Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

B13. “El combat de les roses” ~ Josep Grau i Colell

Els bancals del vers

Bancal 13:
Tast de poemes de Josep Grau i Colell, del recull El combat de les roses, publicat a la revista Lo Banyut núm. 23, primavera de 2008.

Espiritualitat i realisme en la poesia de Josep Grau i Colell

Quan Josep Grau i Colell (Fígols i Alinyà 1937-Barcelona 1995) va escriure els poemes que conformen el recull El combat de les roses, amb els quals l’any 1960 va merèixer el primer accèssit al XVII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, era un seminarista de vint-i-tres anys, a punt de ser ordenat, que havia rebut la llavor d’estimació a les lletres catalanes que mossèn Albert Vives sembrava al seminari de la Seu.

Josep Grau i Colell

En cada vers d’El combat de les roses la mirada i l’anhel del poeta traspassen els miralls de la natura per acollir el batec llunyà, però intens, de les estrelles. L’espiritualitat sobre la qual s’edifiquen aquests poemes, amb un domini de la llengua sorprenent, constitueix un eix que impulsarà, juntament amb el realisme, la seva creació poètica posterior, que aplegà a Suïssa l’any 1965 amb el pseudònim L’Ermità dels Alpsen el llibre Joc d’arrels i d’estels, prologat per Joan Fuster i il·lustrat per Georges Flammer. Per il·lustrar aquesta breu aproximació al poeta de Fígols he escollit sis poemes d’El combat de les roses en què preval el gust estètic pel llenguatge. Tal com apunta Josep Espunyes a l’article de Lo Banyut núm. 23 —primavera de 2008— on foren publicats per primera vegada, sobten per la seva modernitat i per la delicadesa de les imatges que hi crea, sota una tènue influència de mística lul·liana.    

Organyà, setembre de 2013 

Poemes de Josep Grau i Colell:

Sols l’enyorança…

Sols l’enyorança de l’aigua
al foc incert de les arrels,
mentre camino per la terra
que m’és germana i no m’estima.
Seguint aquests camins deserts,
porto la veu com un combat
al foc llunyà de les estrelles,
i sento tremolar en mi
el viu neguit d’aquesta carn
que es trencarà, turgent d’amor,
com un mirall ple d’horitzons.
Quan jo cauré sota aquest cel,
només les roses breus sabran
la meva mort, i ploraran.      

                                                                                 


                                

 

Sota el deliri…

 

Sota el deliri dels estels, la nit
es fa tan llarga a prop de l’home sol…
És sols l’angoixa de les flors primeres,
muntant la corba del silenci immens.
Faré de tanta nit un nou poema,
amb tinta dura d’aquesta ombra antiga,
rebel al pas absurd i a la bandera
que lliga, inútils, arbres i cançons
al galopar d’encluses i martells.
Mira quanta de dolor, per l’escorça
de l’alzina, la solitud de tants
camins conjura…! Mira quants d’ocells,
donant l’almoina pura d’una sang…!,
i el vímet, i la pluja, i la galera…!

 

 


 

 

Lladre d’ofici…?

 

Lladre d’ofici…? Amic, et sé el secret:
si n’has robat de somnis a la nit,
per a guarnir tan sols un raconet
d’albada, just, justet al teu neguit
sempre incipient. I, tu, has cridat amors,
per a fingir uns nous camins de Roma
amb dianes de victòria i llors
—cançó de serp, llagot, perill d’aroma—
d’un verd que tu no creies tan dubtós.
I ara…, la mort et lliga amb un repòs
de pedra absurda, a l’aigua d’aquest pou;
i és trist aquest silenci de les coses,
i torturat el remugar del bou,
tu, que fugires, foll!, lluny de les roses.

 

 


 

 

Senyor…

 

Senyor, la mort, als ulls del meu cavall,
corona instants i roses al desig…
¿Al meu costat, serà sols cassigall
tota bandera i el crit que porto, al mig
del plor, fins al combat de les estrelles?
Jo no comprenc la màgia de les coses
teves, que donen llum a mes parpelles.
¿Són solament el gest d’aquestes roses,
vençudes per la sang d’un dia breu…,
presència fugaç de feble neu,
amb ritme incert fins a la terra obscura…?
Tremola al cor, encara, una esperança,
prô jo no sé l’impuls quina mesura
té, o, si de tant esperar, un jorn es cansa.

 

 


 

 

 

Serà que els dits…

 

Serà que els dits enverinats de plor
ofegaran la llum de les estrelles,
per a xuclar la fosca de les rels
al bosc innúmer d’aquell aire pur…
Ai, clares, llargues mans alienades,
pels torturats revolts del vers, un prec!:
pugem fins a la font del suïcidi,
i escamparem el pes de tanta mort!
M’agrada tant aquesta vella sang,
vessada en el no-res d’aquests miralls
i el crit, i el llos…! Perquè la terra és dura,
i el gra no mor sense saó. Senyor,
serà cenyir-me sols al teu sudari,
i tornaré, infant, per la buidor de l’alba.

 

 


 

 

 

Llibertat

Silenci dur d’aquests cabells humits,
tota la llum s’és feta llunyania
de capvespre, damunt la solitud
del mar i el llarg enyor de les espigues.
Camino sol per la ciutat que em tempta,
i pujaré fins al combat de l’arbre.
L’ocell serà difícil, i la plata
de son vol, un pic amaga; però
la veu serà ma veu sense vinclar-se.
Ho diré fort pel galopar dels vents:
aquesta llibertat que em fa tan home,
la duc comprada amb preu de sang als llavis,
i alçant, a cada instant, pels camins m’ofeguen,
aquestes mans com brolladors clements.

 

                                                             Josep Grau i Colell



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.