Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Joseph Brodsky: l’exigència del poema

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

*  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *

CANÇÓ DE BRESSOL DE CAPE COD

(Fragment)

XI

Dels grans assumptes en queden les paraules de la llengua, la llibertat
en el contorn dels arbres, una rècula de xifres d’anys,
i també un cos mirant l’oceà amb un barret de paper.
Com un bon mirall, el cos s’alça en la foscor:
en el seu rostre, en la seva ment
no hi ha res, excepte la mar picada.

Format d’amor, paraules barroeres, por a morir, cendres,
notant la fragilitat dels cossos, la vulnerabilitat de l’engonal,
el cos erecte davant l’oceà fa d’emissor de semen
als límits de l’espai: amb llàgrimes que argenten les galtes
l’ésser humà és el vèrtex de si mateix
i penetra en el Temps.

L’extrem oriental de l’imperi se submergeix en la nit, fins al coll.
Un parell de petxines paren l’orella al cargol del seu verb,
és a dir, escolten la seva pròpia veu. Això
reforça les cordes vocals, però malmet la vista.
En el temps pur no hi ha obstacles
que provoquin l’eco.

Xafogor. Només si, sospirant, t’estires
sobre l’esquena, pots dirigir la parla seca
cap enlaire en direcció a les regions eternament mudes.
Tan sols el fet de pensar en tu mateix i en aquest país tan gran
et llança a la nit de paret a paret,
a tall de cançó de bressol.

Dorm tranquil, doncs. Dorm. Amb aquest precís significat: dorm.
Dorm com només dormen els que ja han fet l’últim pipí.
Els països confonen els mapes, acostumats a altres latituds.
No preguntis, si grinyola la porta,
«Qui hi ha?», i no te’n refiïs mai,
de qui contesti «Soc jo».

Joseph Brodsky
Traducció de Judit Díaz Barneda
Poemes escollits
Barcelona: Edicions de 1984, 2013



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Poesia, Sobre poesia i literatura: textos crítics i aproximacions | s'ha etiquetat en , , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent