Croquis d’un nu pintoresc
Relat guanyador del Premi Vent de Port 2018, publicat al llibre Croquis d’un nu pintoresc i altres narracions. Recull de contes del Premi Vent de Port 2018. Lleida: Pagès Editors, 2019.
[Veure el llibre a la web de Pagès Editors]
I
Climenç Erill, el caçador més experimentat de la colla, surt del bosc mig d’esme i davalla costes avall en direcció a la fogaina. Quan per fi hi arriba, els seus companys ja escalden el porc fer dins l’aigua bullent d’una banyera reubicada al cap d’un marge i el comencen a pelar. Ell no es veu amb cor d’ajudar-los. Entra a la fogaina i s’asseu en un tió. S’ha de treure del cap aquella bèstia sobrenatural que ha vist passar entre els pins, de lluny, a l’obac de Xiula. Ha aparegut del no-res. Ell, obsedit per la monotonia de l’espera, havia encarat l’escopeta a l’atzar, en un punt indeterminat entre una roca i un ginebre, on li ha semblat veure un granelló de llum esmorteïda. Llavors, una veu interior —mai abans no l’havia sentit— li ha dit: «Fixa el delit de l’ull, a través del punt de mira, en un minúscul reflex de subllum lasciva. No retis culte a l’home-boc. Escomet-lo!». El tenia al bell mig del punt de mira, el tret era segur, però quan el dit ha absorbit la fredor del gallet li ha vingut a la ment la imatge consirosa de la marededeu de Carrànima i l’escopeta li ha caigut a terra. Mai abans no havia vist una fera semblant: caminava dreta, com una persona, tenia mig cos —des dels corrons fins als peus— cobert de pèl i dues banyes llargues i recargolades com les d’un boc li enravenaven el front. La fesomia, a una distància tan llarga, no es podia distingir, però semblava humana. No ho pot explicar a ningú. El prendrien per boig! I de ben segur que li retirarien l’escopeta! Aquella visió el turmenta. A fora, mentre pelen el porc, comença a nevar amb parsimònia i el devessall compassat dels flocs alenteix la percepció del temps. El vell caçador afegeix llenya al foc, abranda les flames amb un ventall i s’abstreu escoltant els espetarrecs i contemplant les xàldigues que s’enfilen en la negror de la xemeneia, però no aconsegueix treure’s el fred del cos. L’estupor el petrifica. Durant una llarga estona, només un lleu batec al pols el distingeix dels rocs que formen les parets de la cabana. Quan per fi l’escalfor el retorna, li sembla que tan sols han passat unes hores, però a fora ja no queda rastre de l’hivern. Un aire càlid el transporta en el camí de tornada.
Obac de Xiula
D’ençà de la mort de la seva dona, la buidor de la casa li omple el cor de telaranys. Per això, quan hi arriba, de nit, se sorprèn de veure llum al balcó de la sala i li sembla que la Isabel encara és viva i l’està esperant. Per un instant, el crit de la sang ofega el tragí de l’aranya. Obre la porta amb recança i, quan enfila l’escala, sent la veu de la seva filla i una altra, que li és desconeguda, al pis de dalt. És la primera vegada que l’Alícia el ve a veure des que va morir la seva mare. I no s’alegra de veure-la —més aviat al contrari—, perquè sap que, d’una manera o altra, destorbarà la seva tranquil·litat. En veure’l aparèixer al cap de l’escala, la seva filla tampoc no li demostra gaire afecte. El saluda amb un petó fred a la galta i, sense cap més compliment, li presenta la seva amiga: «És la Paula. No et recordes d’ella? Anava amb mi a l’institut de Tremp i a Barcelona va estudiar Belles Arts.» La veritat és que pare i filla mai no han tingut gaires coses a dir-se. Mentre sopen, ni l’un ni l’altra no fan cap mena d’esforç per a trencar el gel de la desconfiança i la incomprensió.
A la matinada, el Climenç es desperta molt angoixat. Li ha semblat que sentia els grinyols d’un llit. Surt al corredor i s’adona que hi ha llum sota la porta de la cambra de la seva filla. S’hi acosta i entreobre la porta amb molta precaució, tot just fins que pot albirar els cossos nus de l’Alícia i la Paula fent-se carícies i petons sobre els llençols del llit. Llavors enganxa l’orella a l’obertura i escolta un fragment de la conversa, en què, amb l’emoció, han apujat el to de veu: «El teu cos irradia un magnetisme especial. Ja saps que al pis del carrer Rocafort on ens reuníem per a pintar gaudies de la predilecció de tothom. Per això he vingut. Vull pintar-te nua en aquell saltant d’aigua on sempre deies que, si els faunes existissin i la calor els atuís com a nosaltres, anirien a refrescar-s’hi.» El Climenç ja no se’n torna al llit. El que ha vist i sentit l’engavanya. Exasperat, entra a l’escriptori de la seva filla i comença a repassar amb la vista el llom de tots els llibres. Ell, que no n’ha tornat a obrir cap més d’ençà que va deixar l’escola, ara en busca un amb desesperació. I, mentre el busca, es penedeix de tot el que durant aquests anys ha dit a la seva filla: que la filologia clàssica que va estudiar no serveix per a res; que el llatí és una llengua morta i enterrada, perquè ara ja ni tan sols els capellans no la fan servir; que valdria més que hagués estudiat una cosa de més profit, sense tanta fantasia… El primer llibre que troba és el Diccionari de mitologia grega i romana, de Pierre Grimal. L’obre a peu dret i hi cerca l’entrada sobre el faune. La informació que conté no el satisfà. El llibre que necessita no és aquest, sinó el que l’Alícia va escriure a partir de la tesi doctoral, el qual també inclou els articles sobre mitologia romana que va publicar a la revista Auriga durant els set anys posteriors al seu doctorat a la Universitat de Barcelona. (N’havia sentit parlar tantes vegades, d’aquell llibre, a l’Alícia i a la Isabel, que, malgrat la indiferència que ell sempre havia mostrat, el contingut no li era desconegut.) Quan per fi el té a les mans i el fulleja, de seguida hi troba la informació que necessita. Hi ha dos capítols sencers dedicats a la persistència del mite del faune en les creences dels pobles de la península Ibèrica, des de l’època romana fins a l’edat mitjana. En un article introductori, hi llegeix tot el que cal saber sobre els faunes. Alguns fragments el preocupen molt, sobretot els que fan referència al fet que són uns éssers molt lascius, que acostumen a desfogar-se de forma violenta o anormal amb les nimfes i altres habitants femenins mitològics del bosc. I també la part que recull les llegendes de faunes que havien copulat amb dones de les viles romanes. Se sorprèn de llegir-hi que, al principi, el faune era considerat una divinitat rústica, un esperit bo habitant dels boscos, les valls i els camps, protector dels ramats i de la natura, però que, amb l’arribada del cristianisme, va adquirir un caràcter demoníac, accentuat pel simbolisme del boc, i fou tractat més com un monstre que com una deïtat. Ell n’és prou conscient, de com aquesta dualitat entre el bé i el mal, entre la bellesa i la monstruositat, ha fascinat des de sempre la seva filla.
L’Alícia i la seva amiga Paula es lleven a mig matí. El Climenç els ha preparat esmorzar i les espera assegut a taula, amb una barreja de rudesa i severitat en l’expressió de la cara, i es limita a escoltar la seva conversa en silenci. No els pot dir que les ha espiat mentre eren al llit, però tampoc no aconsegueix dissimular el seu enuig. Mentre prenen cafè, tal com ell es temia, l’Alícia diu a la seva amiga que d’acord, que s’avé a posar nua al saltant d’Estany perquè la pugui tornar a pintar. En sentir-ho, el seu pare empal·lideix i es queda rígid, clavat a la cadira. Un calfred li recorre l’espina dorsal. Si l’Alícia li pogués llegir el pensament, comprendria la raó del seu atribolament, però ell, que sempre s’ha mostrat rebec a manifestar-li els seus sentiments, ara no sap com advertir-la del perill que corre. La por el consumeix, se li entortolliga amb forma d’ofec als músculs de la mandíbula. No és capaç d’articular ni una sola paraula. Llavors, de sobte, la veu interior li torna a parlar: «La concupiscència del faune és inherent al declivi aqüífer de les roques: quan deixen d’emergir, cap altra forma no perfecciona el seu delit com les corbes d’una banya ancestral.» Ara ho sap del cert: la bèstia que va veure a l’obac de Xiula és un faune. Si és veritat que aquest monstre va a remullar-se als saltants de Sallent, i s’escau que avui hi va, ja cal que es calcin! Aleshores, d’improvís, el Climenç recupera l’energia perduda, s’aixeca de la cadira i surt a fora. Li urgeix com en l’instant que va néixer que l’aire li toqui a la cara. Dret al costat de la porta, contempla en silenci com l’Alícia i la Paula carreguen al maleter del cotxe el cavallet, la tela, la paleta i una petita maleta que conté els pinzells, els tubs de pintura i una ampolla de dissolvent. Just abans de tancar la porta i posar en marxa el motor, la seva filla li diu que no les esperi a migdia, que aniran a dinar a Nargó i no tornaran fins al vespre. Quan el cotxe amb l’Alícia, la Paula i tots els estris de pintura ja només és una taca blanca que es perd de vista al cap de la serra, el Climenç torna a entrar a la casa i en surt al cap de poc amb l’escopeta a les mans. La carrega bruscament al maleter del seu jeep i, mentre fa girar la clau i el motor comença a roncar, pensa: «Si l’home-boc es torna a posar a tret, aquesta vegada no em tremolarà el pols.» Però s’equivoca de mig a mig.
Il·lustració: La Mar
II
És la segona vegada en poc temps que aquest humà m’apunta amb la seva arma. No entenc com és possible que encara em pugui veure. Ja fa més de quinze segles que els camperols i els pastors no m’ofereixen sacrificis. De fet, ja no cal que els protegeixi del llop, perquè aquí ja s’ha extingit. A més a més, d’ençà que els llauradors no canten en la meva llengua, no puc garantir la fecunditat de la terra. Ara, de fet, quan treballen ja no canten en cap llengua. (I encara que ho fessin tampoc no els sentiria: sempre estan encofurnats dins la carcassa d’aquestes màquines ferrisses que esquincen sense pietat el ventre pregon de la terra!) Abans, si m’amagava rere els retaules de les esglésies, encara podia sentir alguna cançó amb reminiscències del Laci. Ara, ni això! Què hi fot, aquí? En aquest racó no hi sol venir gairebé mai ningú. Ni persones, ni bèsties, ni esperits. I en aquesta època, tan a prop del solstici d’estiu, els caçadors tenen prohibit d’exhibir llurs armes. Ho tinc ben après! Per això les dríades s’hi venen a banyar sovint i podem folgar sense envair l’espai ni el temps dels humans. Aquestes d’avui no eren nimfes, però tenien els mateixos encants: ufanoses, airívoles, absorbents… En acostar-m’hi, la que té la pell lluent i or als cabells m’ha examinat amb ulls encuriosits. S’ha dirigit a mi en la meva llengua i m’ha parlat amb extrema perfecció. Un somriure clar li il·luminava el rostre. Tenia els pits serenys, granats d’espígol, i una mata de timó li perfumava el delit de l’entrecuix. Un sentiment auster m’ha empès a respectar la seva floració. Fins i tot m’he implicat en la seva necessitat. El seu cos era tan florent i complex com el de les dríades, però estava mancada de fortalesa mental. L’altra, la que té el rostre esmolat —i tan fosc com el de les guardianes de l’Hades!—, les galtes eixorques, el nas de fagina i els ulls afuats com els d’un rapinyaire, s’ha mostrat amb una ingenuïtat falsa. El meu instint no m’enganya mai: és una depredadora. La tenia subjugada; l’obligava a romandre immòbil prop del salt d’aigua per apoderar-se de l’aura de candor que el seu cos nu desprenia. No podia córrer el risc que la seva delectança infongués una espurna de fugacitat a la celsitud de la roca. Al seu voltant, l’aire ja congriava una profanació lumínica i m’ha calgut actuar amb determinació. M’hi he acostat d’una forma prudent. He ensumat el clatell de la dominadora. L’he agafat pel coll. L’he obligat a submergir tot el cap dins el toll. L’hauria ofegat amb poc esforç si no fos perquè l’altra, la submisa, en comptes d’agrair-me que l’hagi salvat d’aquest parany d’immediatesa, ha deixat de dirigir-se’m en la meva llengua i ha començat a esgaripar en aquest dialecte que em forada els timpans. De cop i volta, totes dues han fet un crit que ha ressonat com l’udol del vent al fons dels avencs i s’han abraonat damunt meu amb una força inaudita. Tots tres hem rodolat agarbonats riba avall, cap a una tolla exigua, envoltada de còdols i canteres. L’escalfor dels seus cossos m’ha fet perdre l’oremus un breu moment i elles han aprofitat aquell instant de debilitat per a agafar-me per les banyes i estabornir-me amb un fort cop de roc al front. No sé quant temps he romàs inconscient. Quan he recuperat la facultat dels sentits i m’he pogut aixecar, ja no hi eren i m’he trobat el canó de l’arma apuntant-me a una distància més curta que l’altra vegada. I ara què faig? No puc esquivar el gest de l’humà amb una cabriola. Estic perdut. He vist moltes vegades com el plom que escup aquesta arma ha fet caure morts de molt més lluny una infinitud de porcs fers. Aquesta vegada no aconsegueixo penetrar el laberint arcaic del seu cervell. Ara cobra més força que mai el significat de les paraules que em va mussitar l’Alim, aquell jove arquer sirià