La vaga general d’avui està regulada, legalment, pel Reial Decret-llei 17/1977 sobre relacions de treball. Un exemple claríssim del (no) canvi de règim que va significar la transició espanyola, i que implica que l’exercici d’aquest dret fonamental es fa d’acord amb una normativa preconstitucional. Una mancança que la democràcia espanyola no ha sabut esmenar. De fet, el dret a vaga és l’únic dret fonamental recollit a la Constitució que no s’ha desenvolupat en llei orgànica.
Quan la carta magna va recollir el dret a la vaga, ho va fer prohibint específicament les vagues polítiques i les de solidaritat, deixant clar que no era legítim deixar de treballar per cap motiu que no fos estrictament laboral. A més, un redactat ambigu, com mana la tradició, va posar sobre la taula la necessitat de fer compatible el dret a la vaga amb la resta de drets. I va donar el mànec de la paella dels serveis mínims a l’administració.
Amb aquest panorama, el que ha anat establint la resta de normes a aplicar en cas de vaga, per exemple el paper dels piquets, ha estat la jurisprudència, una manera de fer poc habitual en la nostra tradició.
Sovint s’ha sentit dir a algun líder sindicalista que la millor vaga és la que no existeix. Un argument retòricament atractiu, però que xoca amb la realitat que dèiem: la vaga sí que està regulada, però per un decret franquista.
// <![CDATA[
// ]]>
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!