta vila i hi tenen una casa. Aquella tarda, mentre vigilàvem el Vicenç i l’Àgueda, els nostres fills, vam iniciar una conversa cordial, que hem reprès diverses vegades. Així hem anat establint una relació afectuosa de coneixement mutu, que m’ha permès aprofundir en l’estudi de la seva obra i discernir-ne clarament l’eix humanista que la connecta amb la societat i li dóna un sentit complet.
Home afable i poeta admirat
Ara puc dir que, com a persona, el Vicenç és un clar exponent del caràcter mediterrani: és un home afectuós, de tarannà obert i expressió afable, amb un do especial per a la conversa i el diàleg. Físicament és un home d’estatura i complexitat normals, ni alt ni baix, ni gras ni prim, que vesteix de la mateixa forma que s’expressa, amb un estil elegant i un tracte cordial. El seu rostre transmet dues de les qualitats que el defineixen com a poeta i com a persona: la inquietud intel·lectual i la pau d’esperit. El front serè, la mirada pregona i un somriure acollidor en són el reflex. Un altre detall del seu temperament comunicatiu es fa palès en la generositat de les mans, sempre predisposades a ratificar, amb l’expressió diàfana del gest, la capacitat per al diàleg i la comprensió.
Per connotar la seva personalitat, també escau de fer-hi un breu apunt biogràfic i acadèmic: nascut a Barcelona l’any 1965, és Llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona i Magister en Filologia Catalana per la mateixa Universitat. Com a catedràtic de llengua i literatura catalanes, s’ha especialitzat en literatura universal i literatura i cinema. Ha treballat durant molts anys en el camp de l’ensenyament secundari com a professor de llengua i literatura i entre els anys 1996 i 2004també va dedicar els seus esforços a l’edificació cultural del país desenvolupant tasques de govern en el terreny de la cultura al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També ha estat secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des de 1991 fins a 1996. Acadèmicament, ha estat professor associat (2001-2004) de la Universitat Internacional de Catalunya i des del 2005 imparteix cursos de literatura catalana i de literatura universal al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya. També ha col·laborat activament en diverses iniciatives culturals com a gestor cultural assumint tasques de direcció artística en festivals com el de Poesia de Sant Cugat (2005) o la Nit de poesia i música d’Alella (2006). Actualment viu al Masnou amb l’Anna, la seva esposa, i el seu fill Vicenç i treballa al Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
Com a escriptor, s’ha de dir que és un autor cultíssim i molt prolífic: poeta, narrador, assagista, crític literari, articulista… Per copsar el valor intrínsec i complet de la seva obra és molt recomanable la lectura de tres llibres: Les places d’Ulisses (Editorial Òmicron, 2010), que recull tota la seva poesia en un sol volum, En absència de l’àngel (Columna Edicions, 2000), un text narratiu on es poden trobar les claus per entendre tota la seva creació literària, i Tot el soroll del món (Columna Edicions, 2011), la seva primera novel·la.
Les places d’Ulisses, és un llibre especial pel fet que reuneix en un sol volum tots els llibres de poemes que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present. Vint-i-cinc anys de dedicació i esforç que han donat vuit títols; des del primer llibre col·lectiu, Miscel·lània 6 (Laertes, 1984), que va suposar, juntament amb La pèrdua (Columna, 1987), l’inici d’un llarg viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, fins arribar a L’últim Nord (Bromera, 2008), darrer descans, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.
En aquest viatge de port en port, com bé es mereix l’altíssima qualitat de la seva obra, també ha recollit uns quants premis literaris, d’entre els que destaquen, per citar-ne alguns, el Salvador Espriu de poesia jove, l’Ausiàs Marc, el Vicent Andrés Estellés, el Benvingut Oliver o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis.
En un termini curt de temps, Les places d’Ulisses ha esdevingut un llibre de culte per als amants de la poesia i a hores d’ara ja és una obra de referència en el marc de la poesia catalana actual per tal com posa de manifest els valors intrínsecs d’una poètica que crea bellesa alhora que arrela en l’esperit del lector.El volum conserva els pròlegs originals i s’obre amb una introducció en què el poeta ens exposa el seu posicionament personal així com ofereix un epíleg final on Xavier Pérez Torío fa una lectura global de la seva poesia. Aquests textos són una eina indispensable que ajuda a entendre el sentit còsmic de tota l’obra poètica i a copsar-ne la magnitud de les metàfores.
Poesia de la reflexió
A diferència d’altres poetes contemporanis, Llorca defuig del concepte d’ideari i no pretén esdevenir manifest de cap ideologia. La seva poesia sorgeix de la reflexió i connecta amb l’art, que s’imposa com el paradigma de la creació: en tota la seva obra, l’art hi juga un paper fonamental, tant en la concepció com en la interpretació, i cada poema és concebut des del primer moment com un camí artístic que permet conèixer l’esser humà i la seva visió de la realitat. En aquesta realitat, els elements de la natura hi adquireixen una dimensió metafísica, sobretot als llibres Atles d’aigua (Tres i quatre, 1995) i Cel subtil (La Magrana, 1999), en els quals l’aigua esdevé un símbol recurrent de l’origen de la vida, i el cel es converteix en l’espai de la nostra relació amb la transcendència, amb el misteri, amb el més enllà. Aquesta transfiguració els fa participar plenament en la victòria de l’esperit humà i en la seva redempció, per mitjà de l’amor, sobre el temps i l’espai.
Aquest poeta és un enamorat de les ciutats, que culminen en les places el símbol central de la seva obra. En aquest sentit, el llibre Places de mans (Edicions 62, 1989) estableix les premisses de la temàtica humanista en l’espai urbà, entès com a part d’un territori físic, humà i cultural més ampli que s’integra plenament en l’òrbita definida i harmonitzada del seu cosmos poètic.
La poesia llorquiana entronca amb el pensament humanista dels clàssics europeus i ha estat concebuda tant per ser llegida en el silenci interior com per ser recitada en veu alta.Per aquest motiu, a l’hora de compondre els poemes s’ha apartat sempre de l’hermetisme, que no de la complexitat, per confiar en el símbol l’expressió dels sentits, alhora que ha cercat la perfecció mètrica i s’ha ocupat de tot allò que incideix en el ritme i en l’eufonia. Com a poeta, se sent hereu del llegat simbolista i neosimbolista i és conscient que la part essencial del vers i del poema la configura el lèxic. Així, des del principi, tal com ja ho trobem exposat al llibre En absència de l’àngel, que mereix una ressenya especial, Llorca ha cregut en el llenguatge com a possibilitat d’escultura d’una realitat superior. En aquest intens i laboriós procés de creació, la metàfora hi té una importància primordial per tal com permet i significa el trasllat d’una realitat a una altra de diferent. Sobretot en la darrera etapa, existeix un sòlid equilibri entre la potència connotativa de la paraula poètica i l’experiència vital i cultural de qui l’escriu.
Si Verdaguer fou el gran poeta de l’espiritualitat, Foix el gran virtuós i renovador de la llengua literària, Riba el mestre de la puresa conceptual i mètrica, Espriu el profeta del misteri del dolor i de la mort, Salvat Papasseit i Martí i Pol els trobadors contemporanis de l’amor i la sensualitat i Vinyoli el gran bruixot blanc, guaridor de totes les inquietuds, Vicenç Llorca és tots aquests poetes en un de sol: ell és, sens dubte, juntament amb Margarit, el gran poeta de la vida. Per a mi és el poeta de la serenitat, de la bellesa i de la reflexió, però també de l’espiritualitat i de l’amor.