de les tropes auxiliars de l’exèrcit romà, en un descans de la campanya contra els andosins, mentre em guaria amb oli de ruda la ferida que ell mateix m’havia provocat a la part deífica del peritoneu. Ja llavors, la seva vindicació va ressonar a cau d’orella com el plany d’una fetillera a les profunditats de l’avern: «Per primera vegada des que el meu canell és concloent, l’efectivitat del tir rau en l’abstracció del gest que tensa l’arc. Ara ho sé del cert, i ho puc afirmar: l’existència dels déus no és anterior ni superior a la dels homes, sinó paral·lela. En fixar l’avidesa de l’ull en un punt on es creuen dos segments d’immediatesa, he obert —sense pretendre-ho— un interstici entre els dos mons. Per això has aparegut de sobte davant meu, a una distància tan curta, just en el precís instant que els meus dits han alliberat la fletxa. Tot i que el sacrilegi que he causat ja és irreparable, Tique t’ha somrigut: si el bronze de la fletxa hagués foradat alguna de les parts humanes del teu cos, cap ungüent no et podria guarir, i ben aviat t’enfonsaries inexorablement a les aigües del Leteu.» Per la farga infinita de Vulcà! A l’humà, li tremolen el pols i les cames. La mort ens desafia a tots dos ensems: ell no sap quines parts del meu cos són immunes al metall del seu projectil; a mi no em queda cap altra opció que saltar cap a les roques, endinsar-me entre els pins i esperar que la bala, a una distància tan curta, no tingui prou recorregut per a estroncar el flux de subllum que em perpetua.
Saltant d’Estany
III
En aquest hostal, que s’aixeca com un recer del temps antic al bell mig dels camps i els prats de la Provença, l’Stéphane hi cerca tranquil·litat i inspiració per a escriure poemes. S’ha llevat a punta de dia, s’ha assegut a la taula, ha agafat una poma de la fruitera i se l’ha menjat de cara a la finestra. Durant més d’una hora, ha contemplat el paper en blanc. L’hora següent se l’ha passat dret mirant finestra enllà, amb la vista fixada en un punt indeterminat. Aleshores, com si hagués tingut una revelació, ha fet servir la punta aguda del plomí com a punt de mira, alhora que el portaploma actuava com un instrument verificador d’imatges, com un calidoscopi que feia variar il·limitadament les formes i els colors de tots els elements del paisatge. En aquell precís instant, ha vist passar per un corriol un ramat de cabres, guiades per un pastor adust, barbut, que caminava una mica encorbat, amb el tors nu. Per un moment, li ha semblat que les cabres eren més humanes que ell. També ha albirat un lleu reflex de llum en la seva mirada. Llavors, tot d’una, la llum ha passat dels ulls del pastor cap als seus a través del portaploma i tot ell s’ha il·luminat. La taula, ansiosa de poder sentir el frec del plomí sobre el paper, l’ha convidat a seure de nou, a agafar un full, a escampar-hi el batec intens de la tinta… Ha escrit cinc versos: Fixa el delit de l’ull, / A través del punt de mira, / En un minúscul reflex de subllum / Lasciva. No retis culte / A l’home-boc. Escomet-lo!. S’ha quedat una bona estona rellegint les paraules que acabava d’escriure. Ha fet una ganyota, acompanyada d’un sospir ronc, ha rebregat el paper i l’ha llençat a terra. S’ha passat una altra hora llarga mirant per la finestra, cap a la banda del riu i la muntanya. Ha escrutat el paisatge tan fixament que li ha semblat que les roques que formen un engorjat es movien lleument. Ha agafat un altre paper i ha tornat a escriure: La concupiscència del faune / És inherent al declivi aqüífer / De les roques: quan deixen d’emergir, / Cap altra forma no perfecciona / El seu delit com les corbes / D’una banya ancestral. Ho ha rellegit i, en un gest calcat al de l’intent anterior, ha matxucat el paper i l’ha llançat de patac a terra. Tot seguit, donant un fort cop de puny damunt la taula, ha