Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Cant de mi mateix · Walt Whitman

Els bancals del vers
B3

Poema “Cant de mi mateix (21)”, de Walt Whitman, del llibre Fulles d’herba, traduït per Jaume C. Pons Alorda. Barcelona: Edicions de 1984, 2014.

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…


Ell i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències, un panteisme omnívor, i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina. Cada poema ens permet participar en una gran dansa còsmica, com si tot l’univers fos una òpera harmònica i sublim, vertiginosa i extrema.

[Fragments del pròleg Aquests cants per a tu, de Jaume C. Pons Alorda, a l’edició en català de Fulles d’herba, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.]

 

CANT DE MI MATEIX

21
Jo soc el poeta del cos i soc el poeta de l’Ànima,
Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu,
Els primers me’ls implanto per fer créixer el meu jo, els segons els tradueixo a una nova llengua.

Jo soc el poeta de la dona ben igual que de l’home,
I dic que és genial ser una dona com ser un home,
I dic que no hi ha res més gran que la mare dels homes.

Jo canto el cant de la dilatació i de l’orgull,
Ja hem tingut prou encongiments i súpliques,
Jo tan sols mostro que la mida només és desenvolupament.

Has deixat enrere els altres? Ets el President?
Això són banalitats, perquè tots arribarem, i anirem més enllà encara.

Jo soc aquell que es passeja amb la nit dolça i fecunda,
Jo crido la terra i la mar mig posseïdes per la nit.

Estreny-me més fort, nit de mamelles despullades —estreny-me més i més fort, nit magnètica i nodridora!
Oh nit dels vents del sud —nit d’immenses i poques estrelles!
Oh tranquil·la nit capcinejant —folla i nua nit d’estiu!

Somriu, voluptuosa terra d’alè fresc!
Terra de somnolents i líquids arbres!
Terra òrfena de ponent —terra de muntanyes coronades de boira!
Terra del doll vitri i cristal·lí del pleniluni acabat de tenyir de blau!
Terra de brillantors i d’obscuritats que taquen les aigües del riu!
Terra de netíssims núvols grisos que es fan més lluminosos i més clars en honor meu!
Terra d’amples abraçades —riquíssima terra de pomerars exaltats!
Somriu, que el teu amant ja arriba!
Pròdiga, m’has donat el teu amor —per tant jo et dono el meu amor!
Oh inexplicable amor apassionant!

Walt Whitman
Traducció de Jaume C. Pons Alorda
Fulles d’herba
Edicions de 1984, Barcelona, 2014.

El podeu escoltar aquí.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Els bancals del vers | s'ha etiquetat en , , , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent