Creix a les mans l'embruix dels astres...

Il·lustració: Ramon Berga

Vicenç Llorca – Pròleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Joan Graell va néixer a Cambrils, comarca del Solsonès, el 1971 i està vinculat a l’Alt Urgell, on viu (concretament a Organyà amb estades a Gavarra, un nucli de població de Coll de Nargó) i treballa (a La Seu d’Urgell) en el moment de redactar aquestes línies. La dada no és endebades. La seva poètica es fonamenta en una visió lírica de la muntanya que pren el territori esmentat com a obrador de paraules i d’imatges poètiques. El seu poemari anterior, Llibre del vesc (Edicions Salòria, 2009), ja ho preludiava, però ara amb la publicació d’Aiguafoc: bancal, roca, faune pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida»), el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre l’origen mateix dels elements. Heràclit ho va escriure fa molts anys i sembla com si la poesia mateixa no s’hagués mogut de la captació del flux i les contradiccions de la natura. El joc de termes oposats del títol n’és prou eloqüent: l’aigua i el foc, elements antagònics, units en una paraula que els tracta de reconciliar.

I l’espai de l’aiguafoc és el de la muntanya, compresa com un vast escenari per a les possibilitats expressives de la literatura. D’aquí que el subtítol anunciï la importància de les paraules triades: el bancal, la roca i el faune, en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica. Graell, conscient de la capacitat que la paraula té de convocar realitats, hi diposita una confiança total. Vol no perdre de vista el lèxic que configura la identitat pirinenca i així treballa amb vocables genuïns o, a voltes, estranys als nivells estàndards del llenguatge. Carrigal, agaliu, gormanda, cabrota, freixera, vidarsa, voliana…, apareixen com un credo propi disposats a regalar al lector el bo i millor de la pròpia llengua catalana.

Amb aquesta motxilla poètica, Joan Graell emprèn el rumb cap a una poesia de la revelació on l’important és l’expressió d’una ànima que es reconeix a mesura que avança per boscos i bancals, camins i arbres, ocells i faunes cap als dominis de la metàfora poètica. S’hi reconeixen diversos mestres, tots ells homenatjats en les citacions triades pel poeta, encara que m’agradaria destacar el nom de Joan Vinyoli. En efecte, la recerca metafísica a través del vers poua en les aigües mateixes del mestre, que va així a poc a poc essent reconegut pels poetes posteriors en un acte lògic de justícia poètica. No endebades Joan Vinyoli és un dels millors poetes de la segona meitat del segle XX.

Entre els llegats vinyolians en la poesia de Graell, hi ha la paraula embruix, que apareix en diverses ocasions en el poemari i que es troba en el títol del bloc de l’autor: «Creix a les mans l’embruix dels astres». Diu Vinyoli al poema que dóna títol a Domini màgic:  «M’allunyo dels embruixos de ponent». Graell fa seu el mot per unir dos conceptes: la creixença i la dimensió còsmica de l’ésser humà concretada en l’espai de la muntanya. Al poema «Els vers i l’espiga» escriu:

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.

La primera part, «L’arrel i el vers»,  l’encapçala una cita que esdevé un homenatge al poeta Josep Grau i Colell, nascut a Fígols d’Organyà el 1937 —avui dia és municipi independent— i traspassat a Barcelona el 1995:

Sols l’enyorança de l’aigua
al foc incert de les arrels…

S’observa com la cita vincula els elements de l’aigua i el foc que donen títol al llibre, i evoca la relació del vers amb les arrels. Aquesta part estableix les bases de l’obra en els termes descrits al començament d’aquest pròleg, i s’hi poden llegir alguns dels seus poemes essencials. Així, resulta bella la composició en tres poemes que dóna títol al llibre, «Aiguafoc»:

El finestró engoleix la llum de la muntanya.
Amb la devoció del terrissaire, transcric
paradigmes il·limitats; vers
sobre vers, dono forma
al gresol del llenguatge.
El fang de les lletres
no para de girar.

Cal prestar atenció a algunes paraules recurrents al llarg del llibre, com «bancal», en referència, com defineix el diccionari, a la terra plana conreada i limitada per marges o rases, i que va adquirint un alt valor simbòlic com a terrer de cultiu de la paraula. Així, de bon principi, esdevé el títol mateix d’un poema:

Als bancals del vers, l’arreu
resplendent de la paraula
obre solcs que acullen
la solitud i el desig.

Aquesta reflexió de la poesia es reprèn al poema ja citat d’«Els vers i l’espiga»:

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.

La secció assoleix el seu punt més àlgid a la part final, en el poema «Faunus in rosis», on el poeta estableix i sintetitza amb una elegant senzillesa els termes metafòrics de la casa, les roses i els faunes:

On comença el poema
hi ha sempre una casa
amb un jardí clarivident.
Captiu en l’alè del temps,
el bust d’un faune hi contempla
l’ànima dels vianants…
(…) Sovint
algú s’atura, com ara tu,
i li ret culte de bellesa
entre el desig inassolible
de les roses, que ja són flama.

El pas del temps i el desig es va desenvolupant fins que el llenguatge de terra cedeix protagonisme a l’aire i les seves criatures. Així llegim uns magnífics versos a «Per no morir», el poema que clou aquesta secció:

Al vèrtex blau del vers,
per no morir,
l’ocell es fa metàfora.

A la segona part, «Roca emergida», se sintetitzen bona part dels elements exposats i destaquen les metàfores de moviment. Com en el poema «L’or del Cadí»:

La muntanya gira dins nostre
com una pedra de molí: en cada tomb ens transmet
l’anhel de la terra. El foc del riu ens mou.
Ara i adés, sentim l’alè d’una cançó extingida
a les cingleres de l’esperit. Sortim a fora
i enfilem el camí del bosc: travessem
tarters i timonedes, planells i tossals.
Caminem sempre amunt, des de l’antigor,
oferint la cendra i l’or del que som —mirada i veu,
desig i neguit— al rostre primordial de la pedra.

El poeta accepta el repte. Des dels «bancals de la paraula», decideix habitar aquest espai on el temps i la natura es fonen com un «aiguafoc» de revelació on el temps esdevé un «Rellotge de foc»:

Hi ha un rellotge de sol
en cada camí de terra,
un rellotge que compassa
el trepig dels homes
i el connecta amb l’univers.

D’aquesta manera, la paraula mostra la passió del temps alhora que forja el propi destí:

Així mateix, hi ha un rellotge roent
en cada paraula, en cada gest,
un rellotge que forja els versos
del destí i els escriu sota la pell.

Aiguafoc és un llibre bell, serè, construït amb saviesa i paciència, en què Joan Graell ens parla, des de l’amor al Pirineu i a la llengua catalana en aquest territori, de la màgia de la natura en el vers.

Vicenç Llorca
Poeta i escriptor