Creixia a les mans l’embruix dels astres
Creixia a les mans l’embruix dels astres
Joan Graell i Piqué
Premi Guillem Viladot de poesia 2006
convocat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona
La Busca edicions. Barcelona, 2006
Selecció de poemes:
Mossec
Cerca profit en les coses menudes.
Trenca una nou i menja’t el moll
amb delit de pobre. Assaboreix
el gust aspre de la terra: només
així comprendràs la impaciència
del viatger que s’asseu al baterell
dels astres i queda atrapat per sempre
en el descans mineral de la joia.
Sents com batega dins teu
el cor immens del noguer?
Camí
Lluna d’aram
al bosc del somni.
Viarany obert
a un rostre de pedra.
Nua fesomia.
Camí antic,
embruix de l’herba.
Arbre
Captius en miralls d’atzar
que l’alè del temps esmicola,
només ens salva un instant
de lucidesa, una sort
diàfana, i la por de caure
en el pou de gel de l’oblit.
Efímers, els ulls absorbeixen
la llum fecunda dels astres.
Segles i segles de somni
i realitat broten dins nostre,
amb força, i nodreixen l’arbre
feixuc de la consciència.
Riu avall
Als raiers de Nargó
A trenc d’alba,
destrals madures de foc i aire.
De sol a sol,
el cop ferreny dels picadors
fereix el plàcid anhel dels arbres.
Invulnerable,
el cor del bosc batega
en arrels i branques.
Llavor de pins, esclat d’aigua:
del bosc al riu, en afany memorable,
l’enginy i la força,
la destral i la ganxa.
Redortes de bedoll,
amb delit de lluna tendra,
lliguen feixos de records
a l’esquena del rai.
I l’encís obert a boca de fosc
aferra l’antiga sort dels astres
al barrer… La fusta davalla
riu avall, guiada per la mà
serenya dels raiers.
El rem és lleuger
i no tem el brogit de l’aigua.
Un bullit de gent atura el temps
al pas dels pobles, la vida s’allarga:
cafè i dones a Lleida,
diners a Tortosa
i tabola a Nargó.
Vesc
Pell fosa del bosc, engany de l’aire:
captiu en zel d’amor vora l’aigua
el neguit del verderol abrusa
el cor indolent del moixonaire.
Terrat
Salacitat de roba estesa
amb els dits inconsolables
del desig. Matèria d’insomni
en zel de vidres i antenes.
Càlida rajola. Oasi.
Neguit
Agonia d’aram
a les arestes de l’aire.
Un sol tèrbol, com de fang, s’escola
pels terrats somnolents de la vila.
Passa una falzilla
amb un signe de mort a les ales.
El vertigen del cel engendra
un reclam d’ocells insaciables.
Sagna el crit.
El cor s’afua.
Captaire
El vi de la sort ja no t’alimenta.
Entorn dels ulls, la pietat t’atrapa
en un miratge incert de l’oblit.
El teu dolor ens acull. El sol cru
de l’hivern bat la tristesa i t’esfulla
les mans inconsolables: les transforma
en dues flors tremoloses, brevíssimes.
Plany
Àrida solitud dels aurons.
Un aire eixorc ha corsecat
la soca perenne dels dies.
Amb una espurna de lluna tendra
el garbí encendrà els ulls de la terra.
Arreu s’alça un plany esquiu.
Negra sort, fredor de la pedra.
Pit estellat sobre la neu:
mort de griva.
Encanteri
Rodolen cantals
amb oblit de marges.
Designi del bosc,
arrels encantades.
Aigua estremida
al fons de la vall.
Un silenci cru
devora els pollancres.
He llegit els teus primers tres llibres i voldria fer-te arribar la meva felicitació i la dels meus alumnes de quart d’ESO de l’any passat, amb qui vaig tenir el privilegi de fer un crèdit variable de poesia. Pensa que vaig seleccionar alguns dels teus poemes, els vaig comentar a classe i van ser dels que més èxit van tenir. A veure si entre tots ens adonem que el que cal és fer bona poesia i que, a més a més, es pugui entendre.