Entrevista de Selva López

Selva López
Periodista

Joan Graell i Piqué (Cambrils —Solsonès—, 1971) ha escrit diversos reculls de poemes i col·labora en dues publicacions de l’Alt Urgell. Resident a Organyà, els seus poemes denoten una especial admiració per la natura i l’entorn que l’envolta. La seva obra ha estat reconeguda en diverses ocasions i l’ha fet mereixedor de premis com el segon guardó de poesia del I Premi de poesia Joan Duch per a poetes joves o el Premi Guillem Viladot de poesia, amb el recull Llibre del vesc. També ha estat distingit en el camp de la narrativa, on ha obtingut el Premi de narració literària Vila de Puigcerdà 2000, amb el conte El Negre de Surri, i ha quedat  finalista del V Premi de narració literària Pirineu gràcies al conte Aligneu.

Quan i perquè decideixes endinsar-te en el món de la poesia?                    
Jo vaig descobrir la poesia en la meva època d’estudiant a l’institut. Allí vaig tenir la sort de trobar uns professors de literatura que ens incitaven a llegir poesia. Així, a les aules i a la biblioteca, en contacte directe amb els llibres, se’m van manifestar per primera vegada la inquietud poètica i el neguit literari que des d’aleshores m’han impulsat a escriure.

Quins han estat els teus mestres més influents?
Jo vaig començar a escriure condicionat per la influència de diversos autors de la literatura catalana i castellana. Actualment, els poetes a qui em sento més proper són Joan Vinyoli i Lluís Solà. El meu mestre, però, ha estat el poeta de Peramola Josep Espunyes. Quan jo començava a escriure, ell es va interessar pels meus poemes i em va dir que la meva poesia tenia força, però que em convenia depurar i millorar l’estil poètic. Ell em va ensenyar algunes tècniques i habilitats de l’ofici de poeta.

Continua llegint

A la casa d’enlloc

Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona

Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).

(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)

 

En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?
A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.

També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.

En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.

Continua llegint