Tot és increïble

Publicat el 28 de novembre de 2016: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1690-falacia-aconfessionalitat-estat-opinio-segala

Espanya no és aconfessional. Catalunya tampoc. Convé que no siguin aconfessionals, però si fossin confessionals encara seria pitjor. Què s’hi pot fer? Els dies 25 i 26 de novembre de 2016, la Fundació Joan Maragall ha ofert un magnífic simposi internacional sobre Estat i religions, i la seva relació en les democràcies pluralistes actuals. Val la pena aprofitar el debat obert per qüestionar alguns llocs comuns sobre el tema.

En primer lloc, la confessionalitat (o no) és un atribut dels estats, no pas de la seva població. La població és diversa, i es regeix per la llibertat religiosa, mentre que els poders públics han de regir-se per una neutralitat que respecti la consciència dels ciutadans, que en el nostre cas estableix dues limitacions: no hi ha religió oficial i hi ha d’haver cooperació entre l’estat i les confessions.

Un cop fet el primer aclariment, podem avançar fins al segon. L’Estat espanyol no és aconfessional. I la Generalitat de Catalunya menys, en la mesura que es regeix per la llei espanyola i encara no té competències per regular-ho.

Per què no podem afirmar que l’Estat espanyol és aconfessional? Per dos motius: perquè la constitució no ho afirma i perquè no podem identificar el conjunt de la pràctica política espanyola amb el model aconfessional.

Què hi diu la Constitució espanyola de 1978? L’article 16.3 de la constitució comença així: Cap confessió tindrà caràcter estatal. I a continuació descriu que les relacions de l’Estat amb les confessions han de ser de cooperació, però sense circumscriure-ho dintre de cap model. Per tant, es prohibeixen de facto dos extrems: la imposició i la persecució, i deixa una ampli marge d’acció. Aquesta indefinició s’explica per la falta de consens entre els redactors de la carta magna, però quaranta anys després podem dir, fent de la necessitat virtut, que aquesta obertura ha resultat un dels pocs encerts del text constitucional.

Quin model ha seguit la normativa espanyola? Les administracions han aplicat solucions molt diverses i fins i tot contradictòries segons els casos. Vegem-ho amb exemples.

Mesures confessionals: una religió disposa d’algunes prerrogatives en exclusiva

1. L’arquebisbat castrense. Mentre hi ha l’ordre dels mercedaris que atén la població reclusa però està completament separada de l’estructura penitenciària, l’Església catòlica disposa d’una estructura pròpia vinculada a l’aparell militar. No es tracta d’un organisme menor, sinó d’una arxidiòcesi amb tots els serveis (catedral, seminari, clero, Càritas, etc.) i un lloc dintre de la Conferència Episcopal.

2. Presa de possessió. La jura o promesa en la presa de possessió d’un càrrec es fa davant de la Constitució o de la Bíblia. No està previst que es pugui jurar o prometre sobre símbols religiosos d’altres confessions.

Mesures aconfessionals: l’estat no dota de recursos públics ni ofereix jurisdiccions particulars a les religions

1. No exempció de continguts curriculars que contravenen les creences religioses. El currículum escolar és obligatori i la contradicció entre els ensenyaments escolars i les creences no justifiquen l’absència a classe. Si una família o un alumne està en desacord amb el matrimoni homosexual, l’ús dels preservatius o la teoria de l’evolució, té l’obligació d’estudiar-ho i superar-ne la prova avaluadora. Això sí: ningú l’obligarà a creure-hi o posar-ho en pràctica.

2. Uniformes. A diferència d’alguns països, aquí no es permet l’ús de mocadors, kippàs, turbants o altres símbols religiosos al cap en substitució de barrets, gorres o cascos dels uniformes oficials.

Mesures pluriconfessionals: l’estat dota de recursos públics i jurisdiccions particulars les religions en igualtat de condicions

1. Espais confessionals en la televisió pública: RTVE ofereix durant el diumenge espais a la graella a càrrec dels representants de les confessions que han signat acords amb l’Estat: catòlica, evangèlica, jueva i islàmica.

2. Efectes civils del matrimoni religiós. El Codi civil reconeix els efectes civils de les núpcies de totes les confessions amb notable arrelament. Això inclou les quatre que tenen acords amb l’Estat més d’altres com l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis cristians de Jehovà, el budisme i les esglésies ortodoxes.

Mesures laïcistes: les religions no són considerades un bé públic

1. Ús dels centres cívics. Existeixen municipis que han prohibit la cessió d’instal·lacions públiques per a activitats familiars o religioses. Es tracta d’una clara discriminació que es basa en la funció de l’activitat i no en el tipus d’activitat (de vegades es veten concerts o conferències).

2. Centrifugació dels centres de culte. Hi ha municipis que disposen d’ordenances que impossibiliten que una entitat religiosa pugui establir un centre de culte en l’àrea urbana del municipi. Catalunya és una excepció perquè la Llei dels Centres de Culte dificulta enormement l’expulsió d’aquests equipaments.

Totes aquestes mesures són legals i constitucionals, però no se les pot agrupar sota un mateix model i molt menys anomenar aconfessional aquest hipotètic model. Que la constitució veti una religió oficial impedeix que es pugui imposar una religió o creences a cap ciutadà, però no prohibeix que una confessió disposi d’algunes prerrogatives en exclusiva.

La no discriminació per motiu de creences no s’ha de donar només entre religions, sinó també entre creients i no creients. Personalment opino que l’extensió de les prerrogatives que en l’actualitat gaudeix l’Església catòlica a d’altres confessions no és un atenuant que disminueixi les desigualtats, sinó un agreujant.

Ara bé, la meva opinió particular no m’ha de fer prendre la part (aconfessional) pel tot (model), ni considerar inconstitucionals les mesures que beneficien les creences organitzades (religions tradicionals) davant de les creences no institucionalitzades (entre les quals, els ateismes i agnosticismes, que no s’organitzen en comunitats).

Si els analistes solen diferenciar els models assimilacionista (com França), multicultural (com Anglaterra) i intercultural (com Alemanya), els juristes espanyols han encunyat el concepte d’acomodament raonable per a descriure la contínua adaptació a la realitat concreta, que al nostre país es caracteritza per no seguir cap model d’aquests en exclusiva.

Altrament dit, el model espanyol es caracteritza pel pragmatisme de prendre decisions ad hoc i que resultin menys lesives per al conjunt de drets fonamentals que cal protegir en cada cas. Pot agradar-nos més o menys el desenvolupament que ha seguit, però en tot cas cal valorar-ho més positivament que la submissió de totes les decisions a un únic model preestablert constitucionalment.

Tot el que he explicat es pot resumir amb un fet i amb un desig: l’Estat espanyol no és aconfessional, i confio que la propera República catalana no ho espatlli encotillant-nos en únic model.