Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

Continua llegint

LA CABANA DEL MOLÍ

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

 

Joan Graell i Piqué

LA LLUNA I EL GINJOLER

LA LLUNA I EL GINJOLER

A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
la paret de l’hort perllonga
l’absència d’una flor.

El fang de la tristesa
es cou al forn:
al fons de la vall, el riu
perd els colors del foc.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra?

Ara ja intueixo l’oblit
en les no-flors de la bardissa
i sovint camino
per la cancarulla del pou
d’ombres que ha engolit
el desig dels teus pinzells.
L’argila del pit
ja no admet cap inscripció.
Malgrat que el món encara gira,
hi ha un serradell que no es mou:
hi roman —i ja per sempre—
el cor esfilagarsat de la lluna,
el plany silent del ginjoler.

Joan Graell i Piqué

*cancarulla: vorera, extremitat.

Fogaina

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

RELLOTGE DE FOC

 

Poema publicat al núm. 3 de la revista PORTELLA. Andorra, tardor de 2011; posteriorment revisat, la versió definitiva del qual —aquesta— tancarà el llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

  RELLOTGE DE FOC

Les quatre estacions
Irene Vilana

(Organyà 1962-1988)
Al llarg de la seva curta però intensa trajectòria artística (va morir a l’edat de 26 anys), Irene Vilana va crear al voltant de quatre-centes obres, entre pintures i gravats, en les quals cerca l’expressió il·limitada del sentiment com un camí per mostrar els vincles latents que connecten la natura i l’univers amb l’home.

 

RELLOTGE DE FOC

A la memòria del meu pare, que fou
un home obert a la claror del temps.

Hi ha un rellotge de sol
en cada camí de terra,
un rellotge que compassa
el trepig dels homes
i el connecta amb l’univers.
Hi ha un rellotge enardit
en cada portell del cor,
que ens empeny a caminar
per atènyer la memòria
encesa de la sang.
En l’afinitat de la roca
hi ha un rellotge mineral
que mesura, des de l’origen,
la claror de les mirades.
A les parets de la foscor,
quan s’afua la nit,
un rellotge de lluna
tendra ens commou.
Hi ha un rellotge sense agulles
que persisteix dins nostre
en cada acte de resistència,
en cada floració de l’amor;
un rellotge virtuós
contra la solitud i el desconsol,
que llaura la terra desolada
per la misèria i sembra
el blat que la refon.
Aquest rellotge arrenca
la cobdícia de soca-rel
i obre clarianes
en l’ofec del bosc.
Hi ha un rellotge màgic
a les ales d’un ocell blau
que solca l’ànima de la muntanya
i ens guia tothora
per corriols inesperats.
Així mateix, hi ha un rellotge roent
en cada paraula, en cada gest,
un rellotge que forja els versos
del destí i els escriu sota la pell.
Al forn de la memòria,
el fang del goig i la sorra
del dolor es couen a pleret,
amb la mesura del somni,
i conformen la ceràmica
i el vidre que guardem
com or del temps
a les poselles de la ment.
Ara i adés, un rellotge
tèrbol s’ablaneix quan el cel
s’ennuvola… Just aquí,
on l’escriptura recull
les engrunes del silenci,
un rellotge de pèndol,
que no percebem, oscil·la
entre el vers i la muntanya.

El cau de la serp

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

Serp4 FET SERVIR AQUEST

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

 

* freixera: freixe