exclamat, per a si mateix: «Mai no acabaré aquest maleït poema! Pobre d’aquell qui, a l’hora d’escriure, no accepta l’ajuda del dimoni!». Truquen a la porta. Tres cops. La porta s’obre i apareix la mestressa de l’hostal. «M’heu cridat, M. Mallarmé? Voleu que us serveixi l’esmorzar?». Ell es desespera: «No! —crida, furiós— Però tant se val, ja que sou aquí, emporteu-vos aquests papers i destruïu-los. Tireu-los al foc! Els versos que hi he escrit podrien turmentar algú altre. A mi ja fa estona que em tenen posada la soga al coll!». Mme. Beaumont —així es diu la mestressa— s’ajup per agafar els papers i li mostra un escot exuberant. De camí cap a la cuina, no pot resistir la temptació de llegir el que ha escrit el poeta de París. No entén res. «Quin mal poden fer, aquestes paraules? Quina bajanada! Aquest home el que necessita és una mica de distracció.» Es dirigeix de nou cap a la seva cambra i torna a trucar a la porta. «Què diantre voleu, ara!?». Ella entra amb pas airós i, amb un gest complaent, li aboca pel boc gros que l’ha vist una mica angoixat i que, si vol, la Colette i la Céline, les seves filles, que són joves i no neguen la seva ardència, poden oferir-li un ramell de carícies subtils, un devessall incontenible de sospirs, i, per un preu raonable, fins i tot podria sucar el plomí en un tinter curull d’inspiració. La indignació devora el rostre de l’Stéphane: «Com us atreviu a insinuar-me una cosa semblant!? Què us heu cregut!? Qui o què us penseu que soc jo? Si vull anar a un bordell, a un de bo, no em cal sortir de París! Hi cerco una altra cosa, aquí! De fet, em conformaria a trobar-hi una mica de tranquil·litat, però ja veig que, amb vós a prop, és del tot impossible! Fora d’aquí! I no em destorbeu més fins a l’hora de dinar!». Mme. Beaumont acota el cap i s’excusa: «Disculpeu-me, si us plau, no era la meva intenció ofendre-us…» L’Sthépane no pot contenir la irritació: «Fora he dit!». La mestressa de l’hostal surt i tanca la porta darrere seu. A migdia, el poeta tampoc no li permet que li serveixi el dinar. Quan destapa la cassola per començar-lo a servir, la torna a fer fora amb males paraules i li diu que no cal que torni a recollir els plats i els coberts fins a la posta de sol. Està esgotat i vol fer una llarga migdiada. S’estira damunt el llit. Just abans d’adormir-se, se li fa palesa la necessitat de canviar l’enfocament del poema. S’adorm amb la confiança que el son l’inspirarà ni que només sigui per trobar un títol des del qual pugui reprendre l’escriptura. Al cap d’una llarga estona es desperta, s’asseu a la taula i agafa un full de paper net. La seva mà, com una extensió del seu ànim, vacil·la un moment, però de seguida escriu un títol: La migdiada d’un faune. I tot seguit els versos comencen a fluir com si el plomí fos la canella d’una font revinguda amb la pluja d’estiu: Aquestes nimfes, jo les vull perpetuar! / Llur encarnat lleuger giravolta, tan clar, / Per l’aire espesseït de son… / O somniava? [···]. Mentre ell escriu es gira vent i els papers matxucats, que la mestressa no ha tirat al foc, sinó finestra avall, cap a la part de darrere de l’hostal, són arrossegats per una forta rebufada fins a una obaga de pins i es mesclen amb la fullaraca del sotabosc. Al llarg de la tarda, el cel es cobreix de núvols. Mallarmé escriu sense aturador. Poc després de fer-se fosc, Mme. Beaumont l’interromp per servir-li el sopar i el poeta aparta, satisfet, la mitja dotzena de fulls que ha escrit cap a un costat de la taula, deixa que li serveixi el sopar de bon grat i li dona les gràcies tot dedicant-li un somriure indulgent. A fora, les bromes descarreguen una forta ruixada i el contingut dels papers rebutjats pel poeta de París es desfà com matèria orgànica i penetra amb la saó cap al ventre prolífic de la terra.
Joan Graell i Piqué