Antoni Soy

Eunomia

20 de juny de 2009
0 comentaris

Finançament: fermesa i paciència

En el diari AVUI del 20 de juny de 2009 m’han publicat aquest article sobre el finançament.

A continuació en reprodueixo una versió més llarga.

Es torna a parlar de xifres en relació al possible acord en el model de finançament previst a l’Estatut. Es parla massa de xifres i massa poc del model de finançament. Perquè encara que aquest any poguéssim tenir hipotèticament una bona xifra, sense un bon model a l’any vinent tornaríem a tenir un mal finançament. La xifra és important, es clar que si, però el model que es pacti ho és encara molt més. Perquè durarà un cert període de temps i determinarà les xifres a rebre durant tot aquest període.

 

És important recordar que el “camp de joc” és l’Estatut aprovat en referèndum el 2006. El que sorgeix de la retallada Mas-ZP a l’Estatut del Parlament. No es pot anar més enllà d’aquest “camp de joc”. Al que aspirem és a un bon finançament, el millor finançament possible en el marc de l’Estatut de 2006. El full de ruta és, doncs, molt clar: el compliment de l’Estatut per a aconseguir un bon model de finançament a llarg termini i una bona xifra a curt termini.

 

El problema que tenim avui és que mentre que la recaptació en tributs per càpita és més del 21% superior a Catalunya que la mitjana a les CCAA de règim comú, un cop fet l’anivellament amb el model de finançament vigent, Catalunya rep un finançament per càpita que està un 5,6% per sota de la mitjana de les esmentades CCAA. No es compleix en absolut el principi d’ordinalitat entre les CCAA en funció del seu esforç fiscal i de la seva renda per càpita, sinó tot el contrari. Una aplicació adequada de l’Estatut, es a dir el seu compliment estricte, permetria corregir aquesta situació i, sense deixar de ser solidaris amb les CCAA menys desenvolupades, que Catalunya es mantingues per sobre de la mitjana –un 5% per exemple- un cop fet l’anivellament mitjançant el sistema de finançament. I complir, doncs, el principi d’ordinalitat.

 

Això suposa, en primer lloc, que l’Estat haurà de dedicar més recursos addicionals al finançament de les CCAA. Dels previstos 5.400 milions de euros el primer any i 9.000 milions el tercer any hauria de passar, com a mínim, a uns 12.000 i 19.000 milions respectivament. I això no és demanar per demanar. Amb la primera xifra tant sols aconseguiríem recuperar la proporció de recursos entre l’Estat i Catalunya que hi havia el 1999 i que l’Estat ha variat al seu favor aquests darrers anys. Amb la segona xifra permetríem que Catalunya pogués tenir els recursos necessaris per a fer front també a les noves competències que ha anat assumint a l’últim període. Alguns diuen que aquestes xifres són impossibles en un moment de crisi, però això no és cert. En primer lloc, perquè l’augment que podria significar en el % de dèficit públic sobre el PIB és molt més relatiu en un moment de crisi i d’un major relaxament en el necessari increment del dèficit esmentat. Però sobretot perquè no caldria que el dèficit augmenti; només fa falta que l’Estat s’aprimi i deixi d’exercir competències i de fer despeses en els àmbits en els que les competències esmentades ja han estat traspassades a Catalunya.

 

D’altra banda, simplement cal aplicar l’Estatut i que només entrin en l’anivellament el % de recursos corresponent als serveis bàsics de l’estat del benestar. Es a dir, un 25% com a mínim dels recursos no han d’entrar en el procés d’anivellament i se’ls ha de quedar directament Catalunya, on s’originen. I els altres fons existents o previstos (fons de suficiència, fons de convergència) no han de distorsionar l’anivellament esmentat anteriorment i han de permetre el compliment de l’ordinalitat.

 

El Govern de Catalunya ja ha dit amb claredat per tres vegades que no acceptava un model de finançament, proposat per Madrid, que no complia l’Estatut de Catalunya. I continuarem ferms en aquesta posició. Perquè estem convençuts que és possible aconseguir un bon model de finançament que compleixi l’Estatut. I perquè sabem que pel país és millor que no hi hagi acord que l’acceptació d’un mal acord. I en qualsevol cas continuarem negociant.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!