Amadeu Hurtado: governar amb pragmatisme però amb conviccions fermes

Fa poc que he acabat de llegir “Abans del sis d’octubre (un dietari)” d’Amadeu Hurtado. Un llibre excepcional d’un dels homes d’aquesta generació, també excepcional, que va viure amb intensitat tot el període de la Generalitat republicana. Amadeu Hurtado fou un home pragmàtic però que no va renunciar mai als seus ideals més profunds.

El llibre ens explica la seva posició i la seva actuació, com a delegat de la Generalitat, en el plet de l’estat contra la llei del Parlament sobre contractes de conreu. A la primera pàgina ja fixa la seva posició, òbviament pragmàtica: “… en cas de perdre realment el plet, entenc que el Govern de la Generalitat, amb la major serenitat ha de complir la sentència del Tribunal donant per anul.lada la llei de l’11 d’abril, i seguidament presentar al Parlament una nova llei que sigui còpia textual de l’anul.lada”.

Sincerament, fins avui encara no he sentit cap proposta tant assenyada i adequada com aquesta en el cas que el Tribunal Constitucional faci una lectura negativa de l’Estatut. Sens dubte, el més digne, el més efectiu i el que més desconcertaria als nostres “amics” espanyols seria que el Parlament tornés a aprovar el mateix Estatut (el del 30 de setembre de 2005 si pogués ser) i el tornés a presentar per a ser aprovat a les Corts Generals.

Un altre aspecte fonamental del pensament i l’acció d’Hurtado és la seva denúncia de la política de gestos i de la cultura de la protesta i la seva aposta per la cultura i l’obra de govern. Així, en un moment determinat ens diu: “els més perjudicats serem nosaltres, els que hem procurat influir amb èxit que la política catalana deixi d’ésser una protesta contínua per a convertir-se en una obra de govern”.  I en un altre moment ens diu, tot parlant de Companys: “Catalunya no ha produït ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l’agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d’ordre sentimental per a fer por a l’adversari mentre duri la foguerada”. I encara en una altra ocasió: “si em dieu que els nostres partits necessiten aquestes agitacions perquè els polítics catalans no poden ni saben fer altra cosa, teniu raó; però suposar que els polítics han se suplir la seva ineptitud amb freqüents apel.lacions al poble, fingint perills que no existeixen i creant conflictes imaginaris, és equivocat i funest”. Desgraciadament, ens recorda massa la situació actual quan ens diu: “l’autonomia és tan recent que no pot superar de cop el vell sentit protestatari de la política catalana, i el mal d’ara ha estat precisament el d’haver desvetllat aquest vell esperit del qual patim més que ningú nosaltres, els que teníem la dèria de donar una orientació de govern a Catalunya per a més altes empreses”. I encara de nou: “els temps no estan per les forces constructives perquè no se sap el que s’ha de construir”.

Hi ha, sens dubte, en Hurtado una certa visió aristocràtica, o millor dit del despotisme il.lustrat, respecte a la política: “passi el que passi, hi haurà sempre en el nostre país, perquè és a tot arreu, una petita massa de bona gent, reflexiva, honesta, que no creu en la demagògia dels uns ni en l’ensopiment dels altres i que no es troba mai ben representada pels que governen perquè mai no acaben d’ésser ben purs”. En aquest sentit, en un altre moment fa un panegíric d’un discurs d’Azaña: “Aquell menyspreu contra els que fingeixen problemes inexistents i creen conflictes imaginaris per abusar de la ingenuïtat del poble; aquella condemna de la política baixament electoral per aprofitar els favors d’una popularitat immerescuda; aquella crítica severa dels que governen sense preocupació de saber-ne, per viure de la política a favor de corrents sentimentals provocats sense dignitat, semblaven dites a posta contra la nostra pobre gent que fa totes aquestes coses perquè no sap fer-ne de millors”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *