Un viatge per la llengua

El segon dia a Barcelona he esmorzat en un bar. Hi he demanat un cafè amb llet i un croissant a una cambrera jove. Ella no s’ha equivocat la meva demanda en català, però m’ha parlat sempre en castellà. Al mateix bar a prop de l’estació Maria Cristina hi ha hagut vuit clients: una parella (de feina) han parlat un català un poc castellanitzat, cinc joves sempre en castellà i un ancià que no ha pronunciat res.

He fet dos tràngols al matí, després he dinat en un restaurant coreà molt bo. Curiosament gairebé tots clients que hi han menjat tenen cares asiàtiques jo inclòs, per tant no diré quins idiomes hi hem utilitzat.

A la tarda he visitat la Botiga de VilaWeb, i hi he comprat dues camises. Tot seguit he pres una cervesa en un bar de la rambla de Catalunya. Allí quatre turistes han parlat en l’alemany i tres joves han conversat en castellà.

Al vespre he sopat amb una amiga japonesa que viu a la ciutat, i hem parlat sempre el nostre idioma matern sense complicar-se la vida.

Al metro en quatre trajectes d’avui, he sentit sis persones parlant en català, vint en castellà i sis en els altres idiomes. Ara sumen amb el resultat dels bars i la Botiga: Català 9, Castellà 28 i Altres 10. 19% de la gent parla en català a Barcelona.

Deixo de banda el nostre viatge d l’any passat perquè sóc a Barcelona. D’antuvi hi he comprat EL PUNT AVUI que no es ven a Mallorca. Demà cercaré uns llibres en català.
Per cert  he sentit molt poc l’idioma que escric  tret dels anuncis del Vueling i del TMB. Al bus, al metro, al restaurant xinès i a l’hotel gairebé ningú no parla’l, sinó com a mínim he sentit el castellà, l’anglès, l’alemany, el francès, l’italià i el coreà, etc.. Sí que és veritat que hi ha molts de turistes estrangers i un diumenge a la ciutat és com així…
Bé demà dilluns serà diferent. Passaré per la botiga de VILAWEB.

De Suïssa romanxòfona vàrem seguir cap a Àustria. Vàrem passar per Liechtenstein, Àustria (Tirol), Itàlia i Àustria (Tirol Oriental i Caríntia). Per això traspassàrem quatre fronteres polítiques.

Pel que fa a les fronteres lingüístiques, no hi havia cap perquè aquestes zones alpines dels quatre països -Suïssa, Liechtenstein, Itàlia i Àustria- la gent parla alemany exclusivament.

El pas de Brenner és la frontera entre Àustria i Itàlia. Malgrat que hi ha el senyal bilingüe per la raó política, l’ús de llengua no canvia per aquesta línia

Vàrem entrar Tirol del Sud. Entre Àustria i Itàlia no es va moure la frontera a causa de la segona guerra mundial. Encara que Tirol del Sud ha tingut uns conflictes nacionalistes durant unes dècades, actualment si fa no fa viu en pau amb el bilingüisme: l’alemany i l’italià. En aquest viatge hi vàrem passar per la conveniència del trajecte, i no hi vàrem tenir cap avinentesa d’escoltar el parlar de la gent.

Vàrem traspassar una altra frontera.

Arribàrem a Maria Luggau.

Quant a les fronteres lingüístiques, dins de les serralades alpines estan molt complexes entre quatre llengües sobretot al voltant de la zona romanxa.

Aquestes dues fotos indiquen que hi ha la frontera entre dues províncies: Ticino -la regió italòfona- i Graubünden -la regió germanòfona (68%), romanxòfona (15%) i italòfona (10%)-. Teòricament aquesta frontera ha de coincidir a la de dos idiomes romànics: l’italià i el romanx. Tanmateix ningú no vivia per aquí, només vàrem veure

aquests animals.

L’animal alpí?

Ens vàrem allotjar en un hotel a Disentis/Mustér. Disentis/Mustér és un poble de la zona romanxa. Biel/Bienne per què havien passat en aquest viatge és la ciutat bilingüe més gran (53.000 habitants) de Suïssa. D’altra banda aquest poble petit (2.100 habitants) també és bilingüe: el romanx i l’alemany en aquest cas.

