Ahir va fer 75 anys que vas néixer, i per això et felicito, ciutadà Joan Carles. Aquest ha estat sens dubte el teu gran mèrit: haver nascut -a la família adequada, vull dir.
Vas néixer el gener del 1938 a Roma quan l’Itàlia de Mussolini ajudava els feixistes espanyols a doblegar la legalitat republicana. Llavors tu eres massa petit per entendre-ho, però la victòria de Franco t’acabaria convertint a tu en cap d’estat.
El teu viatge comença formalment el 1969, quan el dictador et va nomenar successor seu. Vas jurar davant les Corts Franquistes que guardaries i faries respectar els principis del Movimiento. I vas anar més enllà, lloant les que a parer teu eren unes “enormes qualitats humanes” de Franco. Mai te n’has penedit públicament, d’allò. Ni tan sols has rectificat. No m’estranya: simbolitzes la continuïtat entre el franquisme i la democràcia. No trencar amb el passat: això és el que molts et reconeixen com a gran mèrit.
El 23-F del 1981 vas trigar a posar-te al costat de la democràcia. Aquí no se n’ha parlat gaire -només per qualificar-te d’heroi. Però alguns mitjans estrangers t’han deixat en molt mal lloc quan han investigat el teu paper i les teves simpaties envers els colpistes, que en alguna ocasió han dit que actuaven en nom teu.
Tot això ho vas fer trencant l’ordre dinàstic dels Borbons. A mi, això m’és igual. Però al teu pare li deuria molestar força que li fessis el llit. Li va costar una dècada sencera renunciar als seus drets dinàstics.
Per culpa teva, Espanya no tria el seu cap d’estat a les urnes des de fa 75 anys. Però què has de fer, si tu ni tan sols pots votar a les eleccions!
Mai ningú te’n parla gaire, d’això, perquè durant tots aquests anys has consolidat una llei del silenci autoimposat. Fins fa poc, gairebé ningú parlava malament de tu. Però el teu gendre no va saber amagar negocis suposadament bruts. I després te’n vas anar a caçar elefants quan Espanya estava a punt de caure pel precipici del rescat. Vas demanar-nos disculpes per aquell episodi, però et vas oblidar de tota la resta.
L’any passat ens vas dir que la justícia era igual per a tothom, però tu ets inviolable per llei. A més, la llibertat d’expressió està limitada quan és per anar en contra teu. No és el mateix que algú cremi la meva foto, que que algú en cremi una de teva. La llei és igual per a tothom. Però per alguns és més igual que per uns altres. Aquest article no va contra la Corona, no te’l llegeixis amb malícia, tu que et fas dir campechano.
La Constitució et protegeix, però et reserva un paper testimonial. Tot i això, et vas permetre el luxe d’escriure una carta contra els independentistes que es van manifestar pacíficament l’11 de setembre passat. Va ser lleig, allò, per part teva. Justament tu que ets el cap de les forces armades, i l’encarregat de declarar la guerra i de fer la pau…
Res més, només el que et deia. Que felicitats per haver nascut rei fa 75 anys. Et desitjo molts anys de vida, però si pot ser pocs en el càrrec, que ens estem fent grans i voldríem poder votar. Estima aquestes paraules, escrites en català. Una llengua que mai ha estat oprimida per ningú, com ens vas explicar tan generosament el 2001, quan vas atrevir-te a proclamar que mai a ningú se li havia imposat la llengua castellana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!