Els guanyadors de les eleccions, CiU, van celebrar la victòria amb la boca petita, perquè en el seu camí cap a la majoria excepcional van perdre 12 diputats. Tenen la governabilitat més difícil que mai, però es conformen perquè no hi ha govern alternatiu al seu. Per això, ja es parla d’un acord amb Esquerra, tradicionalment l’aliança que més angúnia ha fet a la federació nacionalista.
La segona força, Esquerra, s’ha reconciliat amb el seu electorat. Torna als 21 diputats, una segona oportunitat que la política no sol donar. Davant seu, el partit té una disjuntiva: governar, i arriscar-se a explotar per dins i per fora com els ha passat cada cop que ho han fet, o encapçalar l’oposició, amb el risc que l’electorat que només vol independència no els ho perdoni.
El PSC ven els seus 20 diputats com un resultat més bo del que deien les enquestes, i s’amaga darrere la patacada de CiU per no parlar dels pitjors resultats de la seva història (i de la continuïtat de la sagnia de vots que ja fa unes quantes eleccions que dura). Per cert, la suma de CiU i PSC és la més baixa de la història.
El PP creix un diputat, fins els 19, i celebra els millors resultats que han tret mai, oblidant de reflexionar sobre la seva marginalitat a Catalunya: la vegada que li va millor, és quarta força.
ICV, amb una situació econòmica i social que li era propícia, assoleix 13 diputats, un resultat excel·lent però que es pot llegir al revés: només 13 diputats en el moment en què estaven cridats a marcar sostre (van convidar Syriza i tot).
Ciutadans triplica resultats, i si la seva aspiració és ser una formació petita, evidentment s’entén la seva eufòria. Però la política no es fa per ocupar un tros del Parlament, sinó per tenir influència, i aquests 9 diputats no sembla que hagin de poder decantar res.
La CUP entra al Parlament amb 3 diputats. Un èxit, perquè no fa ni dos mesos que van decidir presentar-se. Però passa el mateix que amb Ciutadans; més enllà de la presència física, quina influència tindran aquests diputats?
I finalment Solidaritat n’ha quedat fora, i se’n va amb una afirmació esperpèntica: Catalunya ha optat per l’extinció. Admeten que perden, però subratllant “l’error” del poble.
// <![CDATA[
// ]]>
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!