Anàlisi del procés creatiu
El posicionament que pren l’autor davant les circumstàncies i vicissituds que ens planteja la vida es fa palès al llibre En absència de l’àngel, la lectura del qual permet copsar el sentit transcendent de tota la seva creació. El text narratiu d’aquest llibre és efectiu i original: l’autor hi crea un espai literari nou, on convergeixen diversos gèneres, i en el qual aconsegueix harmonitzar l’anècdota, el record personal, l’erudició, la contemplació i la divagació amb una prosa fluïda i àgil. Aquí l’autor parteix de fets quotidians de la vida per plantejar qüestions fonamentals de la nostra existència amb la mateixa naturalitat amb què exposa i analitza, amb un to elegíac, gairebé poètic, d’un gran poder evocador, la capacitat de crear, de donar vida, descrivint amb precisió el trànsit de la bellesa a través dels sentits. En aquest pas del món real a l’imaginari, cal identificar-hi el pes dels sentiments i de les emocions com a mesures de plenitud d’una balança que sospesa i desgrana les experiències viscudes al llarg de l’existència. En tot aquest procés, l’art hi exerceix un paper fonamental per tal com actua com un eix d’equilibri i reflexió. Des del primer moment, es presenta com un camí tangible que permet conèixer l’esser humà i la seva visió de la realitat, un camí que podem seguir per créixer com a persones mentre cultivem la nostra capacitat innata per a la imaginació. En cada cruïlla, el pensament de Vicenç Llorca denota una forma d’entendre l’art i la literatura com un autèntic prodigi de l’experiència i de la reflexió. La lectura d’aquesta obra ens basteix un motlle espiritual que ens ha de permetre modelar el fang de l’experiència, decorar-lo amb els colors de l’art, de la literatura i dels sentiments, i fer-ho coure a foc lent.
A En absència de l’àngel, el poeta-artista ens dóna les claus necessàries per entendre, en un mateix procés, la creació, la contemplació i la interpretació artística i literària de tota la seva obra. Per explicar-ho, ell fa servir una al·legoria bellíssima: “la literatura és una Capella Sixtina, creada dia rere dia pel geni de l’artista, per dignificar l’home i la dona en el conjunt de la Creació en virtut de la seva capacitat d’esdevenir creadors. Escriure fóra això: anar a la Capella Sixtina i admirar i esperar en la veu la força de la veu; dibuixar l’espai buit que resta, com un estret, entre els continents que simbolitzen dos dits.”
La vocació humanista
Vicenç Llorca és un humanista en el sentit clàssic i també en el sentit modern de la paraula. Ell, a la seva pàgina web de l’Associació d’escriptors en llengua catalana, es defineix com un humanista del segle XXI, és a dir, una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món. Aquesta vocació humanista ja s’identifica clarament als poemes del llibre L’amic desert (Edicions 62, 1992), en què el tema de l’amistat li serveix com a argument poètic, i troba la seva expressió més pura en els poemes que configuren els seus llibres més recents, De les criatures més belles (Proa, 2006), on el poeta estableix un diàleg amb les generacions que han estat i les que vindran, i L’últim nord (Bromera, 2008), en el qual canalitza els elements del seu univers poètic per poetitzar la figura de la paternitat des de l’experiència de l’adopció.
A Tot el soroll del món (Columna, 2011), la seva primera novel·la, Vicenç Llorca hi expressa clarament els raonaments d’aquesta concepció moderna de l’humanisme. ¿Quin argument podria servir millor per a les seves intencions que la història d’uns turistes europeus que passen les vacances en una illa del Carib, en un dels països més pobres del món, establint coneixença amb turistes d’altres països i relacionant-se amb la gent autòctona de l’illa? El marc físic de les repúbliques de Santo Domingo i Haití li ha proporcionat els escenaris adequats per poder donar curs a la seva reflexió sobre la complexitat i les contradiccions del món contemporani. El personatge principal, Francesc Bertran, és un poeta que s’ha passat, des de la mort de la seva dona, deu anys sense escriure cap vers, i que ha reemplaçat aquesta absència sentimental amb les dones dels quadres dels seus pintors admirats. Però tot canvia quan coneix la Marta, una empresària que viu separada i té una filla,en un viatge a l’illa de Santo Domingo. La bellesa d’aquesta dona en poc temps superarà qualsevol espurna de llum de les dones de les teles i al seu costat el seu cor tornarà a bategar amb força. Desposseïts de llastres materials i espirituals, emprenen un recorregut per l’illa que inclou el país veí, Haití, on els fa de guia una voluntària catalana d’una organització no governamental, la Núria, que també suscita l’interès d’en Francesc. Al costat d’aquestes dones tornarà a gaudir de l’existència amb plenitud i es trobarà immers de ple en un canvi personal que l’abocarà a afrontar amb decisió les seves pors i els seus desitjos.
