El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

Continua llegint

LA LLUNA I EL GINJOLER

LA LLUNA I EL GINJOLER

A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
la paret de l’hort perllonga
l’absència d’una flor.

El fang de la tristesa
es cou al forn:
al fons de la vall, el riu
perd els colors del foc.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra?

Ara ja intueixo l’oblit
en les no-flors de la bardissa
i sovint camino
per la cancarulla del pou
d’ombres que ha engolit
el desig dels teus pinzells.
L’argila del pit
ja no admet cap inscripció.
Malgrat que el món encara gira,
hi ha un serradell que no es mou:
hi roman —i ja per sempre—
el cor esfilagarsat de la lluna,
el plany silent del ginjoler.

Joan Graell i Piqué

*cancarulla: vorera, extremitat.

Joseph Brodsky: l’exigència del poema

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

Continua llegint

LA VALL · Adaptació d’«Os Eidos» · Lluís Felip

Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip

Uxío Novoneira Retrat

Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales

Lluís Felip

Lluís Felip

Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990

El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.

Per a l’Aranatze

……………………………………………………………………..

Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…

* * *

[COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…]

1952

……………………………………………………………………..

Haig d’anar al Cadinell i a la canal Baridana
ajeure’m a la Bacanella en una clariana.
Haig d’anar al Prat dels Agols i a Sant Salvador
a la Plana, a l’Estivella i als Planells del Sastró.
Haig d’anar a Sorribes de la Vansa i a Tuixent
a Sant Pere, Josa de Cadí i Adraén.
Haig d’anar a Colldarnat, passar per l’Espluga
pujar al Montsec, a Banyeres i a la Muga.
Haig d’anar a Cerneres i al dolmen d’Ossera
baixar al Lavansa i caminar per la ribera.
Haig d’anar al Sisquer passar coll de Creus i, a peu,
fer camí avall, cap a Cerc i a la Seu.
Haig d’anar als Garrics i al Roc de Cogul
i a un prat tot sol on no em vegi ningú.

* * *

[HEIN d’ir o Pía Páxaro i a Boca do Faro
deitarme na Campa da Lucenza nun claro.
Hein d’ir á Devesa da Rogueira i a Donís
ó Rebolo á Pinza i ó Chao dos Carrís.
Hein d’ir a Lousada i a Pacios do Señor
a Santalla a Veiga de Forcas i a Fonlor.
Hein d’ir ó Cebreiro pasar por Liñares
rubir ó Iribio a Cervantes i a Ancares.
Hein d’ir a Cido i a Castro de Brío
baixar i andar pola aurela do río.
Hein d’ir a Céramo cruzal’o Faro i entón
debrocar pra baixo cara Oéncia e León.
Hein d’ir a Vales i a Pena da Airexa
i a un eido solo onde ninguén me vexa.]

Continua llegint

Fogaina

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

AIGUAFOC · bancal, roca, faune

Aiguafoc - coberta

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica. Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune