Els drets humans són universals menys per a tu
Publicat el 10 de febrer de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/797-qels-drets-humans-son-universals-menys-per-a-tuq-joan-gomez-membre-de-jp-barcelona
Tota democràcia ha de complir, com a mínim, els drets humans. Per això, és una vergonya tota condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans o qualsevol informe reprovatori d’Amnistia Internacional.
Als governs i determinats sectors socials dels països democràtics no els falta la temptació de cometre arbitrarietats i de faltar a la dignitat humana. Això no obstant, no solen presumir de la vulneració dels drets humans. Hi atempten, però solen dissimular-ho tot manipulant el llenguatge, recorrent a grans principis i, també, recorrent a subtils subterfugis.
Voldria mostrar tres exemples que incorren en la mateixa estratègia sibil·lina: proclamar un dret, i alhora negar el seu exercici a qui li pertoca:
1) Dret de llibertat religiosa (DUDH 18)
La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, explicita que la llibertat religiosa pot exercir-se tan individualment com col·lectivament. I l’establiment d’un lloc de culte és, evidentment, una forma comunitària d’exercir aquesta llibertat. Lògicament, són les comunitats les que, d’acord amb les seves possibilitats, han de decidir el seu emplaçament, dintre dels límits marcats per la normativa urbanística. Però en canvi, resulta massa habitual l’exigència dels veïns perquè l’ajuntament situï aquests equipaments allà on els sembla que fa menys nosa. I no falten consistoris que col·laboren alegrement a decidir allò que no els pertoca. Alguns, fins i tot amb bona voluntat.
2) Dret a la llibertat i a la seguretat (DUDH 2, 3)
Els Centres d’Internament d’Estrangers són un buit en l’ordenament legal: no s’hi respecta la llibertat dels interns. Es discrimina per raó de nacionalitat, en empresonar estrangers per una falta administrativa. Els interns no tenen dret a la defensa. Són sotmesos a penes degradants. És que les autoritats han abolit tots aquests drets? No, simplement es considera que és una situació provisional fins a l’expulsió, que és doblement perniciosa: s’expulsa persones perfectament integrades que esperen que se’ls regularitzi la seva estada al nostre país i alhora s’allarga aquest empresonament en condicions en un establiment que no reuneix les condicions per a estades llargues. Estic segur que quan ho revisem en termes històrics, dintre d’uns anys, els fills ens preguntaran com toleràvem aquests recintes sense llei al costat de casa.
3) Dret a l’autodeterminació (PIDCP 1)
Finalment, el dret a l’autodeterminació dels pobles és un altre exemple que els tractats internacionals deixen claríssim, i la doctrina de l’Església també s’hi afegeix sense reserves. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho dicta així en el seu primer article: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.” Doncs bé, quina definició de poble cal utilitzar perquè Catalunya no pugui exercir-lo? No és prou ampli i continuat el sentiment de ser una nació? No ha estat sobirana en altres èpoques? No té un dret, una llengua i una cultura propis? No existeix la voluntat de triar democràticament les institucions que l’han de regir? Què li falta per poder exercir aquest dret humà que han signat tots els estats de les Nacions Unides?
Vegeu, doncs, com la forma més moderna de negar els drets humans no és negar que siguin universals, sinó negar-lo particularment al subjecte del dret. Aquesta pràctica fa semblar la mar de cosmopolita, mentre es nega la identitat de l’altre, s’humilia la diferència. Respectar els drets humans de la majoria no és cap mèrit: el reconeixement vindrà quan es respectin els drets dels qui els volen exercir en contra de la nostra opinió o dels nostres interessos. Sense aquest respecte, la convivència no és possible.