Vaig sentir el romanx sovint quan passejàvem pel poble. A l’hotel, als carrers, a les botigues i als restaurants aquesta llengua estava vivent. La qual cosa em feia una mica de gràcia sense solta ni volta. En llarg d’aquest viatge vaig trobar molt poca pista de les llengües minoritàries europees: l’occità, el bretó, el flamenc a França, el platt de Lorena, l’alsacià, etc. Però aquí va ser diferent, la gent utilitzava l’idioma retoromànic sense afectació, també hi havia nombrosos escrits (monolingües i bilingües) com així.

Vaig escoltar la ràdio local en l’idioma romanx, no vaig entendre gairebé res d’allò que parlaven. Encara que no sóc català ni cap dels nadius dels idiomes romànics, comprenc alguna part del francès o l’italià. La qual cosa em feia pensar que dins de les serralades alpines aquesta llengua s’havia allunat molt dels altres parlars llatins i amb aquesta condició geogràfica havia pogut sobreviure fins ara.

Vaig anar a l’estació de tren turistic. Hi vaig cercar diaris en romanx (diuen que s’editen dues vegades per setmana), però no n’hi havia cap. En canvi hi vaig trobar aquest rètol.

線路を横切ってはいけません！En japonès correcte. Em vaig empegueir moltíssim, perquè pensava que no era necessari una línia de la meva llengua materna per als turistes compatriotes que normalment eren educats i podien llegir en anglès.

Dos llibres del retoromànic. Curiosament el diccionari visual a mà dreta de la foto s’escriu en quatre parlars: el retoromànic estàndard (rumantsch grischun) i els tres dialectes (sursilvan, surmiran i ladin).

Per a home o dona? Women’s?

Ja hem vist (o hem cercat) les fronteres lingüístiques a Bèlgica, Luxemburg, França i Alemanya. Suïssa és un país muntanyós i la qual cosa condiciona molt la situació de les llengües. Els germanoparlants parlen l’alemany suís, els francoparlants tradicionalment parlava el francoprovençal, a la zona italòfona la gent parla el llombard (un dialecte italià), i existeix el romanx o el retoromànic. Llevat del romanx tots tres grans no eren els estàndards: l’alemany, el francès i l’italià, i també han tingut molts subdialectes.

Aquesta foto del llac Murten on passa una frontera de dues llengües: l’alemany i el francès. Així que a Suïssa tant les muntanyes com els llacs delimiten el territori lingüístic. Hi vàrem menjar uns entrepans i vàrem partir cap a la zona del romanx sense passar les fronteres muntanyoses per falta de temps.

Després d’unes hores vàrem arribar una entrada (Oberalppass: 2044 m d’altura) del món retoromànic per la primera vegada de la nostra vida.

Vaig comparar “El bilingüisme mata” del Pau Vidal. M’interessa força pel llibre que ens adverteix d’una perillositat del bilingüisme a Catalunya.

El nostre viatge lingüístic continua. Vàrem entrar Suïssa que té quatre idiomes oficials. Tant Suïssa com Bèlgica que havíem vist tenen clarament les fronteres de les llengües. Segons el mapa, moltes fronteres provincials i municipals coincideixen amb les dels parlars.

Un exemple de la frontera: una entrada a la zona germanòfona de la francòfona. Curiosament es pot llegir “benvinguts” en quatre idiomes: tres oficials i l’anglès.

Vàrem passar una ciutat bilingüe Biel/Bienne. Naturalment Biel és un topònim en alemany i va ser oficial, d’altra banda es diu Bienne en Francès. Biel/Bienne és el nom oficial de la ciutat suïssa des del 2005 de manera que els germanoparlants i els francoparlants tinguin les mateixes ciutadanies. Vaig fer aquestes fotos dels senyals bilingües al meu entorn quan aparcava, poca estona, el nostre cotxe per comprar entrepans.

Diuen que l’educació de la ciutat és perfectament bilingüe. També l’administració, l’emissora i la premsa, etc. Sens dubte dues llengües funcionen equivalentment en tots els àmbits.
Crec que el bilingüisme taxatiu com així no mata a ningú, però em sembla que allò que el duen a terme és moltíssima feina. A més a més em sap greu que s’utilitzin el bilingüisme (el trilingüisme a Balears) com a subterfugi pertot arreu als països catalans.

Després de Lorena i Alsàcia, vàrem arribar en una ciutat petita, anomenada  Rörrach a Alemanya. Rörrach se situa molt a prop de la triple frontera d’Alemanya, França i Suïssa. Hi vàrem visitar el museu dels tres països (Dreiländermuseum).

Vaig trobar aquest escrit  a la secció lingüística del museu.

