Patriotisme i dignitat, oi tant que si!. Cordialment, com diu Joan Carretero, però amb contundència, cal dir que no conec a ningú que tingui la patent per a donar carnets de bons o mals patriotes, ni de gent amb dignitat o sense. És més, conec molta gent patriota i digne que militen a diferents partits del catalanisme polític: als autonomistes, als federalistes i als independentistes o sobiranistes. El patriotisme i la dignitat són una condició necessària però que no és suficient per a aconseguir la independència del nostre país complet.
“Amb Espanya no hi ha res a fer” ens diu Joan Carretero, i tots els patriotes independentistes hi estem d’acord. I “la nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència”, oi tant que si, totalment d’acord. Però la qüestió és: com hi arribem?, fent quina política?. Aquest és el gran tema de veritat.
I amb cordialitat però amb claredat, no crec que n’hi hagi prou amb una candidatura “que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació”. Perquè, si quan es facin les properes eleccions al Parlament de Catalunya no hi ha una majoria suficient per a fer aquesta proclamació unilateral, aleshores que s’ens proposa de fer?; tornar a les casernes d’hivern?: fins quan i per a fer-hi què?.
La política és una cosa molt complexa i la seva simplificació excessiva sol portar a posicions abrandades però estèrils o/i a les més grans frustracions. I si la política és complexa, aconseguir la independència ho és encara molt més. Per a avançar-hi cal treballar durament, dia a dia, per anar construint una majoria social i política, que es transformi també en majoria electoral, que vulgui la independència. I això, com qualsevol transformació de la societat i de l’economia, és més fàcil fer-ho des dels governs que no pas des de fora. N’estic plenament convençut després de la meva experiència de govern, tant al mon municipal com al Govern de Catalunya.
I a la Catalunya d’avui, segons les enquestes, una gran majoria de la població se sitúa del centre cap a l’esquerra i, al mateix temps, una majoria important declaren sentir-se només catalans o més catalans que espanyols. És, doncs, en la intersecció d’aquests dos grups (més potser alguns dels que se senten tant catalans com espanyols) on cal treballar en el dia a dia per a anar construint aquesta majoria social, política i electoral que ens permeti arribar a ser un país independent.
I això és el que ha fet ERC en aquests darrers anys. I ho hem de fer encara amb més força i convicció. Anar creant l’esquerra nacional -simultàniament independentista i de progrés-, l’esquerra catalana independent, l’esquerra antidogmàtica i pragmàtica, l’esquerra dels valors republicans. Aquesta és l’estratègia política que ens ha de permetre avançar en la construcció de la majoria nacional -social, política i electoral- que ens portarà a la independència de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!