Mediterrani, el cementiri dels refugiats

Amb l’arribada del bon temps es torna a intensificar l’empresa titànica de milers de persones, fugint de la guerra i la fam, de creuar la Mediterrània del sud cap al nord.

Les últimes dècades els punts “calents” dels grans moviments migratoris de la Mediterrània, eren Marroc cap a les costes d’Andalusia i Líbia cap a Lampedusa, Malta i Itàlia. Aquests primers moviments migratoris del sud d’Àfrica cap a Europa tenien una base majoritàriament d’escapament dels llocs d’origen per motius econòmics, manca d’aliments i recerca d’un nou futur. És cert que alguns conflictes bèl·lics d’Àfrica central desplaçaven i empenyien a certa població a recórrer milers de quilòmetres fins arribar a les costes del Marroc o de Líbia, on màfies locals els facilitaven “embarcacions” que no aguantaven un mínim d’onatge, a canvi de les seves pertinences.

Les influències del govern i la monarquia espanyola sobre la monarquia “absolutista” marroquina semblaven haver desembocat en acords per reduir en tot el possible la partida de tantes pasteres, però estèrils en la pràctica. L’arribada d’immigrants a Espanya per mar, en el primer trimestre de 2018, gairebé s’ha duplicat, i ja són 8.162 les persones, que han arribat a embarcacions per les costes peninsulars i les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, 1 94,1 % més respecte al mateix període de 2017, segons l’últim informe del Ministeri de l’Interior. Per la seva banda, el govern italià va fer el mateix amb el “dictador” Gaddafi per frenar la sortida des de Líbia de persones subsaharianes que tenien com a destinació Europa, però amb la mateixa sort que Espanya.

Aquesta primera onada de migracions que creuaven la Mediterrània a la recerca de la possibilitat d’un futur millor del que deixaven al seu país d’origen, s’ha aguditzat en els últims anys amb la guerra a Síria, i des de la mort de Gaddafi que ha deixat un buit de govern i institucions a Líbia escenari propici per a noves màfies.

Després de 7 anys de guerra a Síria s’ha elevat a la màxima potència el patiment, la desesperació i la violència dels seus habitants. No entrem avui en el conflicte, sinó en les conseqüències d’aquest. Segons dades d’UNICEF, a Síria i als països veïns, 13,1 milions de persones necessiten ajuda humanitària, inclosos 5,3 milions de nenes i nens, dels quals 1,2 milions viuen en zones de difícil accés i 170.000 en zones assetjades de Síria. A més, 2,6 milions de persones es troben refugiades al Líban, Jordània, l’Iraq, Turquia i Egipte. Des de principis de 2018 uns 1.000 nens van morir o han resultat ferits. Molts altres han estat torturats, segrestats, han estat víctimes de violència sexual o han estat reclutats per grups armats.

La UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió que no s’ha complert.

Davant un panorama com aquest, gairebé 6,1 milions de persones s’han vist desplaçades dins de Síria i 5,5 milions viuen com a refugiats en els països veïns. Aquestes xifres ens fan obrir els ulls al fet que molts refugiats vulguin marxar dels camps de la zona habilitats per a ells i buscar fortuna creuant la Mediterrània. Moltes ONG relaten com un gran nombre d’ells han fugit fins a 7 vegades per esquivar l’horror de la guerra i sobreviure.

Avançant en el setè any de conflicte bèl·lic, la UE no ha sabut donar resposta a l’intent d’entrada massiva de refugiats per via marítima, i menys resoldre el conflicte bèl·lic. Ha deixat com una política “domèstica” dels estats del sud d’Europa, Espanya, Itàlia, Malta, Grècia o Xipre, posar frens als intents de milers de persones que fugen de l’horror de les guerres de trepitjar el continent.

Amb l’inici del conflicte a Síria, la UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió. Un incompliment que s’ha generalitzat a tot Europa. En el cas d’Espanya només han arribat 1.212 dels 17.387 refugiats sense que, pel que sembla, hi hagi hagut cap conseqüència.

L’actualitat no cessa. Aquesta primera setmana del mes de juny ja hem pogut veure com a un vaixell, l’Aquarius, amb més de mil refugiats se li ha denegat l’amarratge en ports italians i maltesos, veient-se obligat a vagar per la Mediterrània a la recerca d’un port on ser acollit. Malauradament aquesta serà la tònica general d’aquest estiu de 2018, com ho ha estat els estius anteriors, més encara després del recent nomenament del govern populista italià de Giuseppe Conte amb un programa polític “antimigració” clar. Per la seva banda, el president espanyol Pedro Sánchez, guiat per un afany de distanciar-se de la política que duia a terme, en aquests temes, l’executiu de M. Rajoy, s’ha afanyat a fer unes declaracions on apuntava poder acollir a uns 900 refugiats d’aquest vaixell. Però, què farà quan sorgeixin més casos com aquest? I a les tanques de les fronteres de Ceuta i Melilla ¿se seguirà disparant a tot aquell que vulgui saltar per entrar en territori europeu?

Publicat el 12 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com

Quant a joangavalda

Politòleg. Opinador del que m'envolta.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Mediterrania i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*