Sobre els aldarulls: les paraules altisonants no ens entabanen
Publicat el 16 de juny de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/909-sobre-els-aldarulls-les-paraules-altisonants-no-ens-entabanen
“Cada vegada que algun grup provoca aldarulls amb coartada política o ideològica, reapareix el debat sobre la justificació de la violència. Amb tots els matisos que vulgueu, podríem dibuixar dos pols: en un extrem, els qui condemnem tota violència i, en l’altre, els qui la justifiquen quan els agressors han estat alhora víctimes d’una violència estructural o institucional més gran, excusa que gairebé sempre és certa”.
Creia que l’experiència del procés de transició nacional català que entoma amb tanta parsimònia les contínues provocacions i agressions serviria d’exemple per a tots els altres sectors socials que pretenen tirar endavant les seves reivindicacions. Sóc perfectament conscient que la violència és un fet ancestral, que no eradicarem en una sola generació. Però si tinc la convicció que l’exemple del procés a favor de la consulta pot influir en la resta de reivindicacions socials és per la seva eficàcia. L’acceptació dels postulats independentistes creix en la mesura que no es respon amb violència cap provocació. Creix perquè és pacífic, i en la mesura que guanya força, la violència esdevé contraproduent. Partidaris i detractors de la independència constatem que la reivindicació pacífica és més eficaç.
El ressorgiment periòdic de la reflexió ètica sobre la violència és positiu i si m’escandalitza res és que alguns partidaris de comparar nivells de violència siguin considerats pacifistes.
Més enllà de l’ús de la violència, encara podem fer una reflexió més genèrica: no s’assoleix cap progrés social des de l’anonimat. Manifestants amb les cares tapades i comptes de twitter anònims poden crear tensió, contradiccions i mobilització ciutadana. Fins i tot, poden assolir els seus objectius, siguin materials o discursius. Poden arribar a fer caure un govern. Però en cap cas no portaran un progrés social. El lideratge per a construir una societat més justa passa sempre pel diàleg, pel consens, per l’ampliació de la base social que dóna suport a les nostres reivindicacions. No dic que calgui obeir sempre la llei: però si no ho fem a cara descoberta, assumint personalment les conseqüències, únicament estem imposant la nostra força. Vèncer així no aporta cap benefici social, sinó només personal o de grup, és a dir, sectari. Amb violència es pot subjugar l’autoritat vigent per un autoritarisme basat en la impunitat i la por. Les paraules altisonants no ens entabanen.
Ja en tenim prou exemples en la història, aquí i arreu, com per desconfiar-ne. Oimés
quan tenim un exemple noviolent tan proper i exitós.