Escoltant el carrer

amb Joan B. Gavaldà

Que fem amb els nostres presoners?

Els nostres presoners

Fa setmanes que em ronda pel cap una idea que no m’atrevia a posar-la sobre la taula per por de ser titllat d’insensible i insolidari, però després de veure com ens estem comportant tots plegats m’he atrevit a fer-ho.

Mireu, ras i curt, si volem avançar cap a la llibertat plena de Catalunya, no podem ser ostatges emocionals dels presoners i exiliats.

Sempre hem dit que el procés d’independència iniciat a Catalunya volíem que fos democràtic i pacífic, però això no significa que no podem fer un paral·lelisme en les “batalles” i “guerres” d’independència d’altres temps i llocs del món.

Com l’estat espanyol coneix molt bé el nostre tarannà, el primer que va fer va ser engarjolar els líders socials (Cuixart i Sanchez), posteriorment els polítics (Bassas, Forn, Forcadell, Junqueras, Romeva, Rull i Turull) i anant amenaçant de presó a la direcció dels Mossos, Alcaldes i membres dels CDR. Amb aquesta estratègia els catalans vam caure de quatre grapes amb la solidaritat ben entesa dels nostres compatriotes. Però heus aquí el parany, mentre estem entretinguts amb els nostres companys de lluita no avancem cap a la independència.

Algú es pot imaginar en mig d’una batalla que un dels bàndols aturés tota la seva activitat per intentar negociar els seus presoners? L’intercanvi de presoners, o la seva llibertat o amnistia es negocia quan tens res a negociar, o fas una missió de rescat o t’esperes al final de la guerra, mai en mig d’una batalla.

Companys crec que els nostres presoners i exiliats ho haurien d’haver sabut això, perquè si no ho sabien, van ser uns inconscients i si n’eren conscients, van ser la peça clau per posar un gran fre cap a la llibertat nacional i poder seguir jugant a l’autonomisme amb pell d’independentistes.

Tothom sabem que els judicis contra els nostres presos seran una farsa, llavors perquè perdre el temps amb un hedonisme malaltís per canviar una cosa que tenim clara que no podem? Per tant, perquè no avancem llavors en fer efectiva la República, no una república dins dels pobles ibèrics de l’estil de Company, sinó una república a l’estil de la portuguesa, lliure i independent.

I si tots els nostres esforços els dediquem a la causa justa, a recollir més suports internacionals, en crear la primera administració electrònica de la República, etc. i finalment saltem al buit, l’èxit és possible. Llavors com a un actor més reconegut internacionalment podrem començar a negociar el repartiment d’actius i passius del que significa una escissió d’aquesta magnitud (ho estem veient amb el Brèxit) i com no, la llibertat dels nostres presoners i el retorn dels nostres exiliats.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.