Creix a les mans l'embruix dels astres...

Els bancals del vers

◊ B12

Poema “El guardià de ramats – XXXII”, d’Alberto Caeiro, heterònim de Fernando Pessoa, del llibre Poemes d’Alberto Caeiro, traduït per Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

El guardià de ramats

XXXII

Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sia Déu, que no soc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament,
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia
i estima?

Alberto Caeiro

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Podeu llegir una aproximació poètica a Alberto Caeiro i Fernando Pessoa aquí.