Dues ratlles

A principis dels anys 90 Itàliva va viure la Tangentopoli, l’escàndol de comissions il·legals que va acabar amb la partitocràcia vigent al país transalpí des de la Segona Guerra Mundial. Mani Pulite va destapar, juntament amb els jutges antimàfia, com es finançaven realment els partits tradicionals, i en pocs anys les formacions hegemòniques es van enfonsar. És d’aquelles cendres d’on en va emergir Silvio Berlusconi, per cert també investigat per aquell cas. Amb Forza Italia, el dit il Cavaliere marcaria 20 anys. Irònicament, ell va ser el resultat del descrèdit dels polítics corruptes.

Com ha quedat Itàlia després d’allò? Italianitzada. I aquest és el mateix camí que podria agafar Espanya, i també Catalunya, si algun dia els ciutadans decideixen fer pagar a les urnes els tripijocs dels seus representants polítics.

Portem uns mesos en què dia sí, dia també, apareix un nou cas de corrupció. Al nostre país, la situació és particularment tensa. El País Valencià del PP s’ha convertit en un territori on tot és possible. I a les Illes hi ha més polítics imputats que enlloc. Fins i tot al Principat, els afers Palau, Pretòria i Mercuri han demostrat el que fins fa poc només s’atrevien a dir alguns sectors espanyolistes: l’oasi fa pudor.

Ara, a nivell espanyol el cas Bàrcenas amenaça literalment amb volar tot el Partit Popular. La marca PSOE fa anys que tampoc està neta, i a més ara ha iniciat un procés d’autodestrucció que l’està foragitant de la majoria d’institucions. No seria gens estrany, doncs, veure com d’aquí uns anys els parlaments ibèrics (els d’ara, o els que sorgeixin dels canvis que vénen) estiguin ocupats per formacions diferents de les actuals. Si és així, haurem de saber identificar els cavalieres, o no solucionarem res…

Segueix a @joanbotta