En aquestes zones de tres països -França, Alemanya i Suïssa (regió germanòfona)- actualment la gran majoria de la gent utilitza el francès, l’alemany estàndard i l’alemany suís (no és oficial) respectivament. Però a totes tres províncies històricament es parlaven el dialecte alamànic: l’alsacià (França), el badish (Alemanya) i l’alemany suís (Suïssa).  Malgrat que la triple frontera no existia en l’àmbit lingüístic, els poders l’han posat.

Dos diccionaris: el badish i l’alemany suís.

De Lorena vàrem venir a Alsàcia. Solia anomenar Alsàcia-Lorena (Alsace-Lorraine: francès, Elsaß-Lothringen: alemany) perquè aquestes dues províncies han tingut les històries bastant comunes. Em sembla que Alsàcia manté més la cultura alemanya i la identitat del parlar que Lorena.

Obernai (foto) és una vila mitjana, bonica i germanitzada per les cases de l’entramat de fusta.

Vàrem visitar el Museu Judéo-Alsacien (jueu alsacià) a Bouxwiller. Ens feia una mica de por quan hi vàrem entrar, perquè un atac terrorista -quatre morts- havia passat al Museu Jueu a Brussel·les feia poc més de tres mesos. Al contrari de l’angoixa, el museu petit -la sinagoga antiga- era pacífic, ens hi interessava molt pels continguts. Un dels quals és aquesta presentació que mostra els mots alsacians manllevats de l’hebreu.

A Alsàcia hi havien viscut molts jueus per l’edat mitjana abans d’haver-hi els pogroms. Una hipòtesi diu que els jueus expulsats (o fugits) se’n van anar a Europa oriental amb un dialecte alemany, i els descendents dels quals són els asquenazites i el seu idioma és el jiddisch. Una altra hipòtesi insisteix que és probable que els asquenazites tinguin la sang dels khàzars no pas dels hebreus.

En qualsevol cas aquests dos idiomes -l’alsacià i el jiddisch- pertanyen a la família germànica i han tingut les històries distintes durant deu segles. I ara tots dos són minoritzades per les raons diferents. El llibre de la mà esquerra és una introducció de la llengua Jiddisch escrit en japonès.

Aquest mapa indica la frontera lingüística de Lorena. La part superior (verda) és la zona del platt o el fràncic lorenès, i la part inferior (rosa) és francòfona. Entre elles ha de ser, teòricament, la frontera de dues llengües. Per tal de trobar-la, hi vaig conduir curosament amb el mapa i hi vaig observar moltes coses. Però no hi havia res, no vaig veure cap senyal de la frontera antiga dels idiomes.

En canvi vaig trobar aquests escrits en alemany a l’interior de la zona. La qual cosa ens va dilucidar que aquí la gent utilitzava el platt o el dialecte alemany.

Vàrem anar a la frontera política entre Alemanya i França en un lloc molt agrest. Hi havia una fita o un monument de pedra, l’inscrit bilingüe del qual deia “separant jadis les peuples reunit aujourd’hui les hommes“. Per aquesta zona dos països van lluitar moltes vegades, i finalment Lorena es va convertir en el territori francès. Els residents havien de canviar l’idioma -de l’alemany al francès- de l’ús públic, l’educació i l’administració, etc. I actualment molt poca gent pot parlar la llengua dels seus avis i besavis.

Vàrem arribar a Lorena. Ens vàrem allotjar en un chambre d’hote a Petit-Réderching. Encara que Lorena actualment és un territori francès, ha tingut una història llarga i complexa. A l’engròs abans de la primera guerra mundial va ser una província d’Alemanya, i durant la segona va ser ocupada pel Nazi. Pel que fa a la llengua, a la part nord de Lorena (Mosel·la o Lorena Alemanya) la gent parla tradicionalment el platt o el fràncic lorenès (germànic), en canvi la part sud sempre s’ha utilitzat el francès (romànic) o el lorenès (un dialecte francès).

Platt és un dialecte de l’alt alemany inferior i no té res a veure amb el plattdeutsch que és el baix alemany. D’altra banda l’alsacià (la llengua alsaciana) és un dialecte del baix alamànic. Doncs resulta que Alsàcia i Lorena tenen dos parlars distints -dialectològicament- de l’alemany.

L’amo (un francès) del B&B podia parlar un alemany estàndard sense problema, quan li vàrem preguntar moltes coses. Ens va dir que el seu capaç de l’idioma après per l’escola havia millorat per la feina que havia fet a Luxemburg, i que la seva família lorenesa mai no utilitzaven l’alemany dialectal ni estàndard.

Vàrem visitar un poble Bitche que era bonic i famós per una ciutadella. Quan vaig passar un carrer interior de Bitche, dos homes hi parlaven en un idioma que no era ni carn ni peix. Devia ser el platt, però no vaig tenir ni una manera de constatar-ho.

Quan passàvem pel Gran Ducat de Luxemburg, vàrem escoltar un ràdio en luxemburguès. L’idioma em sonava -no sé per què- una mixtura del neerlandès i el francès no pas l’alemany. El luxemburguès és un dels tres idiomes oficials del país i una llengua independent de l’alemany. Lingüistes expliquen que originàriament és una varietat del dialecte fràncic mosel·là de l’alemany.

Aquest llibre és un diccionari visual del luxemburguès per a nens. Hi trobo molts mots manllevats del francès.  Sobre el sistema germànic hi ha vocabularis romànics com si fos un anglès  al continent, la qual cosa m’interessa força per aquest parlar.

Fa uns anys vaig estar una setmana a Burg i a Stadtbredimus: ambdós pobles eren petits al territori luxemburguès. Sí que m’hi sentia l’idioma minoritari, però no vaig trobar cap escrit amb l’ortografia luxemburguesa. Aquesta vegada -l’any passat- tampoc no vaig veure’n en un servei d’autopista. La foto mostra unes escriptures en dos idiomes: el francès i l’alemany. Aleshores vaig tenir un dubte que aquesta nació amb estat no volgués promoure el seu idioma autòcton, o que no tingués interès en “políticament correcte”.

Vàrem partir cap a Lorena. Quan fèiem el trajecte, vàrem passar la Comunitat Germanòfona de Bèlgica. Vàrem prendre cafè a Sankt-Vith. Sankt-Vith (la província de Lieja) és una vila petita i banal, no hi ha res d’especial.

Tots els papers penjats a l’entrada d’aquesta església del poble van ser escrits en alemany. A més quan vàrem prendre cafè en un bar, uns quants joves parlaven sempre el mateix idioma. Excepcionalment un cambrer d’aquell local ens va servir amb anglès fins que li demanéssim dos cafès en alemany.

Aquesta foto -l’oficina de turisme convivent amb la policia- mostra la situació lingüística de Sankt-Vith. Eingang (entrada) i polizei (policia) en alemany: l’idioma oficial del municipi. Uns cartells en Francès: l’idioma oficial de la província de Lieja. Uns papers sobre subvenir en tres llengües: l’alemany, el francès i el neerlandès són les de l’estat belga.

Vàrem visitar dos pobles:Wervik i Wervicq-sud al costat de la frontera entre Bèlgica i França . Des de l’edat mitjana Wervik va ser un poble flamenc més aviat germànic fins a l’any 1713. Es van desdoblar pel riu Leie perquè França va annexionar aquesta zona pel Tractat d’Utrecht. Des d’aleshores la part sud del poble  va esdevenir Zuit-Wervik (Wervik sud en flamenc). Durant tres segles s’ha canviat el parlar dels residents i també el nom del poble. Ara es diu Wervicq-sud i la gent parla francès exclusivament.

La banda meridional del pont és Wervicq-sud a França, i l’altra banda és Wervik a Bèlgica. Per això aquí coincideixen dues fronteres: política i lingüística. Avui dia hom pot passar aquest pont dels dos mons -germànic i romànic- sense cap mena de problema pel designi de la UE. Malgrat tot, no crec que Wernicq-sud torni a pertànyer a Flandes, ni que la gent hi recomenci a parlar flamenc.

Als països catalans ens acostumem els papers en dues llengües: català i castellà. Tanmateix a Bèlgica vàrem trobar molt pocs papers bilingües com aquests. El bilingüisme belga tret de Brussel·les és bastant delimitat tal com vaig escriure en aquest blog. Vaig fer aquesta foto una mica excepcional en un poble molt a prop de Wernik.

Bèlgica no és un país del bilingüisme excepte la capital Brussel·les. Malgrat que en aquest estat existeixen uns quants municipis amb facilitats lingüístiques per als llocs marginals, tampoc no són la materialització del bilingüisme institucional. Un exemple de la frontera lingüística belga és com així.

Vaig prendre aquestes dues fotos gairebé al mateix punt de la carretera.
No hi ha res d’especial. Només podíem veure dos senyals de les províncies en els seus idiomes: el flamenc i el francès respectivament.

Sí que és veritat que la frontera protegeix els drets dels parlants, però també és cert que una quarta part dels flamencs volen la independència.