Prendre la paraula

jordimartifont

4 d'octubre de 2006
0 comentaris

Humanitària_20

Publicat al número 23 de la revista Catalunya.

Ressegueixo la premsa de fa només uns mesos, els diaris que vaig llegir un darrere l?altre abans de salvar-los definitivament de la brossa, i m?aturo davant d?una portada que reprodueix una ciutat cremant, edificis destruïts, columnes de fum. Suposo, perquè no els veig, que entre fum i enderrocs també hi havia persones…

Quina poca vergonya i quina manera tan fastigosa de qualificar una guerra. D?això de Kosova, els nostres amos en van dir que era humanitària, una guerra humanitària, amb les bombes fent efectes colaterals dia sí i dia també. Mortes i morts, persones a qui els va tocar rebre l?humanisme que no anava dedicat a malmetre els edificis, els soldats i els periodistes, les fàbriques i l?entramat tecnològic-industrial estatal serbi dedicat a fabricar i justificar la mort. La mort contra la mort, els assassins contra els assassins, l?horror contra l?horror.

Per cert, meravelloses les imatges que van emetre les televisions dels països de l?Otan per convèncer la gent dels seus dominis de com la seva parenta sèrbia i els altres mitjans de comunicació d?aquell estat falsificaven la guerra i la realitat en general. I dic meravelloses perquè amb la seva crítica s?estaven definint a si mateixes com mai no havien fet amb tanta claredat.

Aquí ens van pintar la guerra com a ?humanitària? i allà els la van pintar com a ?agressió feixista?. Maleïts els amos de les paraules, maleïts els gossos de la guerra, maleïdes les llàgrimes dels refugiats convertides en espot publicitari, maleïts tots els expulsadors, totes les genocides, tota la mort organitzada en nom de més i més paraules.

I maleïts les que aquí, a l?occident capitalista, es van oposar a la guerra parlant en termes d?abans de la caiguda del mur de Berlín, fent costat a Milosevic perquè s?enfrontava a l?Otan i dibuixava una resposta ?alternativa? absolutament esgarrifosa. Em rebenta veure que hi ha gent amb qui comparteixo costat en mil i una històries reivindicatives a la recerca de la llibertat (o, com a mínim, amb la intenció d?apropar-nos-hi cada dia més) que, mentre els ultres serbis netejaven, torturaven, violaven, expulsaven i saquejaven les vides de centenars de milers d?albanokosovars, s?entestaven en defensar l?actual règim polític serbi com a exemple de coherència d?algun tipus d?esquerra. Vomito damunt d?elles i ells, de tots ells i totes elles, dels nacionalistes serbis excloents carregats d?odi a la diferència i dels economistes otaneros obsessionats en la reconstrucció quan encara no havia caigut el primer míssil. Són els mateixos, o encara no us heu adonat que Clinton, Milosevic i els seus afegits i clònics coincideixen precisament en viure a anys llum d?una de les paraules preferides del primer? Cap dels dos és humà, perquè la neteja ètnica no és humana i la guerra no és humana, per molt que ens ho vulguin fer creure, per molta tele que ens matxaqui els últims espais de silenci que encara ens queden.

            Remiro el diari que m?ha enviat a pensar i m?adono que els edificis enfonsats i les columnes de fum no són de Kosova. Les ruïnes són de Grozni i la base de la mort és l?ascens electoral del partit que ha de continuar l?entrada de Rússia al món capitalista, Abans Ieltsin i ara Putin. Tant se val, els assassins vénen i van, totes i tots, a la mateixa casa: Mathaussen, la seva casa.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!