Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

El congost i la butaca

Text publicat al llibre El càncer no s’amaga, es supera! Miscel·lània, 10 anys de l’associació Fènix. Solsona: Associació Fènix d’ajuda i suport contra el càncer, 2019:

Em trobo de nou aquí, a les cingleres del record, fent memòria de les hores i els dies que vaig passar assegut a la butaca de la sala de quimioteràpia, llegint els diaris de Franz Kafka i confiant que el delit de la ment apaivagués la cremor del cos. Mentre el platí neutralitzava la urgència de la sang, se’m feu palès, en els apunts de Kafka del dia 11 de febrer de 1914, un dels dilemes del segle passat: I per què l’home no pot calar-se foc i deixar-se consumir? O, si ho voleu, obeir encara que no senti cap ordre? Romandre assegut en una butaca al bell mig de la seva cambra buida i contemplar el parquet. Cridar «Endavant» quan ets al bell mig del congost i sentir uns quants homes que criden de tot arreu, per entre els roquissars, i veure’ls aparèixer. ¿Fou aquesta imatge un pressentiment de l’opressió que, uns anys més tard, amb l’apogeu del nazisme, assolaria mitja Europa? No hi ha dubte que sí. Però jo, llavors, girant l’aigua cap al meu molí, hi vaig entreveure just tot el contrari: una possible explicació a la confiança i el determini dels qui ens hem hagut d’inventar una faula moderna, a partir d’un llegat no exempt de compassió, per atenuar el ròssec ocasionat per l’arrabassament mèdic d’un òrgan, ja sigui pit, pulmó, budell, matriu o testicle.

Únicament així podem continuar nodrint, respirant, digerint i procreant amb dignitat; o, el que és el mateix, elevant a la dimensió del fum els estralls causats pels focs adversos de la vida. Per aquest motiu, la nostra capacitat d’estimar ha augmentat en la mesura que hem hagut d’acostumar-nos a acceptar la prevalença de les cicatrius i, tot i que no sempre resulta fàcil, a omplir d’optimisme i abelliment el gran buit provocat per l’aridesa del dolor físic i emocional. A vegades, fins i tot és necessari que ens oposem, amb la raó d’un somriure, als qui són coautors de difondre el fals temor als estigmes de la malaltia. Per tot això, i pel que llegia, jo pressentia que el temps en aquella butaca s’assimilava —ara ho sé del cert— al deliri dels raigs de la roda d’un carro sense cavall, com el que hi ha a l’espluga de Cordes, a la muntanya de Cambrils, que, tot i estar sempre aturada, si hom la mira fixament comença a girar cap endavant, o cap endarrere, i es pot sentir una força que s’emporta tot el nostre neguit en un viatge en què origen i destí es confonen en un mateix crit, que ressona a rampeu de la roca: Aplaneu el camí de la serp!

Il·lustració: Pere Cuadrench i Tripiana

Assegut allí, llegint Kafka, m’immunitzava contra la por que m’assalta per tot arreu. Ja feia dies que em costava de menjar —amb prou feines una llesca de pa sucada amb mel o amb formatge fos i melmelada—, perquè tenia la llengua escaldada, i la meva emotivitat estava ressentida per la inquietud de les tardes que no havia pogut sortir a passejar per mor d’un exèrcit de formigues que em reduïa els peus a cendra blava. Encara era més punyent el record de les vegades que m’havia desvetllat en plena nit, amarat de suor, amb el cap enlluernat per la foscúria i ple de gargots que maldaven per ser paraula. (Més endavant, els somnis van esdevenir poemes de roques que bateguen en la solitud dels planells interiors.) Fou així com l’aridesa del cel penetrà dins meu i, en un batre d’ulls, em vaig convertir en un ocell ferit que lluita per no haver de romandre aturat en una branca austera més temps del necessari. A vegades, els records es fragmentaven i quedaven reduïts a una sola imatge: la del meu cos alat absorbint la llum dels astres rere els vidres d’una finestra. Aleshores podia sentir dins meu la gratitud de la casa i se’m feia notori que l’única força que podia exercir era el gest matinal de regar el jardí i contemplar com les flors, en descloure’s (tan lentament que a penes ho podia percebre), oferien un bri d’esperança al món.

Fou així com, de bell nou, Kafka em proveí de camins inesperats, plens de llums i ombres crepusculars, i vaig transitar-los (sense moure’m d’aquella butaca) com un rodamon de rostre mil·lenari que somia en carrers de ciutats inermes. I, tanmateix, sentia que era jo el qui era invocat, ara amb el plor, adés amb la rialla, pels qui m’han precedit i pels qui em seguiran. D’aquesta manera, em vaig prometre a mi mateix que, si no aconseguia allunyar-me de qualsevol mena de desesperació, si finalment m’encenia i em deixava consumir, seria únicament per renéixer de la cendra com un fènix; o, dit d’una altra manera, vaig aprendre, tal com ho feia Kafka, a no obeir encara que no senti cap ordre. Tot el que llegia es feia present davant dels meus ulls, i era tan real com la remor de les barques que es despullen a la platja per embolcallar el dol del mar. Malgrat això, en cap moment vaig pressentir la immediatesa de la mort. Hi ha moltes maneres de dir-ho. Una altra seria aquesta: el pas del temps en aquella butaca era com el degotall encès d’un drac mans que s’espolsa l’enyor de les escates en un carrer dret i solitari de Solsona, alhora que, amb la tristor de la mirada, enlaira el nostre esperit cap als terrats assolellats on s’adorm la recança del temps antic. És talment així: per obtenir la felicitat no ens cal pagar cap preu, ni tan sols, com si caminéssim per la cancarulla d’un mur invisible, el de la por a la mort. Quan dubtem del sentit transcendent de la vida, n’hi ha prou amb reafirmar-nos en el convenciment que són els petits detalls els que donen la mesura de plenitud a la nostra existència.

En el meu cas, únicament l’escriptura em permet allunyar-me del punt d’origen. A vegades, però, el meu rellotge interior encara s’atura una fracció de segon i puc constatar la translació del dilema de l’escriptor de Praga al nostre temps. Com li passava a ell, em caldria la nit sencera per escriure tot el que m’escomet, però només són coses impures. I amb quina força se m’apoderen! En canvi, abans —si el record no em traeix— era capaç d’esquitllar-me’n amb un gest, amb un simple gest que, en el fons, tenia la virtut de fer-me feliç. Deu ser per aquesta raó que, quan el vent de la incertesa em trasbalsa, si provo de cloure els finestrals de l’ànima em trobo assegut de nou en una butaca al bell mig d’un roquissar, des d’on, observat de prop per una serp, aprenc a contemplar el món amb humilitat: sense odi ni cobejança, amb una mirada que em retorna les pors i les esperances dels qui ja no hi són i les projecta cap al futur. Talment és així que, mentre llegeixo Kafka i sento com el platí davalla per la via i penetra dins la vena, puc atènyer la fesomia dels qui ens ajuden a suportar la malaltia i em mantinc ferm en el convenciment que cadascun de nosaltres només som un reflex dins el somni del qui ens estima.

Joan Graell i Piqué

 

Mots singulars:

cancarulla f. Ran del caire, de l’extremitat, de la vora.
[Font: Espunyes, Josep. Món rural. Mots que es perden. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2018.]

 

Fragments en cursiva:

Citacions de Franz Kafka, del llibre Diaris: 1910-1923. Traducció de Francesca Martínez. Barcelona: Edicions 62 i “La Caixa” (col·lecció Les millors obres de la literatura universal. Segle XX), 1988.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent