Aquest darrer dissabte el Dossier Econòmic em va publicar aquest article que reprodueixo.
L’economia catalana, com l’europea i la mundial, està en una crisi profunda. Una crisi que, fins ara, ha tingut tres grans fases. Primera, una crisi de liquiditat del sistema financer, particularment el nord-americà. Segona, una crisi de solvència del sistema financer dels EEUU, degut a la important presència d’actius tòxics, que es contagia ràpidament al sistema financer mundial. Tercera, una crisi general de confiança dels consumidors i de les empreses amb la conseqüent caiguda de la demanda i les corresponents repercussions a l’economia productiva. La crisi no és més que el final d’una llarga etapa de diner molt barat i molt abundant. Això va permetre un endeutament desmesurat de les famílies, les empreses i, en alguns casos, també el sector públic, així com l’aparició de les bombolles financera i immobiliària. Almenys en termes relatius, tothom estava vivint per sobre de les seves possibilitats, la qual cosa era i és incompatible amb un desenvolupament econòmic sostenible.
Ja se sap que els governants i els economistes som relativament bons analitzant el que ha passat i els seus perquès, però no tant per preveure el futur o establir com sortir d’una crisi. I no hi ha dubte que s’està demostrant una vegada més. Què s’està fent i què s’està proposant per a sortir de la crisi?. Podem dir que, bàsicament, s’està utilitzant el mètode de “prova i error”. És a dir, es van fent actuacions per a provar si son efectives per a superar els problemes amb els que ens trobem. Un cop es comprova que són insuficients, o que no tenen prou efectivitat per a retornar la confiança en el sistema financer o per revifar la demanda, es prenen nous paquets de mesures complementàries. I això està passant a la gran majoria de països.
Davant dels problemes actuals crec que cal tenir la humilitat de reconèixer que ni governants, ni economistes, ni gurus, sabem exactament que cal fer per sortir-ne, ni tampoc quan en podrem sortir. Tanmateix, hi ha algunes coses en les que si que hi ha un cert acord, almenys a curt termini. Primera, que cal una nova, més efectiva i més eficient regulació del sistema financer a l’àmbit mundial. Segona, que cal avançar cap a un nou model productiu que no estigui basat en els sectors especulatius (immobiliari o financer) sinó en l’economia productiva, sobretot en la “nova indústria” –indústria manufacturera més serveis destinats a la producció-. Tercera, que ha curt termini calen mesures d’estímul fiscal per a fomentar la demanda i l’activitat econòmica –tornen Keynes i Roosveelt- i, fins i tot, amb la intervenció directa de l’estat en alguns sectors amb problemes, com per exemple el sistema financer, el sector de l’automoció o el de la construcció i els que hi estan relacionats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!