Els bisbes i el que passa a Catalunya

En aquests moments convulsos a Catalunya, entitats de tota mena i abast estan publicant comunicats en relació a la situació política creada arran de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i la reacció de les institucions espanyoles. Com no podria ser d’altra manera, també a nivell eclesial, bisbes, comunitats i entitats ofereixen els respectius punts de vista i, en la majoria de casos, uns criteris d’actuació.

Escric aquest text basant-me en nou comunicats que representen moltes i diverses comunitats i entitats, amb un ampli ventall d’aproximacions i compromisos.

  1. Conferència Episcopal Tarraconense
  2. Pares Abats dels Monestirs de Poblet i de Montserrat
  3. Monestirs benedictins i cistercencs femenins catalans
  4. 300 capellans
  5. Entitats cristianes
  6. Pastoral Obrera de Catalunya
  7. Fundació Joan Maragall
  8. Justícia i Pau de Catalunya
  9. Missioners Claretians

També n’han publicat l’Escola Pia de Catalunya, Vedrunes de Catalunya, Església Plural i Cristianisme Segle XXI, etc.

Evidentment, tots tenen alguns importants elements en comú: una crida al diàleg, una aposta per la convivència i una invitació a la pregària. El fons cristià comú a totes elles hi obliga, i seria extemporani que algun sector catòlic no compartís tots aquests punts.

Ara bé, a més dels punts en comú, també hi ha diferències significatives, que em permetreu que assenyali.

El problema

Cada comunicat explica el motiu de preocupació que els ha empès a publicar una nota. L’ús de la força i la vulneració dels drets del govern i del poble català (3), els esdeveniments excepcionals del 20 de setembre i la intervenció de l’autonomia (6), la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per a l’1 d’octubre i la impossibilitat de pactar-ne les condicions (4), la intervenció que estan patint les institucions catalanes i per la detenció de càrrecs polítics (9) o les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme l’Estat espanyol (8).

N’hi ha dos que significativament no fan cap referència a cap esdeveniment concret ni data. No queda clar si els bisbes i els abats dels monestirs masculins han elaborat llurs documents arran dels fets dels darrers dies o si n’han recuperat un que tenien preparat de fa temps per si l’havien de menester.

El compromís

Un cop definit el problema, cada text proposa una prioritat per restablir la democràcia. La realització d’aquest referèndum (4), el màxim esforç per mantenir la pau i la convivència (9), el suport a les institucions catalanes (5 i 7) i a totes les persones que defensen els drets legítims de la llibertat d’expressió, de la democràcia i de l’autodeterminació (3).

De nou, bisbes i pares abats divaguen. Els bisbes apel·len al “respecte als drets i les institucions” sense fer notar que estan enfrontades. Els abats parlen de la veu de la majoria i la minoria tot abstraient que són inverses a Catalunya i Espanya. Si els bisbes troben que Catalunya viu un moment delicat, els abats troben que l’hora és delicada i preocupant. Uns animem tothom a ser responsables i compromesos en la vida pública, i els altres reclamen un exercici de responsabilitat per part de tots. Com el pecat original, aquí les responsabilitats també han quedat ben repartides.

L’acció

Gairebé tots els escrits inclouen alguna mena d’invitació a actuar. A votar en consciència (4), a sumar-se a les mobilitzacions pacífiques, cíviques i democràtiques convocades arreu del país (5), a defensar els drets perquè totes les veus del poble català puguin ser escoltades (3), a reivindicar la llibertat i la pau que sempre han caracteritzat la nostra societat (7), a expressar el suport a les institucions catalanes i demostrar la capacitat de crear comunitat (6).

Trobem de nou, dos documents que no conviden a res que no sigui el capteniment que tot cristià ha de tenir en qualsevol circumstància. Els bisbes ens animen a ser responsables i compromesos, ajudar que la nostra societat sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau, justícia, fraternitat i comunió. Els abats, ens insten a “cercar i portar a la pràctica vies de solució als problemes plantejats” (però no explicitats). Però res d’exigències evangèliques, deures amb el proïsme o guiar-nos pel testimoniatge dels sants. Els abats demanen un exercici de màxima prudència i responsabilitat, i els bisbes que siguem guiats pel seny i el desig de ser justos i fraterns.

Neutralitat

Màxim Muñoz, president de la Unió de Religiosos de Catalunya, en un article a la revista Vida Nueva recollit en el butlletí Horeb de la URC (21.9.2017) planteja amb molta gràcia, com el simple plantejament de la qüestió que ens ocupa ja compromet. Tant els termes que s’utilitzen com els que s’eviten posicionen. El claretià torna la pilota al director de la publicació que li havia fet l’encàrrec i supera la dificultat sense comprometre la pluralitat que representa.

Em temo que bisbes i abats han pretès nedar i guardar la roba, sense adonar-se que en un context tan canviant, les paraules que eren àmpliament acceptades fa uns mesos resulten comprometedores aquests dies.

Només m’entretindré amb un exemple. Els bisbes demanen a Déu per totes les persones que tenen la responsabilitat en el govern de les diferents administracions públiques, de la gestió del bé comú i de la convivència social. Els abats, amb tota humilitat, demanen als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu. Òbviament, es tracta de peticions ben cristianes i no hi ha res a objectar des del punt de vista del Magisteri. Però val la pena posar-ho en el context polític: hi ha una majoria de catalans, segons les enquestes, que volen un referèndum i, en conseqüència, rebutjarien, desenganyats, qualsevol pacte entre governs que no passi per la seva aprovació explícita a les urnes. Apel·lar al diàleg entre governs és obsolet… o partidista.

 

Destinataris

Què fa que hi hagi tanta diferència entre uns comunicats i uns altres? Bisbes i abats són conscients de la distància entre les seves preses de posició i els compromisos que adquireixen els seus fidels? Els preocupa? Què els preocupa exactament? La llunyania entre uns i altres? El seu desconeixement de la realitat? El seu aïllament? La falta de confiança en els seus col·laboradors? La infidelitat dels laics i els religiosos? La politització de parròquies i moviments? La divisió de les comunitats?

Tot això em porta a un dilema espinós. ¿Els mitrats estan més atents a oferir un guiatge efectiu, evangèlic i alliberador dels fidels que tenen encomanats o més aviat a evitar crítiques dels mitjans i dels col·legues? A qui serveixen les seves declaracions? Em dol preguntar-ho tan cruament perquè, en el fons, sé que estic preguntant a qui serveixen ells.

 

Un pensament a “Els bisbes i el que passa a Catalunya

  1. Molt d’acord amb el teu escrit. Jo esperava una església que defensés el dret de les persones a decidir i a favor inequívocament de la democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *