És la banca, idiota

La banca espanyola ha superat amb nota els test d’estrès europeus, i tothom se’n felicita. El governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, sentencia que la crisi financera s’ha acabat. Des de Bankia presumeixen de tercera posició al rànking. Missió complerta: Madrid no s’ha quedat sense grup financer de referència. També respira CatalunyaCaixa. Els 12.000 milions d’euros que hem perdut pel camí han valgut la pena, sobretot pel BBVA, que després d’haver-ho intentat amb Banca Catalana i Unnim ara deu pensar que a la tercera va la vençuda, i que finalment podrà consolidar-se al mercat català. El president espanyol, Mariano Rajoy, no trigarà a recuperar aquell vídeo indecent on, mig foteta, deia que en realitat havia estat ell qui havia pressionat per rebre el rescat financer.

La banca sempre guanya. Però com guanya?

Els bons números de la banca espanyola surten de les costelles dels contribuents. No són només els 41.500 milions d’euros utilitzats del rescat bancari. Tampoc els 60.000 milions que surten de sumar Mede i Frob. Són més de 200.000 milions d’euros. Aquest quadre ho clarifica força:

http://cdn2.gurusblog.com/jordi/wp/wp-content/uploads/2013/06/Captura-de-pantalla-2013-06-10-a-las-02.22.22.png

El ciutadà ha de saber que els bons números de la banca espanyola són conseqüència directa de les retallades als serveis públics, de la pujada de l’IVA, del que eufemísticament s’anomena moderació salarial, i de tants altres llençols que hem perdut en la macrobugada de la crisi. No és demagògia ni populisme. És una qüestió de prioritats. O salves la banca o salves les persones.

La banca brinda però no dóna crèdit.

El capital dels bancs espanyols també s’ha reforçat molt gràcies a la pujada de la prima de risc espanyola de mesos enrere, que ara semblem haver oblidat. Amb el tresor espanyol pagant un 5 o un 6% d’interès per endeutar-se, els bancs acudien en massa a la barra lliure del BCE, que els deixava diners gairebé a tipus zero amb l’esperança que les entitats els farien circular. Lluny d’això, els bancs han acaparat els últims anys milers de milions d’euros de deute públic espanyol. A nivell de contribuent, la situació és pornogràfica: els hem deixat diners regalats (liquiditat BCE) a canvi que ens els prestessin a entre el 4 i el 6% (deute públic espanyol).

El banc dolent.

Els contribuents som tan solidaris que ens hem quedat a través de la Sareb amb tot allò que els bancs no volien. El banc dolent espanyol ha permès a les entitats més atrapades pel totxo treure dels seus balanços actius immobiliaris que no valien res. La Sareb els ho ha comprat com si sí que valguessin alguna cosa. I hem pagat tots.

L’alternativa.

No cal anar al 15M ni a Veneçuela per fer les coses diferent. La idea de banc dolent es va aplicar amb èxit a Suècia als anys 90, quan l’esclat d’una bombolla immobiliària va enfonsar els principals bancs del país. El govern suec els va nacionalitzar. Els accionistes van perdre tots els seus diners, perquè no havien complert la seva tasca de control de l’entitat. Els bonistes van perdre gairebé tota la seva inversió, perquè havien assumit el risc a canvi d’una rendibilitat atractiva. Al cap de pocs anys l’estat va privatitzar els bancs altre cop, ja sanejats. I guanyant diners. L’operació va tenir saldo positiu pel contribuent suec, que havia pagat l’operació.

Holanda.

El banc ING va ser rescatat per l’estat holandès al començament de la crisi. Els holandesos van haver de posar 10.000 milions d’euros per evitar-ne la fallida. L’estat ja n’ha recuperat 11.500, i encara n’espera més els propers anys. 11.500 milions són el que hem perdut amb el rescat de CatalunyaBanc, que, no cal dir-ho, no tenia ni el tamany ni la projecció d’ING. Catalunya també is different. Si Caixa Manresa no arriba a entrar a la fusió de Tarragona i Catalunya, el drama hauria estat encara pitjor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.