Tanmateix, aquesta novel·la sobrepassa de llarg la intenció aparent de mostrar i analitzar les relacions humanes entre individus de diferents comunitats i de diversos estrats socials, culturals i econòmics. A Tot el soroll del món, el procés de creació, contemplació i interpretació és més complex del que sembla a primera vista. En aquest sentit, l’art juga un paper fonamental en la concreció de les relacions entre els diferents personatges. Així, per exemple, l’energia que transmet una obra d’art estimula la floració dels sentiments i les emocions i fa canviar radicalment la concepció de la vida i la forma de pensar de les persones. Des del primer moment, l’art es presenta com una eina eficaç que permet a l’autor d’endinsar-se en els laberints de l’ànima humana. Les obres d’art no només complauen i afinen els nostres sentits, sinó que modifiquen la nostra concepció de la realitat i ens regalen una nova existència. En aquest sentit, la novel·la és plena d’espais inalterables on l’art es manifesta com un nexe unificador, ja sigui com un refugi o element guaridor, per exemple quan el poeta protagonista de la novel·la cerca en les dones dels quadres del pintors que admira la bellesa i les virtuts que posseïa la seva estimada, o com un element clarament mitificador, com quan el poeta regala una joia a la Marta que esdevé un ítem de la seva unió.
Les relacions d’amor i d’amistat que l’atzar teixeix entre tots els personatges, agreujades pel sentiment d’angoixa que apareix i s’intensifica cap al final de la novel·la, donen un nou sentit a la seva existència i són un clar exponent de la concepció humanista que Vicenç Llorca té de la literatura. El seu humanisme connecta amb la mateixa intensitat amb els esperits dels indis americans que evoca al seu poema Pregària al Bryce Canyon, amb les extravagàncies de Mr. Charles, el personatge de la novel·la que viu a cavall de dos móns, un de real i un de literari, com amb les inquietuds que es manifesten i són comunes en tots els individus de l’espècie humana.
La recerca de la bellesa
La intenció final del Vicenç, a l’hora d’escriure, és que les seves paraules connectin amb el lector i guanyin en comunicació a partir del moment en què autor i lector en comparteixin tots els detalls. La seva obra fa partícips els lectors d’un viatge a la recerca de la bellesa que va iniciar fa anys a bord d’un vaixell, antic i modern alhora, que avança amb entusiasme, impulsat pel vent de la paraula, per una ruta d’aigües tranquil·les, traçant vincles d’amistat entre el cel i la terra, i s’atura a cada port on es fan presents la trobada, el diàleg i l’evocació; un vaixell que dóna sentit a la seva vida i a la de molts dels seus lectors per tal com ens permet avançar amb complaença i sense dilació cap a un horitzó literari molt gratificant. El Vicenç governa el timó d’aquest vaixell amb el mateix temperament que domina la llengua amb què escriu. Aquest domini és comparable a la ponderació que permet a un pintor impressionista d’accentuar o apaivagar la força dels colors sobre la tela o al rigor amb què un violinista trasllada la intensitat del braç i els dits a l’arquet i les cordes del violí. Els seus recursos i els seus símbols no són únicament literaris, sinó artístics, i, en darrer terme, vitals. Com els seus pintors admirats, ell crea una bellesa sobre el paper que s’intensifica en el procés de lectura.
La seva obra ens planteja qüestions fonamentals i ens indica alguns dels camins que podem emprendre per a cercar-hi possibles respostes. Aquesta intenció és admirable: amb la disposició harmonitzada de les idees, els símbols i les metàfores, ell ha construït una via plaent i efectiva que avança entre la monotonia dels dies i ens lliura les claus que obren les portes d’una realitat alternativa i paral·lela, en la qual ens podem emmirallar, i, en certa manera, ens hi sentim realitzats. En el trànsit entre aquestes realitats, l’art ens aporta un patró que també podem seguir per mirar d’assolir la redempció de l’esperit humà. Tal com apunta amb encert a l’inici del llibre En absència de l’Àngel, la literatura no salva, però crea un àmbit de salvació.
Organyà, març-octubre de 2012